Elogi dels camins, un text suggestiu
15 març, 2021Les aventures de l’Iñaki a l’Himàlaia
26 març, 2021
Columna escrita per Eliseu T. Climent i publicada a la revista Vèrtex, de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC)
Transitar per camins que posseeixen una significació històrica em trasllada als episodis que allà succeïren. No puc abstreure'm ni del context ni molt menys de les condicions que van viure els seus protagonistes. Caminar, tant com córrer, per aquests camins històrics em permet viatjar en el temps i imaginar les penúries i esforços d'aquella gent. La ment esmola els sentits tan sols de pensar que estic trepitjant la mateixa terra de qui els emprà per a fugir, envair, comerciar o pelegrinar.
I a la mirada li reclame, també, un esforç singular. Com si es tractara d'una càmera subjectiva, enregistre els passos des de la perspectiva del transeünt primigeni. Em trasllade, una vegada més, a la seua època; em pose a la seua pell i em pregunte com devia anar vestit, sota quines condicions avançava i quants quilòmetres feia al dia; com devia percebre l'esforç físic i mental al llarg del seu viatge, o què devia menjar. Era un altre caminar, un que gairebé ja no coneixem, el de la supervivència. Aquella gent caminava com a salvació, fugint o empesa per la necessitat de comprar i vendre més enllà del seu poble. Caminava per necessitat i no per plaer, caminava per guanyar-se el cel, per cobdícia o per ànsia de poder.
Les masies avui abandonades al peu del camí de ben segur que proveïen aliment i donaven aixopluc. Les vies i camins canalitzaven una mobilitat humana recurrent o puntual, quan es donava el cas. Els pelegrinatges i les romeries ordenaven el calendari anual. En canvi, per les vies romanes qui hi transitava no ho feia per motius espirituals sinó més aviat per comerç o per exigències militars. Imagineu arribar al coll de PANISSARS, a sobre del PERTÚS, des del nord per la via DOMÍCIA i continuar rumb al sud per l'AUGUSTA. Al viatger l'esperava un llarg trajecte no exempt de perills per aquest ancestral corredor mediterrani. La seua destinació era BARCINO o TARRACO, si és que no continuava cap a terres de CASTELLÓ i VALÈNCIA.
I fa gairebé vuitanta anys els presidents COMPANYS i AZAÑA, i el lehendakari basc JOSÉ ANTONIO AGIRRE LEKUBE hagueren d'exiliar-se a FRANÇA l'any 1939 travessant a peu el coll de LLI. A l'altra vessant del PIRINEU, a LES ILLES, els esperava la gendarmeria per a conduir-los a un camp d'internament. Eren els primers dies de febrer, feia ja un mes que milers de persones fugien del franquisme cap al país veí. En tres mesos, entre gener i març, es calcula que 500.000 persones creuaren la frontera. No vull ni pensar el riu de gent caminant pel marge de les carreteres del coll costaner de BELITRES o del coll d'ARES. Bufava tramuntana a la costa? La neu castigà aquells que optaren pels passos de muntanya?
Què ha quedat en l'actualitat d'aquest i de tants altres episodis de la història que han deixat el seu rastre en forma de camins? Ben poca cosa. La memòria col·lectiva malda per rescatar-los a base de senyalitzar espais i d'organitzar-hi recorreguts. Els camins de la història han esdevingut en els nostres dies una atracció pedestre i un recurs turístic amb ecos de temps pretèrits. Caminem-los amb consciència, si més no, com a homenatge a aquella gent que els va patir. Només així comprendrem millor d'on venim i on som avui.
RECOMANACIÓ BIBLIOGRÀFICA
