El pròleg mai escrit
8 abril, 2021Els Cavalls Bernats dels Països Catalans
13 maig, 2021
Columna escrita per Edu Sallent
Hola a tots. Sóc la Xènia i tinc un any. Encara no parlo, per tant de moment us explicaré què veig i què escolto a casa meva. I m’agradaria explicar-vos què passa a casa quan tens el pare muntanyenc.
Visc en un poblet petitó a la falda del Montseny. Aquests dies està blanc, blanc…
A casa escolto molt sovint de què parlen i m’adono que es parla molt de les muntanyes. I és que ara us explicaré: al meu pare li agraden molt. La meva mare a vegades diu que massa i tot. Llavors ell li explica que ja va canviant, que ja no té vint anys i que poc a poc va aprenent a valorar moltes altres coses més de la vida, de l’entorn i de la gent. Quan passa això la mare posa cara de circunstàncies i somriu. “No sé si has canviat tant com dius”.
El pare marxa tot sovint: durant bastants caps de setmana i també per vacances. Bé, la meitat les fa amb nosaltres i l’altra meitat marxa a les muntanyes.
La mare no fa muntanya. Té vèrtic. Així, quan el pare se’n va, ella es queda amb mi. I m’ho passo molt bé: toquem el petit piano de colors i el tambó.
A vegades la mare fa bona cara quan el despedeix amb la motxilla plena de ferros i cordes. No vol que s’amoïni pel fet de deixar-la a casa. Ella ja hi està d’acord però llavors es posa una mica trista perquè el pare no hi és.
Ella diu que ja el va conèixer així i que si es passa molts dies a casa sense anar a escalar està insuportable. S’atabala per qualsevol tonteria i es va apagant com una espelma. Jo vull que el meu pare estigui bé perquè llavors em canta cançons i em fa ballar.
M’agrada molt jugar amb els mosquetons del pare. N’hi ha de molts colors i tots brillen molt, molt… També fan molt soroll. Encara no tinc prou força per obrir-los i els pares m’ajuden. Els enganxen tots junts i fan una llarga cadena. L’altre dia es van enfadar perquè la vaig llençar cap a la tele. Jo no ho sabia, tot just estic descobrint. Malgrat tot veig el pare molt content quan jugo amb els mosquetons. Segur que es fa il.lusions de que seré com ell quan sigui gran. Però a mi m’agrada molt la música i ballo sempre, inclús amb el soroll del turmix quan la mare em prepara la verdura.
No sé, no sé… quan escolto que a les muntanyes s’hi passa tant fred, que es dorm a terra i al ras, o a vegades penjat d’una paret; quan s’ha de caminar un grapat d’hores per arribar a dalt i després per tornar a baixar, que es comença el dia quan encara no ha sortit el sol solet i que la mare no hi va, no sé… no sé…
Un dia em van portar a un prat verd ple de flors. N’hi diuen el Prat de Cadí. El pare no parava de mirar les muntanyes i jo no vaig parar de llepar i de tastar totes les pinyes que hi havia damunt l’herba.
Quan sigui gran no sé si pujaré muntanyes. De moment, m’agrada molt ballar.
RECOMANACIÓ BIBLIOGRÀFICA
