Se m’acudeixen mil raons per anar a les muntanyes i no gaires per no anar-hi.
«Milers de persones cansades, estressades, massa civilitzades, estan començant a descobrir que anar a les muntanyes és com tor- nar a casa, que la natura és una necessitat.» Aquesta frase la po- dríem subscriure ara mateix, però no és pas actual, ja que té més d’un segle, i és de John Muir, el gran muntanyenc, naturalista i ecologista estatunidenc.
Diuen que passar temps a la muntanya és beneficiós per a la nostra salut, però no cal entendre-hi gaire per adonar-nos que el que no és beneficiós és passar massa temps a les ciutats.
Catalunya és terra muntanyosa i boscosa, ja que prop del 65% del territori està cobert de bosc. Els seus paisatges naturals no ens haurien de ser aliens, som part d’això, i viure-hi d’esquena no sembla una bona idea. Les muntanyes són essencials, són aquesta part de país menys transformat, poc habitat, no contaminat i que encara conserva racons salvatges.
Avui sembla que la tecnologia ens pot allunyar de la natura, o potser ens ajudarà a valorar-la encara més? També podria ser, com apuntava Rebecca Solnit, que aquesta multiplicació de tecnologies «en nom de l’eficiència, ens estan, de fet, erradicant el nostre temps lliure».
Aquí farem, doncs, apologia del muntanyisme, que vol dir pri- mer de tot estimar les muntanyes, perquè si s’estimen es respecten i es cuiden.
I com que per estimar, per anar bé, s’ha de conèixer, volem in- duir el lector o lectora a deixar els camins asfaltats i a endinsar-se al bosc, a dibuixar el seu propi camí per les carenes i a creuar valls i rierols, o fer bivac en un prat d’herba. A ultrapassar, com deia l’explorador Tristan Gooley, «els límits d’un món perfectament segur i còmode». Amb respecte i admiració, amb sentit comú i, si és possible, sense que es noti gaire la nostra presència.
Estem parlant d’anar a la muntanya no només per esbarjo o a fer esport, perquè l’excursionisme no és només oci, és molt més que això, com el pirineisme i l’alpinisme no són només una activitat física. De fet, l’alpinisme, considerat l’art d’escalar cims i parets, ja va ser declarat l’any 2019 patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la Unesco.
No cal, però, ser un alpinista ni vestir-se amb roba ultratècnica per anar-hi, per sentir-la, per viure-la. Cadascú en la seva mesura hi pot trobar refugi, contemplació o inspiració, a més de bellesa o benestar físic i mental. Hi ha muntanyes petites i grans, pelades, agrestes, boscoses, punxegudes o rodones. N’hi ha de sagrades, de sublims, de màgiques. I, més enllà d’uns recursos naturals, les muntanyes poden esdevenir també una manera de fugir del consumisme, de la industrialització i la urbanització sense mesura, de totes les maldats del nostre món. Si més no, és una de les maneres més estètiques d’allunyar-se de tot això.
Vint personalitats ens expliquen aquí com són i on són les seves muntanyes, com les viuen i les senten. Vint testimonis singulars i diversos que potser no us imagineu grimpant o amb la motxilla a l’esquena.
Perquè, ja ho diu en Perejaume: «Al món s’ha de viure amb el món. Que és com dir que, perquè una muntanya faci més munta- nya i un pla més pla, s’hi ha de ser, se n’ha de ser.»
EL MONJO ESCALADOR
«Vaig néixer a Barcelona per l’abril, i a l’estiu ja em van portar a Vidrà. Per a mi, Vidrà va ser el paradís de la meva infantesa i joventut. Aquí hi passàvem tots els estius, prop de tres mesos, i també hi veníem per Pasqua, Setmana Santa i algun Nadal. Ens agradava molt venir-hi, per la seva bellesa geogràfica, tot verd i ple d’aigua… Pel que hi plovia en deien l’orinal de Catalunya. Però, a més a més, ens agradava perquè aquí hi teníem una llibertat que no teníem a la ciutat. Era arribar aquí i canviar-me les sabates per unes espardenyes, i això, això era el símbol de la meva llibertat.»
