[ I ]
VUIT CONSIDERACIONS ABANS DE COMENÇAR
Qualsevol moment és bo per plantar la primera paraula, com fa el polític quan diposita als fonaments d’un poliesportiu, un hospital o un casal d’avis un tub amb premsa del dia, paper moneda i un paperot amb una dedicatòria. Avui, que és Cap d’Any, u de gener de l’any 2025, té l’afegit de la cosa rodona, de tot el que és verge i magre, i que l’hivern oficial és encara nou.
M’he llevat molt més tard del que és habitual, cap a quarts de vuit. És clar, vam anar a dormir a les tantes (tampoc no tant) i etcètera. Pels gossos, que no van anar a sopar amb la gent del poble ni van beure gintònic de cassola, avui és un dia normal, com qualsevol altre, però respecten que, per alguna raó que ignoren, el passejador oficial dels matins faci una mica —només una mica— el ronso i ni borden ni es remouen. Saben que, faci el temps que faci, a punta de dia tenen assegurada una horeta llarga de passejada. A més, per aquelles estranyes maniobres astronòmiques, encara que a la tarda la llum s’allargui uns minuts, als matins la claror s’embussa, rasca, li costa manifestar-se, i no començarà a notar-se que anem cap a l’equinocci fins ben bé al cap d’una quinzena de dies, durant la setmana dels barbuts.
Les matinades són fredes. Ara mateix freguem els tres graus sota zero. Les nits són transparents, claríssimes, amb un desplegament d’estrelles que, si no fos que si estàs quiet et geles, convidarien a l’observació dels misteris més profunds de l’univers.
Fa massa dies que no neva —només ho va fer amb timidesa per la Puríssima—, i des de llavors que no hi ha tornat. Anuncien precipitacions per Reis, i potser ja tocaria. La neu del Cadí viu de renda, i ja se n’ha fos força. No és preocupant: si es manté la tendència dels darrers anys, les grans nevades cauran a partir del març, i confiem que fins ben bé al mes de maig tota precipitació que hi caigui l’emblanquini.
El camí que agafem és lògic, un dels habituals del circuit matinal: sortim per la borda del Joanet cap a la Cultia, enfilem pel camí de Santa Maria que vaig obrir amb podalls i tisores l’any passat, passem sota la Creu Blanca i baixem cap al Sot del Morrà. Des d’allà girarem cap a Tacons, baixarem fins al riu de Bescaran i el remuntarem pel corriol estret que passa pel peu del roc del Tirimirili (sí, li’n diuen així). Abans d’arribar al pont del Molí ens enfilarem cap a les Muntades pel camí del Poblador, que també l’he estat netejant. I d’allà, una altra vegada fins a la Coma.
Vull veure com surt el sol per l’encaix que dibuixa la carena del roc Beneïdor quan fa contacte amb l’extrem oriental del Cadí. A partir d’ara, cada dia aquest punt s’anirà desplaçant, de manera imperceptible, cap al nord, un pas de puça. Ara és el moment en què està més al sud. Com que els rajos van més aviat paral·lels a l’orientació general de la serra del Cadí, encara no es produeixen aquells espectacles que veurem d’aquí a unes setmanes, quan els jocs de llum incideixen sobre les parets, sobre els rocs, els feixancs i les canals, i tot és un festival d’ombres i reflexos. A aquesta hora, el sol encara va pla, la massa blau fosc del Cadí es va revelant de mica en mica, però avui no hi ha molt drama. Ni a les tardes, quan abans d’apagar-se el dia de vegades ens obsequia amb l’espectacle de la neu rosada.
El Cadí és una muntanya pensada —qui pensa les muntanyes?— sobretot per ser contemplada des de la distància. Això no passa (o no passa amb la mateixa intensitat) en d’altres massissos, que necessiten ser trepitjats, escalats, que són viscuts per la presència, no tant per l’observació. Naturalment, molta gent puja al Cadí: és una serra llarga, complexa i diversa, amb moltes rutes, excursions i escalades possibles. És una atracció poderosa per caminaires, excursionistes, corredors, alpinistes, ciclistes, esquiadors i tots aquells que s’hi aproximen per fer-hi muntanya en estat pur.
Però el Cadí també és un teló, és escenografia. Hom diria que és un decorat, un diorama. Des de Llívia fins a la Guàrdia d’Ares, des dels cims del Pirineu axial andorrà, des d’un pis orientat a migdia a l’eixample de la Seu, des dels grans miradors baridans, des de tot arreu on es veu el Cadí és territori Cadí. Encara que estigui lluny, que la presència sigui tangencial, fragmentària o intuïda, el Cadí sempre hi és: té una influència magnètica que ho domina tot.
