A LA MUNTANYA TAMPOC LI IMPORTA

DONES A LA MUNTANYA

Crònica escrita per ISABEL CAMPAÑA MARRUGAT
Soc guia de muntanya, amant de la natura, amant de les travesses en solitari; m’encanta la fotografia i podria enumerar una llarga llista de coses que defineixen una part de qui soc avui. I, per si no ho havia dit, per atzar de la vida, també soc dona.

Realment no m’he parat mai a pensar en el significat de ser dona en el món de la muntanya, perquè a la muntanya, de veritat, tampoc li importa. Tinc dues cames, dues mans, un cor que batega i uns pulmons per omplir-los d’aire fresc. I, el més important: la voluntat de caminar per aquests paratges. Digue’m, doncs, què més em faria falta. M’imagino arribant al cim d’una muntanya amb un gran somriure de satisfacció i veient despertar l’esperit d’aquell pic per saber qui s’ha enfilat a veure’l i, mentre em renya i em diu que no hauria d’estar allí perquè soc dona i que això no va amb la meva naturalesa, el veig celebrar amb els meus companys homes la seva fita assolida. M’agafa el riure de com és de ridícul aquest pensament, però se’m passa de seguida quan recordo que ha estat una realitat per a moltes vides de dona i que, si hagués nascut en un altre moment, m’hauria tocat viure.

Recordo, de joveneta, sentir comentaris com “no siguis marimacho” o “una noia com tu hauria de ser més fina”, i també sentir dir a alguna “amiga” coses com “no trobaràs mai parella perquè ets massa tossuda i als homes no els agrada que els portin la contrària”. Podríem pensar que soc un fantasma del segle XIX, però estic parlant de ple segle XXI. Això ja ens dona una petita pista d’on venim i de l’herència que portem damunt. Per sort —tot i que admeto que en aquells anys comentaris així em podrien haver afectat — vaig seguir sent qui era, perquè no sabia ser de cap altra manera.
Si mirem el context històric de la dona a finals del segle XVIII, quan es data el naixement de l’alpinisme amb la primera ascensió al Mont Blanc (4.808 m) per Jacques Balmat i Michel Paccard, la dona vivia en una societat on era pràcticament invisible en tots els àmbits que anaven més enllà de la família i les tasques domèstiques. No tenia dret a votar, l’accés a ensenyaments superiors o científics era molt restringit, i viatjar llargues distàncies, pujar muntanyes o participar en expedicions era pràcticament impossible per a la majoria. També les convencions de vestimenta i la percepció de la fragilitat femenina les limitaven físicament i socialment. Així que no és d’estranyar que ens trobem amb una història de l’alpinisme escrita estrictament per homes.

Tot i així, sempre hi ha hagut dones que, malgrat els obstacles socials, han trencat patrons. A partir del segle XIX trobem les primeres pioneres a la muntanya, però els historiadors i historiadores es troben sovint amb un problema: moltes d’aquestes dones no es donaven a conèixer amb el seu nom real per protegir la seva identitat o, en molts casos, havien canviat de nom en casar-se, adoptant el del marit. Tot plegat dificulta la recerca de les seves fites en el món de l’alpinisme.

I tot i haver anat guanyant terreny al llarg del segle XX, encara ens trobem dins d’una societat hereva d’un masclisme normalitzat. I, encara que la llei ja no ens limita en molts aspectes, sí que ho fa un pensament generalitzat amb conviccions absurdes sobre la naturalesa de la dona i de l’home. La muntanyenca Sonia Livanos mateixa, que amb el seu marit Georges va aconseguir moltes vies difícils als anys seixanta i setanta, va dir una vegada: “Fins avui no existeix cap dona que es pugui qualificar de gran muntanyenca en el veritable sentit de la paraula. No és la naturalesa de la dona viure per una causa. La dona viu per algú. La dona es sacrifica, no crea i no inventa. El seu paper no és gens secundari; és simplement diferent, i sí, necessari.”

