TRAVESSA PIRENAICA (GR-11)

EL PROCÉS D'UNA IDEA PORTADA A TERME

Crònica escrita per EDUARDO AZKONA
L’aventura del mossèn excursionista el 1882 per arribar a l’Aneto des de la Seu d’Urgell, m’arriba de la mà d’en Bernat Gasull al llibre “Maleïda” (Verdaguer Edicions). Em frapa el relat i penso: “que guapo refer l’itinerari i dibuixar-lo alhora”. I vet aquí que al juny 2022 preparant la Cat700, l’aventura en bicicleta d’autosuficiència a Catalunya, m’adono que passa pels mateixos vells camins de l’Aran i d’Àneu que va fer el mossèn el 1882… però en sentit contrari. Ailàs! Ja ho tinc! Almenys un tram, que jo acabaré al Delta de l’Ebre.

DE LA SERRA AL PIRINEU.
I DE LA GUIA ONLINE A LA COMUNITAT DE TRAVESSA PIRENAICA.

En Kike i jo vam créixer a Estella-Lizarra, amb la Serra d’Urbasa i Andía com a pati d’esbarjo. I sortíem a jugar en aquest camp de proves des que érem uns nens. Pujàvem amb bici fins al peu de la serra, caminàvem fins on podíem i tornàvem a casa amb aquella sensació que només entens quan la vius: havíem arribat una mica més lluny que el dia anterior. Hi havia curiositat. I unes ganes enormes de continuar explorant. Cada cop més lluny i més alt.

Quan vam fer el salt al Pirineu, l’escala va canviar de cop. Els primers cims al Pirineu navarrès, més tard van caure els primers tresmils. Més desnivell, més logística, més incertesa. Recordo la primera vegada que vaig portar un piolet, no sabia ni on col·locar-lo a la motxilla. Ens unim a una sortida d’un club de Pamplona a la Kartxela, absorbint com a esponges, intentant no fer el ridícul. Sempre havíem estat molt autodidactes. Allà vaig entendre una cosa que no s’aprèn llegint, l’experiència es transmet caminant al costat d’algú que ja hi ha passat abans. Aquest aprenentatge —el que passa entre amics, companys, muntanyencs, al terreny— avui el veig molt important i determinant.

El GR11 va deixar de ser un nom a un mapa i es va convertir en una línia que volíem recórrer.

LA PÀGINA QUE NOSALTRES HAURÍEM VOLGUT TROBAR

El 2011, mentre recorríem el GR11 per trams, ens vam topar amb una cosa evident llavors, no existia a internet la informació que necessitàvem per fer la ruta amb coneixement i seguretat. Hi havia relats. Hi havia fotos. Però faltava estructura, una mica més enllà, potser professional, que t’ajudés si volies preparar la Transpirinenca partint des de zero. Així que a mesura que anàvem titllant etapes de la ruta, ho documentàvem tot, per anar elaborant la guia en línia del GR11.

Quan algú es planteja travessar els Pirineus de mar a mar no necessita èpica. Necessita claredat. Com dividir les etapes amb lògica —aquella que et dona l’experiència d’haver passat ja per aquí—. Com encaixar refugis, pobles i trams. Quins desnivells són assumibles dia rere dia. Quin equip portar durant setmanes sense que es converteixi en llast. La Transpirinenca no és només una ruta llarga —són quaranta dies, o diversos estius, depèn de com ho plantegis—. És un projecte on el paisatge canvia del verd atlàntic a l’alta muntanya central i al Mediterrani, i també canvia la percepció de l’esforç.

Decidim construir allò que nosaltres hauríem volgut trobar: una guia rigorosa, etapa per etapa, amb la solidesa d’una guia de paper però viva i actualitzable. Així va néixer Travessia Pirenaica.

DE LA INFORMACIÓ A LA CONVERSA

La web va anar creixent. Cada estiu més persones preparaven el GR11 amb la nostra informació i continguts. No va ser viral. Va ser un esforç constant. I durant anys aquesta va ser la nostra missió: oferir informació clara, pràctica i fiable.

Però amb el temps internet va canviar, i nosaltres amb ell. Passem de documentar experiències a optimitzar paraules clau. Del bloc com a quadern de viatge i guia pràctica, als formats més impersonals. El dia a dia va deixar d’importar explorar, conversar. Importava produir. I així la pàgina creixia en visibilitat, però potser va perdre aquesta essència inicial. S’amuntegaven els articles, mirant més les visites que poguessin portar que sí que encaixaven en el nostre projecte inicial.

I va ser llavors, en aquella reflexió, quan vaig entendre una cosa que feia temps que estava allà sense que l’hagués mirat de cara. La informació resol dubtes tècnics. La comunitat resol inseguretats.

La muntanya no és només logística. Es conversa. Quan algú planifica el GR11, no només cal saber quants metres positius té una etapa. Necessita escoltar qui ja va passar per allà i li pot dir: aquest tram sembla fàcil al mapa, però arribes amb les cames carregades. En aquest refugi cal reservar amb marge. Aquest coll amb tempesta és un altre món.
Això no és contingut. És experiència compartida.

I vaig recordar aquella sortida amb el piolet mal col·locat. El que més vaig aprendre aquell dia no va ser tècnic. Va ser humà. Amb el pas dels anys, la meva manera de viure la muntanya també va canviar. No pas en intensitat, sinó en enfocament. Vaig entendre que el valor no és només fer coses grans, sinó fer-les amb profunditat. I la profunditat sol aparèixer quan comparteixes el camí.

LA PEÇA QUE FALTAVA DES DEL PRINCIPI

Després de més d’una dècada creant guies i recursos, Travesía Pirenaica va fer el pas lògic.

El Club no neix com una extensió comercial. Neix com la peça que faltava des del principi: un espai on qui prepara la seva primera Transpirinenca pugui contrastar la seva planificació, on qui ja l’ha feta pugui aportar la seva experiència, on els dubtes no es perdin en un comentari aïllat sinó que generin conversa. És, en el fons, recuperar l’esperit d’aquells clubs de muntanya on els més experimentats instruïen els principiants, però en format digital i obert.

Travesía va començar com una guia del GR11. Avui és una comunitat que acompanya qui vol travessar els Pirineus amb criteri.

Aquesta és la seva evolució natural. I jo, encara soc aquell xaval que empenyia la bici cap a Urbasa. La diferència és que ara sé que la muntanya no es conquereix. Es comparteix.

Ens veiem allà fora.

NÚRIA GALBE

Filla de Collserola (Barcelona), entén la vida entre muntanyes i natura. Esportista? Prefereix dir-ne “activitats de muntanya”: des de l’excursionisme fins al ciclisme i l’esquí (tots dos en diverses disciplines), o d’altres com l’alpinisme, els barrancs… La travessa i la llarga distància l’ajuden a entrar en natura, més que no pas dir-ne sortir d’excursió.
Llicencianda en Comunicació/Publicitat i Màrqueting, l’atrau l’exploració, sortir dels camins marcats… i el dibuix. Formada al taller de diversos artistes, el 2015 coneix l’urban sketching, el dibuix in-situ i el seu lema: “el món dibuix a dibuix”. La Núria ajunta totes dues passions, desenvolupant una tècnica tant personal com intensa per copsar sobre el paper – i comunicar- els instants viscuts arreu de manera activa.
Per si vols compartir aquesta crònica