La família Vila-Abadal segueix tenint encara el Cavaller de Vidrà, al nord d’Osona, a tocar de la Garrotxa. És una casa ben coneguda, aquella que tan bé va descriure a Records de la tercera carlinada Marià Vayreda, parent llunyà seu, a qui també li agrada- va molt anar a estiuejar en plena natura.
«Aquí a Vidrà podies anar allà on volguessis fins que es feia fosc, sense límits d’horaris, perquè al matí, un cop esmorzats, ja podíem sortir i voltar. Això va fer que li tingués molta estimació i molt d’afecte a les muntanyes d’aquí. Després vam anar creixent i, en ser més independents de la família, vam anar descobrint altres muntanyes més llunyanes.»
Les fagedes del vidranès són certament boniques, malgrat que és ben veritat que ja no hi plou com abans. A les seves rieres encara hi ha tritons i alguna truita, pels seus marges hi creix l’orella d’os i s’hi troba bé el cabirol. I abans, a l’hivern quan nevava, perquè abans hi nevava molt, el poble quedava gairebé aïllat.
«Nosaltres érem nou germans i la casa del Cavaller sempre estava plena; de vegades havíem de posar la taula en diagonal per cabre-hi. El pare i la mare volien que féssim els deures i que no perdéssim el contacte amb el món intel·lectual. Llavors venia un capellà jove de Vic, mossèn Josep Rodellas, que estava molt fet per a la canalla i que era futbolista. Amb ell, al matí fèiem estudi i a la tarda anàvem d’excursió, ens endúiem el berenar i anàvem per les muntanyes del voltant, a Milany, al Puigsacalm… Vaja, que de petit ja vaig agafar l’habitud i les ganes. Ens agradava molt fer excursions i, almenys un cop l’any, amb el pare i tota la colla, fèiem el Puigsacalm, anàvem a les Olletes a Santa Magdalena, a Milany. Recordo que dinàvem a la font de Puig de l’Obiol. També anàvem al castell de la Vinyeta, a la serra de Curull, que era del Cavaller, i anàvem a veure’ls.»
Avui, però, no som al Cavaller, sinó que ens trobem al seu xalet, l’anomenada Casa Verda, enmig d’arbres i natura, que fa molts anys que el matrimoni Jordi Vila-Abadal i Glòria Romaní tenen als afores del poble de Vidrà, darrere la Creu de l’Arç, al camí de Palou Xic.
«Jo vaig estudiar, abans de la guerra, a l’escola Blanquerna, que va ser tancada per en Franco, i allí ja ens feien créixer l’estimació per la natura.»
Després va anar a la universitat a estudiar medicina i, quan ja havia fet tres anys de carrera, la seva vida va fer un gir complet.
«Els anys en què vaig fer més muntanya van ser quan hi ana- va amb companys universitaris. Anys després em vaig fer soci del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), però hi anava poc, perquè sempre feia muntanya amb els companys d’estudis. El meu cas, però, és una mica especial, perquè als vint anys vaig deixar la carrera de medicina i me’n vaig anar a Montserrat a fer de monjo. I allí, és clar, també vaig apreciar molt la muntanya de Montserrat.»
ESCALAR AMB L’HÀBIT DE MONJO
Jo no sé quants monjos escaladors hi ha hagut a l’abadia al llarg de la seva història, però ben segur que pocs. Un d’ells va ser en Jordi, que ja era excursionista i muntanyenc; o, millor dit, dom Plàcid, ja que aquest va ser el seu nom mentre va ser monjo a Montserrat i a Sant Miquel de Cuixà. Havia començat a escalar a finals dels anys quaranta i ho continuà fent en el seu temps lliure durant els cinquanta i principis dels seixanta, més o menys durant els anys en què Aureli Maria Escarré fou l’abat de Montserrat, quan l’escalada era encara un esport molt minoritari que semblava reservat només als muntanyencs més atrevits i militants.
«Els monjos teníem contacte amb tots els escaladors que anaven pel monestir. Recordo en Torras, en Nubiola… Però, sobretot, l’Anglada, en Pons, en Guillamon, que eren tot un símbol. També en Créixams… i en Pany, que era tota una llegenda i feia escalades en solitari. I així em vaig afeccionar a l’escalada…»
En Jordi es refereix a Josep Maria Torras, Joan Nubiola, Joan Manuel Anglada i Francesc Guillamon, Jordi Pons, Joan Créixams, i Jordi Panyella, àlies Pany, noms tots ells històrics de l’escalada i l’alpinisme català amb qui havia coincidit diverses vegades.
