Wilhelm i Alexander von Humboldt. Tots dos germans, eminències científiques en camps diferents, van visitar Montserrat més de dos segles enrere, però el primer, Wilhelm (que era, de fet, dos anys més gran que l’altre), en va escriure un opuscle expressament per a Goethe. Bé que no n’havia llegit mai res fins ara, el nom m’era familiar dels meus, ja remots, anys d’estudiant de filologia a la Universitat de Barcelona. Del viatge que l’any 1800 Wilhelm va fer a la nostra muntanya sagrada, en devia quedar força admirat (deixeu-me remarcar que el germànic va visitar Montserrat pocs anys abans que arribés la presa del massís per les tropes napoleòniques i la consegüent, implacable, devastació). El llibret duu per títol Montserrat, a la vora de Barcelona, i a l’autor de les Elegies romanes li va fer un gran efecte, perquè va escriure això: «Enlloc no trobarà l’home la felicitat i la pau sinó en el seu propi Montserrat.» Per tant, més encertat o menys, l’hereu von Humboldt va reeixir de ple a saber capturar el misteri i la densitat simbòlica de la nostra muntanya, i a traslladar-los a un amic que ha estat un dels literats més rellevants de la tradició occidental. La relació de Montserrat amb l’art literària resulta, en aquest afer, particularment fructífera. Wilhelm von Humboldt escriu al pare de Faust que el massís català li ha recordat un poema seu: «Els vostres misteris flotaven vívids en els meus pensaments». «Die Geheimnisse» —«Els misteris»— és el poema a què al·ludeix l’autor. ¿De què tracta, aquesta obra goethiana? Transcric bona part de la nota a peu de plana del traductor del Montserrat humboldtià, Jordi Martí Fitó: «Relata l’arribada d’un pelegrí a una muntanya evocadora on troba un santuari envoltat d’una natura harmoniosa que li inspira pau i plenitud. L’experiència de Humboldt a Montserrat, com veurem, té un cert paral·lelisme amb el poema». I tant, si en té! Montserrat ha fet que estimés encara més el poema del seu amic, «en què ressona un sentiment tan encisador, tan elevat i tan humà». Després de conèixer la nostra muntanya més cèlebre, la composició de Goethe «s’ha relligat ben endins de la meva experiència: no és que el consideri més valuós, però sí que el sento més proper i me l’he fet meu». La literatura va de bracet amb la vida, doncs, s’encarrega d’explicar-la més fondament, més simbòlicament. Humboldt gaudeix d’un dels nostres paisatges més característics, potser el més nostrat i tot, encara que, per a ell, això d’aquí és una regió espanyola que no sembla mostrar cap diferència significativa respecte a les seves veïnes. Dels diversos ermitans que es va trobant en la seva ascensió fins a Sant Jeroni, homes solitaris i ferrenys amb qui entaula conversa, no n’hi ha cap de català: un és castellà, l’altre, aragonès, un tercer, francès… (fa dos-cents vint-i-sis anys, Montserrat ja era, a la seva manera, un espai de la mundialització). Podria molt ben ser, però, ¿de debò el viatger no va ensopegar, al cor de Catalunya, amb ningú que enraonés en una llengua que no era la castellana, ni amb cap detall que li revelés la condició nacional de Catalunya? No hi ha cap mena d’intenció política, en la meva pregunta: és, més aviat, pura indagació sociolingüística. Tot comptat i debatut, el llibret ofereix grans virtuts: consisteix en el relat d’una fascinació excursionista, escrit en aquella prosa de gran estil dels romàntics alemanys. Fixeu-vos en el començament, aquesta mena d’exordi (recordem que escriu a Goethe o per a Goethe): «Avui us vull menar per una contrada amb la qual n’hi ha ben poques a tot Europa que s’hi puguin comparar, on la natura i els seus habitants conviuen en meravellosa harmonia i on fins i tot el foraster, que per uns instants es troba allunyat del món i la gent, es mira amb un cert sentiment d’estranyesa els pobles i les ciutats que jauen als seus peus, en un terreny inabastable. Us vull menar a les estances dels ermitans de Montserrat, a la vora de Barcelona.» I són, en efecte, els ermitans, més que no pas els monjos o altres paisans, els qui centren l’atenció del savi alemany. L’atreu cosa de no dir «el refugi del silent allunyar-se del món» d’aquests homes que viuen en el més estricte anonimat boscà. Abans, el viatger ens ha descrit l’arribada a la seva destinació, el pas per Martorell i pel seu pont del Diable, entre altres indrets. També es refereix a la llegenda de fra Garí. Sap de què parla. «Si hagués de fer vida d’ermità en aquesta muntanya, crec que no em podria estar de dedicar llargues estones a conèixer i distingir aquests cims i a posar-los nom, a saludar-los en sortir el sol i acomiadar-me’n al capvespre». L’any del viatge humboldtià potser sí que la gran majoria d’agulles i cimadals encara eren innominats. Ara, però, tants anys després, dos segles i escaig més tard, això ja no passa. En l’endemig, l’excursionisme i la passió escaladora han batejat tots aquests accidents. De totes les idees que esgrimeix l’autor, n’hi ha una que no sé si és original seva, però que a mi m’ha fet pensar que amagava una raó ben lúcida: «És una muntanya solitària en forma d’illa». Clavat! Si feu una travessa pel Pirineu, o només que us el mireu d’un punt amb bona perspectiva estant, no tindreu mai aquesta impressió. Ni del Montsant, ni de tants altres massissos patris. En canvi, Montserrat és, en efecte, una illa. Ara mateix escric aquestes ratlles en un petit cafè de Gelida que no és el de la meva adolescència —tancat i barrat de fa lustres—, i tinc davant la muntanya: una illa, sí. Com un gran cos mort, inert i, tanmateix, tan viu de llegenda i tan florent d’històries, jacent a l’entrelluu. No sembla pas que l’ermità montserratí —espanyol o francès: que lluny que queden els anys de fra Garí!— tingui una vocació gaire mística. Més aviat sembla que l’arbori el desig de viure una solitud en plena natura. Com un salvatge —escriu l’autor germànic— que «en té prou de trobar-se en aquell estat en què difícilment cap sentiment hostil pot destorbar la pau que li omple el pit». Els qui tenim aquesta tirada anacorètica sentim ben endins del cor i de la ment aquestes paraules.