Llibertat
16 novembre, 2021
Efectes Col·laterals
25 gener, 2022
Columna escrita per Javier Díaz Murillo
Quan observo les muntanyes penso que la vellesa és bella. I que a la natura l'ancianitat mai no és lletja ni desagradable. Tanmateix, els humans amaguem la decrepitud, l'apartem de la nostra vista, no ens volem veure perquè hi ha un cànon de bellesa que et rebutja quan superes una edat o unes característiques físiques determinades. Així estem desconnectats amb la vida creient que només es pot ser feliç en una franja estreta del camí. Ahir acariciava un gat. Es diu Neko. És un animal de color negre que ja porta al seu pelatge molts cabells blancs. Acumula molts hiverns als ossos. Però el mirava embadalit en la seva posició digna de felí, en la seva elegància, serena i present. I ho vaig veure més bonic que mai, igual que les muntanyes que potser per això m'atreuen, perquè exhibeixen una llum infinita; la llum d'una profunditat i una saviesa inabastables per a nosaltres.
Per això vaig triar viure en un lloc proper a elles, per saludar-les cada matí, perquè acompanyessin cada pas que faig i perquè alguna cosa d'aquest mestratge m'arribi des dels seus cims, ja que elles simbolitzen el camí dels que es busquen a si mateixos. Al Reiki la falda de la muntanya és la imposició de mans i la meta o el punt més alt és l'Anshin Ritsumei (o màxim estat de pau mental). Cadascú té els seus propis cims per coronar. Veure-les cada dia em recorda les meves. Hi va haver un temps en què vaig pensar que la gent muntanyenca tenien un punt de bogeria, però potser no és més boig viure en una ciutat? Jo vaig néixer entre blocs de maó, així i tot, sempre que podia m'escapava als boscos, als rius, als pics de la serra, lluny del frenesí urbà, per respirar i recuperar la meva condició salvatge, per ser i estar allà on envellir sempre és bell i et connecta amb la teva veritat perquè insisteixo, som naturalesa i aquest exili d'ella, aquesta creença que som superiors, aquesta imbecil·litat, ens fa malbé en el més profund.
Al mont Kurama, a Kyoto, Japó, vaig plorar sense buscar-lo, possiblement per acumulació estètica, superat per un paisatge brutal, però també per una emoció energètica, si es pot dir així, perquè allà vibrava alguna cosa, més enllà del que els meus ulls percebien, i això em va portar al record d'una època en què les muntanyes i els seus arbres van ser el meu refugi davant del món. Avui em continuo sentint còmode en elles, com un cadell a la panxa calenta de la seva mare. Ara entenc per què alguns s'internaven en el seu si per perdre's i després trobar-se, com Mikao Usui, i el sentit dels temples clavats a les roques: per arrelar, per no oblidar, per desposseir-se de l'atontament humà, per rememorar el plaer dels gestos senzills, per cultivar l'escolta, per sentir Gaia, per recuperar l'instint i saber-se animal, per tornar a fondre's amb els cels nocturns petats d'estrelles, per ser conscients que habitem en un planeta al·lucinant, per envellir, en definitiva millor que si ho penses és alliberar-se d'un munt de pors i expectatives i viure des de la teva essència... com les muntanyes.
RECOMANACIÓ BIBLIOGRÀFICA
