Imagineu-vos-el, el Collsacabra. Tanqueu els ulls. Imagineu-vos que sou en una terra verda, molt verda, on plou molt però també hi fa molt de sol. Imagineu-vos que a la banda de tramuntana hi trobeu unes fagedes espectaculars —amb res a envejar a les que tenen molt de renom i reben tantíssimes visites. I també imagineu-vos que a la banda de migdia s’imposen els roures i les alzines. Imagineu-vos que en aquesta terra hi ha cingles escarpats com no n’heu vist mai, i salts d’aigua espectaculars. I unes vistes d’ensomni. Ho teniu? Doncs segurament és que, ara mateix, en la vostra imaginació, sou al Collsacabra.
I què és el Collsacabra? Doncs una mena de plataforma immensa que s’alça entre la plana de Vic, la Selva i la Garrotxa, i que es troba a la serralada Transversal, entre el Montseny i el Puigsacalm. Tornant a la vostra imaginació, penseu en una mena de maqueta gegant amb muntanyes, rius i cingleres on només s’arriba pujant perquè, per tots els extrems cau avall, de manera suau per algunes bandes i bruscament per les altres.
Ho descriu amb ets i uts l’historiador de la comarca Antoni Pladevall i Font al llibre escrit conjuntament amb Antoni Simon, Guerra i vida pagesa a la Catalunya del segle XVII (en aquest llibre encara s’esmenta el topònim de Santa Maria de Corcó per referir-se al poble de l’Esquirol, que, des del març de 2014 ja no és oficial):
El Cabrerès o Collsacabra és una petita regió o subcomarca d’uns 150 km2 que comprèn els municipis de l’Esquirol o Santa Maria de Corcó (exceptuant-ne el sector de Sescorts), Tavertet, Pruit i Rupit, la parròquia de Falgars […], el sector del Far, de Susqueda (Selva), i insignificants sectors dels municipis de les Planes i Sant Feliu de Pallerols. […] Constitueix un altiplà estructural que s’estén entre els 800 i els 1.300 metres d’altitud. És limitat pel nord per l’imponent escarpament de falla de la vall d’Hostoles que separa Collsacabra de la Garrotxa. Per l’est, l’altiplà, situat al voltant dels 900 a 1.000 metres, resta tallat bruscament per una cinglera d’erosió contínua, impossible de passar si no és aprofitant algun dels graus amagats (de Santa Anna, Tavertet, l’Avenc…). Pel costat sud i oest es passa molt més fàcilment dels alti plans del Cabrerès als relleus que voregen la Plana de Vic.
Després de parlar amb l’Antoni Pladevall i de consultar llibres d’historiadors i geògrafs, així com de mantenir converses amb altres experts, he constatat que no es posen gaire d’acord a l’hora d’etiquetar o de trobar diferències i fronteres entre el Cabrerès i el Collsacabra. I és així que, quan he analitzat tot el que se’n diu i se n’ha dit, finalment he arribat a la conclusió que el Cabrerès és una mena de denominació administrativa, la qual correspon a l’antic domini dels vescomtes de Cabrera, que més o menys és el que ocupa ara el municipi de l’Esquirol (excepte la part de Sant Martí Sescorts, que es troba a la plana de Vic). El coll de Cabra, que dona nom a la zona, és una mica més amunt, a tocar de la casa de Comajoan, quasi al límit amb el municipi de la Vall d’en Bas però pertanyent a Rupit i Pruit. I aquest Collsacabra és el nom que s’ha fet extensiu finalment a tota la subcomarca, perquè no té massa sentit que de Falgars d’en Bas —que, com el seu nom indica, pertany a la Vall d’en Bas— es consideri Cabrerès, però sí que en té molt, de sentit, que es consideri Collsacabra.
Això és més o menys el que diu el geògraf de l’Esquirol Jaume Font i Garolera quan al seu llibre, Osona: la terra i la gent, explica: «S’utilitzen dos noms per designar aquesta contrada: l’històric del Cabrerès, que pròpiament només designa les parròquies del vescomtat de Cabrera, i el nom geogràfic de Collsacabra, que avui s’aplica al conjunt de l’altiplà.»
El capellà i escriptor Fortià Solà de Torelló, al seu llibre El Cabrerès, de lectura obligatòria per als nens de l’Escola Parroquial de Cantonigròs als anys trenta, deia que a la subcomarca «alguns l’anomenen Collsacabra; però si bé es repara, aquest mot escau pròpiament a la vall o collada que va del Molí de l’Aulina [l’actual Molí de l’Alzina, que es troba abans d’arribar a Cantonigròs] fins a Comajoan, i és el pas natural de Vic a Olot.»
