Respecte i Cultura
23 novembre, 2020
Annapurna … (l’altra veritat)
2 febrer, 2021
Columna escrita per Enric Faura Ressenya del llibre "LAS VIEJAS SENDAS" de Robert MacFarlane (Pre-Textos)
≪La finalitat de la vida és caminar≫ (Raimon Panikkar) Vam descobrir ROBERT MACFARLANE fa més de 10 anys quan es va traduir al castellà el seu llibre LAS MONTAÑAS DE LA MENTE, un text que ens va enlluernar per l’anàlisi de l’atracció que el món de la muntanya ha produït en els humans i com ha anat evolucionat a cada època. Vam tornar-lo a gaudir amb NATURALEZA VIRGEN, on amb el mateix estil i amb clau autobiogràfica explicava la seva recerca de la natura més salvatge i verge a Anglaterra i Irlanda. I després ens va arribar un tercer lliurament d’una mena de trilogia que esperem tingui continuïtat. Es publicava LAS VIEJAS SENDAS, un text de no-ficció sobre alguns dels camins i de les rutes més antigues i clàssiques d’Anglaterra, però també de l’Himàlaia, Guadarrama o Palestina, sempre a peu i des de l’experiència personal. La tesi de fons del text és que els camins han estat creats pels humans per solucionar les seves necessitats de transport, comunicació o desplaçament, i que seguir-los i transitar-los és una forma d’apropar-se a les societats que els van originar. Quan els humans han tingut aquestes necessitats s’han posat a caminar, per desplaçar-se, fer negocis o comunicar-se, fa milers d’anys o avui mateix amb els moderns trens d’alta velocitat. Al llarg de la història de la humanitat on hi ha hagut persones s’han creat camins i vies de comunicació i aquest llibre n’intenta explicar uns quants. I els camins s’han creat d’una manera tan senzilla com començant a caminar, pas rere pas, sense gaire més. L’autor té una sòlida formació científica i això aflora a cada plana, en els apunts de geologia o biologia, però supera el perill d’encotillar-se en un text acadèmic per anar més enllà, intentant explicar la història, les circumstàncies, el context i el temps de cada camí, per transmetre el paisatge que se’n deriva, entenent el concepte de paisatge com a quelcom dinàmic, que evoluciona i es forma. Descriu les rutes que fa, les característiques físiques, geològiques, humanes, històriques, però també els sentiments que li desvetllen, l’experiència del moment i de l’excursió. Transmet sempre el gust i l’admiració per la natura, combinada aquí per la història humana que ha donat lloc a aquell camí. Perquè caminar i resseguir els vells camins és una manera d’acostar-se a la natura i a aquelles persones que els fan o han fet servir.
Des d’una perspectiva holística integra els elements més purament físics de la natura amb l’ésser humà i les seves necessitats. Reflexiona i divaga com el medi i el paisatge influeixen en l’home, en el seu pensament i en les seves reflexions, i a cops també en els seus sentiments. Ens ensenya els paisatges que transita, però també a mirar-lo, sentir-lo, percebre’l. Té una mirada molt plàstica i notablement sensitiva. Les pedres, els arbres, els rius, agafen vida i cobren un nou sentit en els textos de MACFARLANE. El llibre no fa una apologia dels grans viatges, sinó dels camins propers, a cops al costat de casa, molts d’ells en desús, humils i oblidats, de dimensions humanes, que sempre ens acosten a la natura, en cert sentit defugint l’èpica. Caminar i els vells camins són històries humanes, antigues, que podem fer nostres. En un moment com l’actual, d’exaltació del vessant esportiu i sovint també competitiu per la societat contemporània de qualsevol activitat en el medi, aquest text posa en valor els camins com a concepte, on hi rau un pòsit cultural, humà, geogràfic i paisatgista i les petjades de pobles antics. Són constants les referències culturals i embolcalla les descripcions dels camins de cultura, com una ceba, on cada capa és l’aportació d’una època, d’un escriptor, d’un viatger, d’un poeta, d’un pintor o un filòsof i aconsegueix elevar a la categoria de concepte cultural els vells camins. Aquest text és un extraordinari llibre de no-ficció, d’estil pausat i elegant amb planes serenes, que destil·len cultura per totes bandes. No ens cansarem mai de recomanar-lo a qualsevol, però especialment als amants de caminar i dels camins. Llibre superb servit per una traducció modèlica, molt rica i precisa.
Inevitablement està fet en clau anglesa, ens agradaria poder llegir un text similar amb referents més propers i de casa nostra. Qui s’anima? L’any 2018 es celebrà el centenari de RAIMON PANIKKAR, un filòsof i teòleg intercultural i interreligiós que entre moltes altres coses va escriure la cita que encapçala aquest text. Encara que ambdós personatges aparentment no estiguin relacionats, volem pensar que no li faria nosa acompanyar al text de MACFARLANE, perquè si en el fons la finalitat de la vida és caminar, que millor que fer-ho de la mà de ROBERT MACFARLANE.
RECOMANACIÓ BIBLIOGRÀFICA
