Silenci
23 juny, 2020
Quina hora és?
9 setembre, 2020
Columna escrita per Eliseu T. Climent i publicada a la revista Vèrtex, de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC)
Refugium significa això mateix, l'acció de fugir enrere (re-fugium), de cercar un lloc a recer de perills i d'adversitats. Una fuga, una evasió amb l'únic objectiu de la salvació de cos i ànima. I és així com cal entendre el refugi de muntanya, un espai acollidor i d'acollida; un espai consistent i fràgil alhora, a mig camí entre la natura i el recer, un llindar mitjançant el qual entaulem una singular relació de permeabilitat entre ambdós mons. El refugi, a l'igual que la cabana, protegeix, però ni de bon tros salva; hom s'hi està, però no s'hi instal·la. Esdevé l'espai mínim necessari perquè un nòmada se sedentaritzi temporalment. La cabana i el refugi no s'habiten, són transitoris en la seua essència, perquè habitar prové d'hàbit, que és el que imposa una llar.
Hi ha qui ha buscat en aquest habitatge mínim un lloc de retir i d'austeritat, de proximitat espiritual, física i emocional amb la naturalesa. De noms, no en falten en el món de les lletres que s'hagen refugiat en una cabana: JACK LONDON, al Yukon; HENRI-DAVID THOREAU, a les vores del Llac Walden, a Vermont; i més pròxim i actual, l'italià PAOLO COGNETTI, autor de "Le otto montagne, novel·la traduïda i publicada en català al 2018, on explica la seua experiència en un racó d'altitud de la Vall d'Aosta. No obstant, aquests refugis són en bona mesura refugi psíquic, com també ho són alguns paisatges que actuen com a tals. Cadascú en posseeix un de predilecte que freqüenta periòdicament, si no diàriament, i on troba el caliu d'un espai acollidor, d'una llar més mental que física. Són espais reconfortants enmig del silenci, o no lluny del brogit de les àrees metropolitanes. Són espais personals i intransferibles, íntims, capaços de transmetre seguretat i assossec a qui en copsa la seua energia. En ells, l'habitant experimenta un decalatge espacial i temporal, per mitjà del qual connecta amb ell mateix. Aquests paisatges-refugi, que van ser analitzats en profunditat en una excel·lent jornada organitzada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya, emergeixen del no-res, allà on la mirada i les emocions de qui n'és sensible els escull. Poden donar-se en un racó d'un parc urbà o a una plaça tranquil·la, al peu d'una font, o enmig d'un bosc. I, com no, dalt d'un cim.
Els metropolitans i urbanites els necessitem com el pa que ens mengem, almenys aquells qui tenim la natura i les muntanyes com a referents. Hi ha qui intenta, intentem, fugar-se de l'urbs de manera recurrent. Entre aquests, els ciclistes que coronen una i altra vegada el Tibidabo, a Barcelona. Allà dalt, s'aturen. Tan sols uns minuts assomats sobre la gran ciutat, senten el privilegi d'ésser dins i fora de plànol. Aquell espai temporal de contemplació, pense quan els veig, deu ser el seu refugi diari, un lapse d'abstracció que els enlaira per sobre de la realitat embogida de la ciutat, dels embolics de feina, de les preocupacions familiars i de les personals. Un instant només de desconnexió del present, aquell buit que proporciona el temps aturat; uns segons de connexió amb ells mateixos abans d'emprendre el camí de baixada a tota velocitat. La ciutat els espera per tornar a vestir-los d'individus de l'asfalt, amb l'estrès i la tensió com a motors de la pròpia existència.
RECOMANACIÓ BIBLIOGRÀFICA