L’historiador, geògraf i sociòleg Francesc Roma i Casanovas en el seu llibre d’itineraris Cabrerès, Collsacabra, Llancers, que vaig tenir l’honor de prologar, diu:
Tothom reconeix que el Collsacabra existeix, però el que resulta difícil és establir-ne els límits. Mancada de grans ciutats, sembla una geografia sense centres o, en tot cas, amb uns centres més aviat petits que no fa massa anys semblaven condemnats al despoblament.
El diari del pagès de l’Esquirol Joan Guàrdia al segle XVII, del qual parlaré més endavant, en cap moment esmenta la paraula Cabrerès, sinó Collsacabra, sempre, referint-se al que hi ha més amunt de l’Esquirol i cap a Olot. En canvi, es diu sempre a ell mateix, pagès de Corcó.
Arribats en aquest punt, potser ja no sabeu què imaginar. Recapitulem i intentem fer-ho fàcil: el Collsacabra és un altiplà entre els 800 i els 1.300 metres d’altitud, els límits del qual considero força clars, la porta d’entrada més accessible és l’Esquirol, que es troba al mig de la carretera que puja des de la plana de Vic. Deixant de banda termes municipals, perquè l’administració no sempre coincideix amb l’orografia, com a pobles d’una certa entitat, el Collsacabra és delimitat pel triangle que formen Cantonigròs, Rupit i Tavertet. A més, hi ha les parròquies de Falgars d’en Bas i del Far, el petit nucli de Sant Julià de Cabrera i el santuari de la Salut amb els seus entorns magnífics.
Explicava Mercè Figueras a Cartes a Mahalta, en la seva correspondència amb el poeta Màrius Torres, quan tots dos eren al sanatori de Puig d’Olena malalts de tuberculosi just abans de la Guerra Civil, que havia passat temps al santuari de la Salut per guarir-se de la malaltia: «Els meus menuts són aquella mainada de la Salut; recordes? […] Després de la primera davallada i quan jo encara era incapaç de viure una mica decentment, Déu em va dur de la seva mà a aquelles cases pel volt del Santuari.» Així doncs, el santuari de la Salut (que correspon administrativament a Sant Feliu de Pallerols, imagineu-vos quantes administracions intervenen en el Collsacabra!), també era freqüentat per gent amb afeccions pulmonars. Figueras explica també que en aquell temps (1927), hi passava temporades i havia anat d’excursió fins a Rupit on s’havien de baixar unes escales per entrar al poble: «Rupit, no sé si ho coneixes, un poble molt simpàtic, molt típic però tan atrassat [sic] que fins fa ben pocs anys la gent deia que no s’hi podia anar ni per mar ni per terra. I era cert: no s’hi anava més que baixant uns dos-cents graons.»
M’ha fet pensar quan, a casa, em parlaven del temps en què es va obrir la carretera de Rupit perquè hi poguessin accedir els cotxes, uns anys després de la guerra. El poble era fins a aquell moment un lloc tancat, on els habitants feien el que podien per autoabastir-se. Tanmateix, cal dir que a Rupit hi havia una notaria —la notaria Soler— al tombant dels segles xviii i xix, on es donava fe de tota mena de documents, com ara casaments o testaments a tot el Collsacabra, alguns dels quals els conservo per herència familiar. I això no deixa de ser sorprenent. L’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic i també l’Arxiu Comarcal d’Osona en guarden bones mostres.
Així com el Montseny és pres com a conjunt i podem dir que es tracta d’un massís més o menys uniforme, que té una vegetació força similar a la dels nostres paratges, almenys la de la banda humida i fins a una certa altitud (1.300 metres nostres enfront dels 1.705 metres que fa el Turó de l’Home), el Collsacabra té, com a diferència, punts d’interès, highlights, com en diríem ara, que hi ressalten i atreuen molts visitants. Els diumenges, quan el turisme de muntanya ve a tastar les virtuts d’aquestes terres, als camins i caminois que es perden per aquests boscos i prats no s’hi troba gaire gent. És possible, fins i tot, que no s’hi trobi ningú. En canvi, sí que tindreu problemes de massificació per accedir a la Foradada, el morro de l’Abella, el salt de Sallent… És per això que darrerament, i a fi i efecte de salvaguardar aquests espectaculars paisatges i salts d’aigua, es regula l’accés a alguns d’aquests llocs amb una taxa turística i un control sobre el nombre de visitants i sobre el que s’hi pot fer i el que no.
Imagineu-vos els paisatges idíl·lics amb pocs rastres humans, nets, impecables, amb flaire de farigola i espígol, i fins i tot la humitat dels boscos i de l’aigua. Ara, això, encara passa. La mà humana fosca s’esborra gràcies als esforços de la mà humana clara. Som contradictòries, les persones.
Així doncs, el Collsacabra, el fruit de la vostra imaginació —o de la realitat, si us hi acosteu—, és una plataforma natural amb una col·lecció de punts d’interès espectaculars i amb unes vistes extraordinàries.