Si contemplem la dona en el món de l’alpinisme, hem tardat molts anys a poder assolir les mateixes fites que els nostres companys. No va ser fins a la segona part del segle XX que grans alpinistes com Yvette Vaucher —que es convertí en la primera dona en escalar per la cara nord el Matterhorn l’any 1965 juntament amb el seu marit— o Catherine Destivell —que va escalar la mateixa muntanya per la mateixa vertent l’any 1992 en solitari i en estil hivernal— van portar l’alpinisme femení al mateix nivell que els homes. I, si mirem l’assoliment dels 14 vuitmils sense oxigen artificial —aconseguit per primera vegada per Reinhold Messner l’any 1986—, les dones vam tardar 25 anys més a assolir aquesta fita: Edurne Pasaban el 2010 (amb oxigen artificial) i Gerlinde Kaltenbrunner el 2011 (sense oxigen artificial). Si pensem en els segles durant els quals la dona ha estat invisibilitzada i reprimida, 25 anys em semblen pocs per haver arribat a aquest nivell.

Tothom té el seu Everest per escalar.

Wanda Rutkiewicz
Deixant l’escalada esportiva a banda per un moment, el muntanyisme és un dels pocs esports que avui dia no separa categories entre homes i dones. El rendiment no depèn només de la força física, sinó també de l’experiència i de la tècnica, de l’estratègia d’itinerari, de la gestió del risc i del material, de la resistència durant moltes hores o dies i, finalment, de la fortalesa mental. I, malgrat que en el muntanyisme sovint s’ha competit per emportar-se el títol de “ser el primer o primera”, una ascensió no és realment una competició, sinó un assoliment personal. No hi ha podis oficials perquè el que es valora és l’acte en si. La idea del muntanyisme està construïda sobre la premissa que la muntanya és igual per a tothom.

Soc dona i he acabat recentment la meva formació com a guia de muntanya (TD2). Crec que ens passa a gairebé tots que, quan parlem de guies de muntanya, la nostra ment automàticament genera la imatge d’un home. Si diem “he contractat un guia per pujar a la Pica d’Estats”, ens imaginem una dona liderant el grup, gestionant el risc i prenent decisions? Potser el següent fragment, publicat per l’AEGM (Asociación Española de Guías de Montaña), ens pot explicar el perquè:
“Existe una gran disparidad entre el sexo de los titulados, siendo dominante la presencia de hombres frente a las mujeres que cursan los estudios de guía de montaña. Aún así, la tendencia es que el número de mujeres que deciden completar los estudios va en aumento”
(Boletín AEGM nº36, pàg. 30)
Segons les estadístiques presentades en aquest mateix butlletí, i sense diferenciar entre especialitats (alta muntanya, mitja muntanya, barranquisme i escalada), ens trobem un 92% d’homes tècnics esportius de muntanya versus un 8% de dones tècniques esportives de muntanya, amb dades recollides fins a l’any 2018. Aquests números potser reflecteixen el que ja intuíem: hi som presents, però encara som poques.

I, amb aquests números, decideixo emprendre aquest camí que ben segur serà tota una aventura — tant perquè la professió en si ja ho és, com perquè també serà un repte a nivell personal. Mentiria si digués que no tinc dubtes, però les ganes d’anar per aquest camí pesen més que les inseguretats que puguin sorgir pel fet de ser dona.

Espero, si mai torno a escriure sobre les dones a la muntanya, poder-vos explicar les meves bones experiències com a guia de muntanya. I potser, la propera vegada, estarem menys sorpresos en veure dones liderant, guiant o obrint nous camins. Perquè, de veritat, a la muntanya tampoc li importa.

ISABEL CAMPAÑA MARRUGAT

(Barcelona, 1985) En alguna època de la meva vida vaig provar de ser historiadora i filòsofa, tinc experiència laboral en el món de les biblioteques, entrenadora de taekwondo, empreses de turisme i administració d’empreses. Però la meva veritable passió sempre han sigut les muntanyes i la naturalesa. Soc una enamorada dels Pirineus i dels Ports. El 2023 vaig complir el somni de recórrer la Transpirinenca en solitari pel GR-11 d’una tirada. He viscut a l’estranger, actualment feliçment assentada a les Terres de l’Ebre, formada com a guia de muntanya (Tècnica esportiva de mitja muntanya)
i emprenent amb el propi projecte, SENDERS DEL SUD www.sendersdelsud.com
Per si vols compartir aquesta crònica