La meteorologia de Sant Llorenç no és només cosa de Sant Llorenç. Vull dir que no és un microclima aïllat, on de vegades plou i de vegades neva, passi el que passi a la plana que l’envolta. Enmig de les ciutats, visible des de tot arreu, en temps de bonança la Mola actua com una mena d’observatori meteorològic de la plana que l’envolta, instrument per a les prediccions, tòtem per conjurar el mal temps. Des de la plana ens mirem Sant Llorenç per veure quin temps farà i fins i tot quin temps està fent a casa nostra, perquè Sant Llorenç és casa. Al meu pare li feia una gràcia especial una dita que començava dient «Quan Sant Llorenç porta boina…». Referint-se als dies que es veia la muntanya, però no es veia la Mola, com si estigués coberta per un barret de boira just fins al front. No sé què carai devia ajudar a preveure aquesta dita, perquè boina és una rima més aviat difícil. És més fàcil la rima de capa, i ajuda també a la previsió meteorològica: «Quan Sant Llorenç porta capa, la pluja no s’escapa.»
Certament, aquesta dita es repeteix també a llocs on no es veu ni de lluny la muntanya de Sant Llorenç, fins i tot a Mallorca, però allà fa referència al dia de Sant Llorenç, el mes d’agost, que si resulta tapat i no deixa veure les seves llàgrimes nocturnes, vol dir que la pluja està al caure. Però la paremiologia catalana comparada reconeix que quan el refrany es fa servir a les terres que envolten la muntanya, és la Mola i no el sant del dia qui porta la capa previsora i adverteix de la pluja imminent. També he sentit dir «Si la Mola porta capell, no et fiïs d’ell», o la seva versió feminitzada «Quan la Mola duu capella, no et fiïs d’ella», però es veu que parlen d’una altra Mola, no pas de la nostra, perquè de Moles n’hi ha arreu, pel que sembla. És ben igual. La podem adoptar. Si la Mola, la nostra, està tapada, abans de tres dies tindrem pluja.
Així mateix, quan per televisió diuen que nevarà a cotes baixes —relativament baixes— des de les nostres ciutats —situades a cotes més baixes encara— pensem que la Mola queda més alta. I l’endemà, de bon matí, llevant-nos potser fins i tot una mica més d’hora que d’habitud, amb la primera claror, mirem cap allà dalt, com sempre, i diem amb un deix de satisfacció:
—Avui la Mola està enfarinada.
Que és com dir que ens ha nevat a casa, que tot i que als nostres carrers no hagi caigut ni un borralló de neu, a través de la nostra Mola som també una mica propietaris de la nevada anunciada. La Mola és la delegada de les nostres ciutats en la meteorologia extrema, en el fred intens, en la tempesta que fa baixar les rieres, en l’indici de pluja, en les nevades cada cop més escadusseres, en la fresqueta que s’agraeix les nits d’agost, que Sant Llorenç anuncia i exporta.
Però aquest interès per l’oratge de Sant Llorenç, com a observatori de la meteorologia recreativa, correspon als temps de bonança, quan ens pensem —que és gairebé sempre— que la muntanya la tenim domesticada. Però de sobte ens adonem que la muntanya és la muntanya i que el que semblava un gatet és, de fet, un tigre o encara més un drac, que des d’allà dalt ens aguaita i ens pot caure al damunt d’una manera ferotge. La Mola deixa de ser llavors el nostre pati amable i passa a ser la cova del Drac, que baixa de la muntanya a la plana, per castigar-la pels seus pecats. No és un conte ni una metàfora. Al Vallès, tothom de la meva edat sabria de què estic parlant, en una evocació dramàtica de la meteorologia: de l’any 1962. De la riuada.
