De muntanyes, gats i humans
9 gener, 2022Una història de trinxeres
11 març, 2022
Columna escrita per Ester Sabadell
S'obren les portes i sortim espitosos com si no hi hagués un demà. S'acaben les bicicletes de gamma mitjana i se n'arreglen del segle passat. Es treu pols de les botes velles i es compren motxilles i anoracs. Tots corrents a gaudir de la muntanya.
Danys col·laterals: Les primeres fotos de multitud de gent per fer cim a la Pica d'Estats. Muntanyes de papers embrutant els camins més trepitjats. El grup de rescat de muntanya acumulant més sortides que mai: persones cansades, gent perduda, accidents.
Últimament veient el got mig vuit. I no m'agrada. Ser optimista és fàcil si tot va bé. L'important és ser-ho quan les coses són difícils. Però aquest any em costa. Ho comento a la feina i un company em diu: «...cada u de nosaltres pot decidir quan s'acaba el conte aconseguint així una història amb final trist o final feliç...»
Decideixo donar-li una oportunitat als temps actuals i no concloure-ho amb un punt final. Penso que és fàcil fer-ho en un escrit. Jo decideixo quan i com acabo un article. Però com fer-ho a la vida real? Com il·lusionar-te quan hi ha tanta gent pròxima trista? Com tenir esperança amb tantes mirades de decepció?
Sempre he pensat que per aconseguir un món millor és necessari invertir temps en valors i educació. I que la Natura és una bona font per inspirar-nos.
Bon inici, ho intento:
«S'obren les portes i sortim espitosos com si no hi hagués un demà (...). Tots corrents a gaudir de la muntanya.»
Beneficis col·laterals: Fa anys que noto que hom viu d'esquena al planeta. Si no sents la terra no la pots estimar. I sempre he defensat que fer muntanya és una bona manera d'aconseguir aquesta connexió.
Veure el got mig pler és pensar que si ara hi ha més gent gaudint de la natura, també hi haurà més gent aprenent aquests valors que considero essencials pel creixement personal. Que és un bon moment per iniciar un nou capítol de la nostra història.
Les cues a cims importants s'acabaran perquè l'important no és la foto sinó la vivència. Hi ha muntanyes de totes les mides, i amb totes les dificultats, hi ha muntanyes per tothom i cap d'elles menys importants. La brutícia desapareixerà quan la gent torni i vegi que els papers i plàstics segueixen allà. Les persones no es faran tant mal quan vegin el poder que té la natura.
Arribar aquesta consciència (que molts dels que estimem la muntanya compartim) és qüestió de temps. Aquesta pandèmia, sobretot el desconfinament, ha servit perquè molts s'aproximin a la Natura. Un gran pas, una oportunitat perquè acabin també estimant-la. Quan això passi posaré el punt final aquesta crisi sense precedents aconseguint així un final diferent.
RECOMANACIÓ BIBLIOGRÀFICA
