Columna escrita per Piti Capella
Publicada a la revista Sorora número 2
«És bonic el desert: res no es mou, res no se sent. Sent. I, de cop, esdevé el silenci.»
(El petit príncep)
El bosc, curull de neu, és un temple de quietud només alterat pel frec dels meus esquís mentre enfilo la pujada. Aturo la marxa per escoltar aquesta pau infinita al meu voltant: res no se sent i, com al desert del petit príncep, esdevé el silenci més pur, just l’instant abans de caure el primer floc: el meu «moment de silenci» més preuat.
Entre els múltiples beneficis de caminar, de pujar muntanyes, el regal de retrobar el silenci em permet estar a l’escolta de les sensacions, ja sia del meu cos, sentiments o pensaments. Des d’aquesta connexió, puc trobar camins dins i fora meu i, tanmateix, connectar amb l’instint.
Reivindico fermament aquesta capacitat d’intuir, aquest impuls interior natural que no depèn de la raó o l’aprenentatge. Tots els éssers disposem d’aquesta facultat innata, vinculada a la supervivència, però especialment les dones hauríem de retrobar la confiança en aquest instint que ens ve donat per natura. I em ve al cap l’escaladora de grans parets SÍLVIA VIDAL, aquesta petita gran dona que afronta reptes fora mida.
La SÍLVIA VIDAL porta dues dècades obrint vies d’escalada extrema en regions remotes d’arreu del planeta. Moltes d’aquestes estades, penjada en una paret, han estat en solitari com, per exemple, quan l’any 2017 es va passar 53 dies tota sola en una paret d’Alaska obrint una ruta. No duia mòbil ni GPS ni cap mitjà de navegació modern. La natura i ella fent pactes continuats per dur a terme la seva aventura.
L’escalada en sí mateixa m’ha permès posar en pràctica la consciència del cos que, d’altra banda, he treballat des de tècniques corporals diverses. Aquesta consciència suposa estar a l’escolta d’una mateixa: una mena de guia interior. No conec personalment la SÍLVIA, però tinc la sensació que les seves veus interiors, el seu instint, està tan entrenat com ella.
Aquestes reflexions les puc compartir amb vosaltres gràcies a un altre regal: la paraula. En les paraules em reconec, en els silencis em retrobo. Les dones, des de la sororitat, ens reconfortem mútuament amb les paraules.
Hi ha paraules que curen, que acompanyen, que donen llum, que ens fan avançar. Trobar les paraules, donar espai a la pròpia veu, és imprescindible per créixer com a persona i com a dona, perquè el silenci sempre ha de ser una opció, mai una imposició.
I, fruint del poder de les paraules, comparteixo un fragment del poema «Tardor» de Miquel Martí i Pol, el «poeta del poble», en uns moments en què, com a poble, lluitem per una paraula que ens dignifica: llibertat.
«Aviat serà hivern i encendrem el foc,
s’escurçaran encara més els dies
i en pur silenci esperarem aquells
que han de venir de lluny per escalfar-nos
les mans i el cor amb les seves paraules.
En ells i amb ells la vida continua.»
En la serenitat de l’hivern, desitjo que gaudeixis del teu moment de silenci tant com de trobar en les paraules l’expressió profunda del teu ésser i el camí pels canvis.