Sant Llorenç és una muntanya domèstica, però no domesticada. Una muntanya entre ciutats que sembla, per tant, un lloc amable, civilitzat, no pas salvatge, sense amenaces ni perills, una muntanya de companyia, si poguéssim fer servir per als cims la terminologia que fem servir per a les bèsties. Més un gat que no pas un tigre, més un gos majestuós a la porta de casa que no pas un llop que ens encalça des de la foscúria del bosc. En tot cas, si era una muntanya de perills i amenaces era abans, quan la llegenda hi havia d’hostatjar dracs hostils que sobrevolaven a estones les planes o quan l’habitaven homes ferrenys i fugitius que queien damunt de les ciutats desprevingudes, com els pirates aterrien els pobles de la costa. Però a hores d’ara, la mar —si més no, la que ens és més pròxima— i la muntanya de Sant Llorenç, al costat de casa, ja són percebuts com a espais no construïts, però sí que colonitzats pel món de les ciutats, inofensius, naturalesa amorosida per la cultura. I la Mola, dins de Sant Llorenç, l’espai domèstic per excel·lència, la passejada pel jardí de casa, un lloc on s’hi pot anar ben tranquil perquè no hi pots prendre mal, sense feres ni inclemències exagerades. Però des de quan és així? O dit d’una altra manera: de ben segur que sempre i en tota circumstància encara és així? Fa només setanta anys, no pas segles ni encara menys mil·lennis, a la Mola et podien matar les inclemències del temps, com si estiguessis en el lloc més desert i més inhòspit del planeta. I en fa només cinquanta, de Sant Llorenç et podien venir amenaces i perills que arrosseguessin a la mort milers de persones de la plana, pitjor que en els temps dels dracs mítics, perquè això no en té res d’imaginari ni de poètic, és cruelment real.
A finals de febrer de l’any 1948, fa quatre dies, anys després d’una guerra que ja podia semblar llunyana, quan el món tornava a treure una mica el cap, va caure damunt de la muntanya de Sant Llorenç una gran nevada que va deixar la Mola aïllada i closa, sense comunicació amb la plana. Allà hi vivien un matrimoni d’una quarantena d’anys i els seus tres fills i tres filles, entre els disset i els dos anys, la família Altarriba, que hi feien de masovers. Normalment, baixaven i pujaven sovint de Matadepera, i la dona de la casa, la Maria, moltes vegades s’havia hagut de quedar a dormir a un cup que la família Bosch tenia al carrer de Sant Llorenç —els carrers sempre porten el nom dels camins antics— perquè se li feia fosc per a la pujada, i la reprenia l’endemà amb la primera claror. Però aquell dia la nevada va tallar els camins, impracticables, i va anar acompanyada d’un fred intensíssim, que tot ho va glaçar i que va allargassar l’aïllament de la casa molt més temps del que hauria estat imaginable. En aquells anys, la muntanya devia estar pelada com un jonc, sense gens de llenya, no com ara, i feia tant i tant i tant fred que els masovers van haver d’anar cremant a la xemeneia qualsevol cosa de fusta que hi hagués per la casa, inclosos els mobles. A l’espera que la neu es fongués i es pogués anar fins a la plana altra vegada o se’n poguessin esperar socors.
Però els dies anaven passant, la neu no es fonia, i fins i tot els mobles es van acabar, fets ja cendres ben fredes, i la família Altarriba, desesperada, es va posar a tocar les campanes del monestir, per si de cas algú de baix les arribés a sentir i es fes càrrec de la seva situació. Certament, algú de Matadepera ho va sentir i malgrat les condicions tan adverses, intuint que si les campanes sonaven és perquè avisaven d’algun perill ben gros, van pujar a la Mola com van poder, amb penes i treballs, i hi van poder rescatar encara vius el masover i tots els seus fills. Però no la mare, la Maria Bigay, nascuda a Badalona quaranta anys enrere. Havia mort el dia 26 de febrer de l’any 1948, a la Mola, a les sis de la matinada, l’hora de més fred, i no en van poder inscriure la defunció fins dos dies després, per poder ser enterrada al cementiri de Matadepera, i gràcies al testimoni de la gent del poble que havia gosat pujar fins a dalt en sentir les campanes. Entre ells, hi havia en Joan Bosch, en Joan de la mel, de la casa on la Maria es quedava a dormir quan se li feia tard per pujar a dalt de tot de Sant Llorenç. La gran nevada havia començat el dia 20 de febrer i va continuar l’endemà, encara amb força. Van ser sis dies sencers, glaçats i aïllats abans de morir de fred a la Mola sense rescat possible, no fa mil anys, en fa només setanta.
