Quan ens trobem en aquest punt, és un bon moment per mirar enrere i veure que no va ser només l’Església catòlica qui va empènyer a centenars de càtars a creuar els Pirineus. La monarquia francesa també estava interessada en posar a aquell estil de vida, i sobretot a extingir la in uència dels comtes de Tolosa, rivals de França i compromesos amb el catarisme. Obligats a deixar les terres franceses, els càtars van trobar refugi en terres catalanes gràcies a nobles com els senyors de Bretós (Berga) o de Pinós (Bagà i Gósol). La ruta està plena d’elements que contextualitzen la història, alguns són notoris i permanents, com ara les serralades del Cadí i el Pedraforca, que ja eren aquí fa 700 anys. D’altres, apareixen i desapareixen de forma subtil. En el meu camí particular, una fulla de llorer a la porta de l’església de Bagà em recorda que aquesta no és només una ruta que es pugui comptabilitzar amb quilòmetres i desnivells acumulats.
Bellver de Cerdanya representa una parada ben especial. Pel que hem fet fins ara, i sobretot pel que ens queda per davant. La propera etapa que comença a poc més de mil metres d’altitud, creuant un riu Segre que es dirigeix cap a l’oest, i que fa els darrers quilòmetres en territori català amb el coll de la Portella Blanca (2.268 m) com a colofó geogràfic. En aquest coll es troben la frontera catalana, l’andorrana i la francesa, i és el punt més alt del camí dels Bons Homes o GR 107.
La propera etapa –la primera íntegrament en territori francès– comença al petit poble de Porta, enlluernador quan els arbres tenen el color de la tardor. Tot seguit puja fins al coll de Pimorent on, quan el dia s’escurça, podem trobar escampades de forma erràtica flors de safrà, que s’alcen sobre uns prats que, en aquesta època de l’any, perden la intensitat dels seus verds de forma gradual. Entre l’Ospitalet i Merenç trobarem per primera vegada el riu Arieja, nascut a font Negra, a l’Alta Cerdanya, conductor d’unes aigües que travessen pràcticament tot França d’est a oest. Un hipotètic vaixell de paper que salpés des d’aquí dalt arribaria a l’oceà Atlàntic, a la ciutat de Bordeus, prèvia incorporació per la dreta a la Garona, prop de Tolosa.