«Com que els dijous a la tarda teníem lliure per anar a passeig, uns quants sortíem a escalar. Anàvem amb l’hàbit arremangat i fixat a la cintura amb el mateix cinturó. Llavors només teníem les cordes de cànem i les espardenyes d’espart o de cànem; més endavant, sabates amb sola de goma.»
Estem asseguts a la sala de la llar de foc, un espai ampli i lluminós, amb unes grans vidrieres que donen al jardí, i dom Plàcid —ja em perdonareu la llicència— conserva encara una memòria prodigiosa. Escoltar-lo és un plaer, em sento afortunat d’haver-lo conegut.
«Nosaltres repetíem vies, no n’obríem pas de noves. Recordo el segon o tercer dia que jo escalava que vam anar a pujar l’agulla de la Mòmia i la vaig fer sense saber gens què em trobaria. Un company insistia molt que l’havia de fer i la vaig fer. La primera escalada em sembla que devia ser a la via original del Gorro Frigi [la via Estasen], que no es pot dir que sigui escalada; després a l’Agulla de Sant Benet, a la Trencabarrals… En aquesta agulla em va passar un fet curiós, i és que, una vegada, quan anava d’excursió amb una colla de monjos que no escalaven, tot passant per la Trencabarrals, vam veure que hi havia un escalador que havia quedat penjat, perquè es veu que al rapelar se li havia entortolligat la corda i va quedar penjat sense poder baixar, perquè la Trencabarrals tenia un tros difícil. I llavors em va tocar a mi pujar-hi i fer-lo baixar fins a terra com vaig poder.»
Qui el va incitar a fer la Mòmia va ser un company seu, dom Oliba, que, juntament amb dom Hugo, van ser els primers monjos que pujaren el Cavall Bernat, em sembla que de la mà d’en Pany. Aquelles escalades es feien amb cordes de cànem, sense arnès ni casc, fent arriscats equilibris per unes vies d’escalada on l’equipament era ja no precari sinó gairebé nul, com ho mostren també els ràpels a cos que havien de fer per baixar de les agulles, generalment a l’estil Dülfer, en què no valia a badar.
«Els ràpels des del cim es muntaven sempre a les sabines, cada agulla tenia la seva sabina, eh! Potser avui és una mica xocant, però era així», riu. «De claus nosaltres en fèiem servir ben pocs, perquè tampoc no obríem noves vies ni tampoc ens hi podíem dedicar gaire. Hi anàvem de tant en tant i quan hi havia escaladors, amb els quals ens vam fer amics. Hi teníem bona relació i fèiem apostolat, que es deia llavors…»
M’encanten aquestes històries. Me l’imagino escalant amb uns moviments suaus i elegants, fluint, fent honor al nom de Plàcid que els companys li havien posat per la seva placidesa. Encara que aquella primera escalada a la Mòmia no fou precisament plàcida, amb «la corda lligada a la cintura i que em penjava per darrere». De fet, la corda, tal com explica al seu llibre El meu Montserrat, «era d’una eficàcia purament simbòlica», perquè, en general, les assegurances eren mínimes, i una caiguda podia ser fatal.
«A la nostra època ja es tolerava això d’escalar, no era com abans! Eren els anys cinquanta… Ara ja no recordo els noms de les agulles, però escalàvem les Magdalenes, l’Elefant, la Panxa del Bisbe, la Momieta, el Cavall Bernat… Una vegada, escalant al sector de la Roca del Diable, just a sobre de la plaça del monestir, vaig fer una sacada: em vaig agafar a una pedra que es va arrencar i vaig sortir volant. Sort que el company que era a sota em va poder agafar a temps.»
Li demano si es tracta del Castell del Diable de sobre el monestir. De seguida em ve a la ment la via Recasens-Vives, que recorre el característic sostre que queda just a sobre de la plaça i que fou oberta l’any 1953. Però en Jordi m’ho aclareix de seguida:
«La sacada la vaig fer a sobre de la plaça. L’Hugo i jo no sabíem quina via era, però segur que no era el sostre de dins el jardí del monestir. Recordo que, quan vaig caure, algú de la plaça va fer un crit.»