Alguns dels apunts d’aquest llibre poden semblar que no tenen gaire res a veure amb el Cadí, en sentit estricte. Jo crec que sí, però no tinc més arguments per defensar-ho que mantenir que tot el que fem a la seva ombra hi té relació, precisament per aquesta capacitat que té de projectar-se més enllà de la concreta realitat orogràfica. No és només una muntanya, és un país, un estat d’ànim. I no ens cansa. Quantes vegades, al llarg de l’any, no cridem: «corre, corre, mira el Cadí», quan ens ofereix uns reflexos de capvespre, o un barret de núvols, o una llum especial a primera hora del matí o durant les tardes interminables d’estiu.
És més, quan puges al Cadí hi ets però no el veus. Abandones la visió per la immersió. Formes part temporal de la muntanya, entre els rocs, les canals, les tarteres, les prades i els boscos, però ets un simple accident passatger. Ets un detall insignificant, com aquelles minúscules figuretes humanes, amb la seva càrrega de culpa o de pecat, que apareixen en un quadre del Bosch i acaben diluïdes en el tot.
Això no vol dir, naturalment, que des de la mateixa muntanya l’espectacle sensorial, gairebé diria que tel·lúric, no sigui igualment impressionant. Quan puges per la canal del Cristall, pel pas dels Gosolans, o per la pista del cap de la Fesa, en arribar-hi en formes part, com els isards i els pins negres, i no és fàcil tenir-ne la perspectiva magnífica que obtens des de fora. Hi ha parts on sembla una muntanya deconstruïda, feta a trossos: en d’altres indrets diries que té la forma d’un milfulls de nata. De lluny és homogènia en la diversitat; de prop —des de dins— tanta geologia desfermada ens pot arribar a confondre i a desconcertar. Hi ha tanta matèria que t’anul·la, i això és sempre bo. Però així que te n’allunyes la muntanya es refà i es recompon, tot torna a lloc. El gegant jeu una altra vegada, domina, ens vigila, vetlla.
Aquest llibre s’ha escrit des d’Estamariu, entre el gener i el juny del 2025. Estamariu no és a tocar de la serra, certament. O sí, depèn de com t’ho miris. En línia recta, fins a la Torreta de Cadí hi deu haver uns onze quilòmetres, és a l’altra banda de la vall. No és molt.
Però sí que és un mirador excel·lent, perquè està a l’alçada perfecta, a la distància ideal per tenir perspectiva sense que la furiosa verticalitat de les parets t’aplani. El vuitanta per cent d’aquest text ha estat escrit tot passejant, com si fos un autor grec peripatètic i aristotèlic, però amb l’assistència de la tecnologia moderna: dictant notes, esgarrapant frases en el telèfon, enviant-me whatsapps que recollien idees, impressions. Després, a casa, a estones, mirava d’endreçar-les, d’afegir-hi i maquillar materials antics i oblidats que corrien per l’ordinador i que potser mereixien una revisió a fons i una segona oportunitat.
En un principi havia de tenir una forma de dietari. Fins i tot havia previst un títol particular, que trencava el genèric d’aquesta col·lecció de llibres sobre les nostres muntanyes. I això per què? Perquè m’agraden, els dietaris: són endreçats, segueixen una lògica, tenen un fil de continuïtat, reconforten i t’estalvien el compromís d’haver de pensar en una estructura, en un argument: tot va tal com raja. Però a mitjan abril vaig decidir canviar de rumb. Faria un diccionari, que també és un format lògic, continu i agraït, però que a més introdueix el factor de l’atzar, del desordre ordenat per mor de la convenció alfabètica.
És molt millor així, penso. Hi trobareu, però, algunes referències cronològiques, retalls, fulls solts de calendari Myrga, com aquells que teníem penjant a la paret de la cuina i que, a còpia d’anar arrencant dies, s’anava aprimant a mesura que passava el temps. Són les restes del dietari.
Té, doncs, una mica de forma de diccionari, en el sentit que les entrades segueixen un rigorós ordre alfabètic. Tanmateix el resultat no té res a veure ni amb tesaurus ni amb enciclopèdies, que endrecen el pensament i limiten el caos: aquí és ben bé al contrari. És una simulació. Només que l’hagués escrit tres mesos abans o després n’hauria sortit un llibre ben diferent, perquè la realitat canvia, el temps bull. Sigui considerat això com un eximent i no pas com un agreujant.
Però atenció: és un diccionari personal, i té molt a veure en el període, necessàriament breu, en què ha estat escrit, entre novel·la i novel·la. És un interludi, un rasper al Segre, una d’aquelles platgetes de grava i còdols que trobem al riu, que desapareixerà a la propera crescuda i, quan torni a emergir, tindrà una altra forma perquè l’aigua ho ha remogut tot. Com passa en els diccionaris personals, algú hi trobarà a faltar paraules, o considerarà que n’hi ha de supèrflues o innecessàries, de farciment. No és, evidentment, una guia excursionista. N’hi ha moltes i molt bones. El que hi apareix és un Cadí íntim, personal i intransferible, on reboten cabòries i records, però espero que sigui de bon compartir.
És el meu Cadí.