La riuada del 1962 és la tragèdia natural més gran que ha viscut el Vallès en tota la seva història, la més gran a tot el país durant moltes dècades i una de les més grans d’Europa. Mil morts, potser. En qualsevol cas, més de sis-cents o set-cents, fa de mal comptar, l’aigua es va endur infinitat de cossos i els van trobar, quan els van trobar, aigües avall o fins i tot a mar. La immensa majoria, arrossegats des de les ciutats de la plana: Rubí, Terrassa, Sabadell. I la riuada no va ser perquè plogués molt al damunt de les ciutats, que hi va ploure. Va ser perquè va ploure molt a Sant Llorenç i la teranyina de rieres i torrents que en davallen i travessen les ciutats es va desbocar amb la força dels cavalls, de nit, buscant els vells camins de l’aigua, secs d’habitud. Hem vist, commoguts, indignats i entristits, les malvestats que va fer l’aigua a les ciutats, les cases enderrocades, els ponts caiguts, els morts trobats alineats als cementiris. No hem vist com dalt de la muntanya es posava en marxa aquella força que baixaria en la torrentada, enduent-s’ho tot, agafant noves forces cada vegada que alguna barrera semblava aturar-la un moment, conquerint la plana com un exèrcit destructor.
El dia i la nit del 25 de setembre del 1962 van caure damunt de la Mola gairebé dos-cents litres per metre quadrat. En alguns llocs es va arribar a dos-cents vint-i-cinc litres. Tant, en un sol dia, com el que pot caure a una de les ciutats de la plana en tot un any de sequera. La meitat del que hi cauria en tot un any sencer de pluges normals va caure en vint-i-quatre hores. Més del que hi cauria en qualsevol mes. I tota aquella aigua havia de baixar per un paisatge de rieres seques —aquell havia estat fins llavors un any de poques pluges— i de torrents abruptes. Certament, a la plana també hi va ploure molt. Més i tot. I, sobretot, molt de cop: una part de l’excepcionalitat meteorològica que va dur a la riuada no és tant la quantitat com la intensitat, com la pressa. A Sabadell, on explica en Francesc Mauri que hi havia l’únic pluviòmetre de la comarca que va poder mesurar aquesta intensitat, van arribar a caure sis litres per metre quadrat en un minut.
Però la pluja de la plana, tota sola, no hauria pogut provocar tota aquella catàstrofe. Podia haver fet mal, però no pas tant. «La desbocada força de cavalls» —l’expressió que fa servir Espriu per l’aiguat de sobte que baixa pels rials del Maresme— que s’ho va endur tot venia de les torrenteres relativament curtes i molt abruptes que baixen de la muntanya, multiplicada per la brossa i les pedres —o els ponts i els habitatges— que actuen com un dic, aturant-ho, però que quan el dic queda superat o rebenta deixa anar tota l’aigua de cop encara amb més força que abans. La riuada va ser tan bèstia, tan espantosament bèstia, perquè l’aigua baixava més que mai de la muntanya i perquè la plana, per cobdícia, per imprevisió, per injustícia o per desídia, s’havia desendreçat d’una manera que els efectes de l’aiguat la van despullar i esbatanar. I al damunt, l’atzar: tot això va passar de nit, en unes ciutats a les fosques, que aviat van quedar incomunicades, sorpreses i sense resposta.