Segons diu en Jordi en el citat llibre, «entre l’un i l’altre havíem clavat una escàrpia […]. Vaig caure i vaig quedar penjant d’aquest clau». Per sort no va passar res i «em vaig poder enfilar de nou i continuar l’escalada». Justament per això, pels esglais que feia la gent en contemplar els escaladors i per no distreure els fidels que vi- sitaven l’abadia, l’any 1976 es va prohibir escalar en aquell sector, i encara avui continua així.
«Em sembla una mica exagerat que s’hi hagi prohibit l’escala- da», em va escriure al cap d’uns dies en un missatge de WhatsApp.
«Parlant del Cavall Bernat, també vaig participar en la portada de la nova imatge de la Verge al cim, el 21 d’octubre del 1956. Això va ser un fet rellevant.»
I tant que va ser rellevant…, perquè fins i tot va sortir al noticiari del règim, el No-Do. Aquella era la segona imatge de la Mare de Déu que es pujava fins al cim de l’agulla més famosa de tot Montserrat. La primera l’havien pujat l’any 1945 i ja s’havia fet malbé per les inclemències del temps. Aquesta nova, però, era d’alumini, i feta gràcies a la solidaritat dels excursionistes que hi van aportar cantimplores i carmanyoles i tot d’estris que es van fondre per poder-la esculpir.
«Ens la va beneir el mateix abat Escarré, i jo vaig ajudar a pujar-la pel camí, ja que ens ho anàvem repartint fins a arribar al coll del Cavall Bernat. Recordo un noi que la va portar també a l’esquena, un tal Jordi, que era deixeble d’en Pany.» Efectivament, només cal seguir el fil de la història per veure que en Jordi està parlant d’en Jordi Ayats, que va pujar al cim en representació del Club Excursionista Puigmal, el mateix que tres anys abans havia fet la segona repetició de l’agulla del Puro, a Riglos, justament amb en Jordi Panyella, Pany. A dom Plàcid, però, a l’hora de baixar fent ràpel, un plec de roba de l’hàbit se li va ficar entre la corda i el mosquetó, i va haver de continuar baixant molt a poc a poc, amb penúries. «Vaig passar vergonya» i es va fer malbé l’hàbit, que per sort era el vell, el que feia servir per feinejar.
«A l’abat Escarré li agradava que escaléssim. Era un home avançat i li agradava que tinguéssim contacte amb els excursionistes i amb la natura. Encara que érem monjos de clausura i estàvem apartats del món, que deien, ell volia que Montserrat fos una excepció i acollíssim a tothom, que tinguéssim una connexió amb la gent. Al seu llibre Montserrat és vostre, ja parla d’aquesta actitud d’obertura cap a la gent del poble. Montserrat tenia la missió d’ajudar la societat catalana, una missió divina per a ell, i aquestes coses li agradaven.»
Malauradament, en Jordi no conserva cap fotografia d’aquella època, però de la pujada col·lectiva al Cavall Bernat amb la Moreneta sí que se’n conserven i, si més no en una, publicada al llibre dels 120 anys d’història del CEC, hi apareixen dom Plàcid (amb ulleres) i dom Hugo a dalt de la famosa agulla.
«A l’època que estudiàvem per a sacerdots, sortíem les tardes dels dijous i dels diumenges. Així vam tenir contacte amb una sèrie d’escaladors que freqüentaven el monestir i això ens van animar. “Veniu amb nosaltres”, ens deien, perquè ells en feien un mèrit de portar monjos a escalar. La veritat és que ens vam fer molt amics. I després, quan anaven d’expedició als Andes o a l’Himàlaia, pujaven al monestir perquè els beneíssim una imatge de la Mare de Déu que s’emportaven i la posaven als cims que anaven a fer.» I això que, en aquells anys, els escaladors tenien fama de ser uns menjacapellans! Era evident, però, que l’abat Escarré havia portat nous aires a Montserrat.
«Encara recordo molt quan van venir els tres més famosos: l’Anglada, en Pons i en Guillamon. Amb en Jordi Pons, que encara està actiu, ens vam retrobar a Barcelona, al local del CEC del carrer Paradís, quan em van donar la medalla d’or pels cinquanta anys de soci el 2022.»