Recordo que havia estat plovent tota la tarda. De fet, ja no sé si ho recordo o ho sé perquè a casa ho anàvem explicant una vegada i una altra, com un ritu, i a base d’això he construït els records. Vivíem a la casa dels avis, els pares de la mare, a Terrassa, prop de la via del tren. El pare treballava a l’altra banda de la via, relativament a prop. La mare cosia a casa, i aquell dia havia estat seguint, suposo que per la ràdio, el quart Festival de la Cançó Mediterrània, que en principi havia guanyat —després li van prendre i ho van declarar desert— el nostre admirat José Guardiola, a qui el pare anomenava amb conya Pepe Hucha, amb una cançó que paradoxalment, per com anaven les coses meteorològicament, es titulava «Nubes de colores». Si no hagués coincidit amb aquell dia, no ens hauríem recordat mai més del nom de la cançó. Quan es va fer fosc i ja es veia que allò no era normal, tothom va començar a patir pels que no eren a casa. Com si el fet que tots estiguéssim sota el mateix sostre ens donés una seguretat absoluta. I van començar a circular els rumors que n’estava passant una de molt grossa. Els avis paterns vivien a Les Arenes, no gaire lluny de la riera, i no hi havia manera de parlar amb ells. Aquest patir va ser sovint tràgic: sé de famílies on una persona o més d’una van morir ofegats perquè havien sortit de casa a buscar algun parent que encara estava a la fàbrica. I a la fàbrica no hi va passar res, i la casa on es pensaven que estarien protegits se la va endur l’aiguat i el trajecte entre una i altra va esdevenir una trampa mortal.
Jo tenia cinc anys i em vaig adormir quan el pare va haver arribat a casa, xop com un ànec, perquè no tinc cap altre record, ni propi ni heretat. Però sí que recordo l’aire de tragèdia de l’endemà, quan vaig sortir al carrer i tot estava ple de fang i de runa —sobretot al pas a nivell del carrer Sant Llorenç, perquè la carretera de Rellinars havia esdevingut una riera menor— i el pare i l’avi es van posar les katiuskes per anar a veure què havia passat a la casa dels altres avis, a Les Arenes, més que angoixats. No hi havia passat res. Havien dormit tota la nit sense adonar-se del que estava passant ben a la vora. Pocs metres més enllà la riera de Les Arenes havia recuperat la seva antiga llera i s’havia endut tot el que salvatgement s’hi havia deixat edificar al damunt.
La riuada del 1962 és filla de Sant Llorenç. Esclar. Com tantes altres que hi ha hagut, abans i després. El Vallès —com el Maresme— té tot un sistema nerviós de rieres, perquè la muntanya és a prop. Aquella vegada l’aigua que baixava de Sant Llorenç ho va fer més pels camins del Vallès que no pas pels del Bages. Però també va picar al Bages, tot i que no hi va fer tant mal. Però la gran riuada és filla també dels desastres de la plana. Sense Sant Llorenç, per molt que hagués plogut al pla, no hauria passat el que va passar. Però sense els desastres de la plana, de les ciutats, per molt que hagués plogut a Sant Llorenç i per molta aigua que n’hagués baixat, tampoc. Des del temps de la Bíblia, els diluvis no són un caprici de l’atzar, sinó un càstig pels pecats dels homes.
A la riuada del 1962, l’aigua com el drac viu a la muntanya, però amenaça i fa mal a la plana. I fa mal a la plana per culpa també dels pecats de la plana. El llop d’en Manelic viu a la terra alta, a la muntanya, però el mal habita en els meandres tèrbols de la terra baixa, que pot ser —no sempre ho ha de ser— rancuniosa i condiciosa. Com va passar a la riuada.
Durant molts anys, Àngel Guimerà va estiuejar a la falda de Sant Llorenç, a Matadepera, en una casa de poble en el camí que porta a la Mola, la del seu amic Pere Aldavert. No és que fos una premonició, però potser també aquí va poder copsar aquesta complementarietat tensa —que és l’essència d’aquest paisatge— entre la muntanya i la plana, entre la terra alta i la terra baixa, entre els cims i les ciutats. I com en temps de tempesta podia arribar a ser extremadament dramàtica. La força incontrolable i salvatge de la terra alta, de la muntanya. Les errades i els pecats de la terra baixa, de la ciutat, de la terra plena de gent.
