Quina hora és?
9 setembre, 2020
50 Anys de la Revista Muntanya (1970 – 2020)
13 octubre, 2020
Columna escrita per Jokin Azketa
Fa mil anys, la primera vegada que vaig arribar a El Chaltén, el poble era encara poc més que unes quantes cases, que sobresortien escampades entre el reble, i la immensitat d'herba calcinada que s'estenia fins on arribava la vista. Els carrers, urbanitzats però sense ocupar, esperaven polsosos als seus habitants però sense distreure la vista de les muntanyes que tanquen completament l'horitzó per l'oest, unes enormes moles que impressionen profundament pels seus murs de granit i que treuen l'alè per la seva bellesa. Crec que el que més recordo d'aquella primera visita, van ser els fongs de neu gelada que rematen els cims de moltes d'elles i que, sota els raigs de sol, brillen com si fossin diamants. Diuen els que entenen d'això de l'alpinisme que, perduda per sempre la màgia dels "vuit mils", -allunyats aquests de la importància que van tenir per a la història de l'exploració i el descobriment- i tristament abandonats a mercè d'embulls comercials, és a les muntanyes més baixes i remotes -o en les grans parets llises de gran dificultat- on es juga la veritable gran partida d'aquest esport i on ara es mesuren el compromís, l'ètica, l'estil i el valor.
El març de 2019, un californià de 25 anys, Jim Reynolds, va escalar en només integral els 1.500 metres de la via Afanassief, fins a col·locar els seus peus sobre la cimera del Fitz Roy. Però, el que fa més singular -més irrepetible tal vegada- i per descomptat més memorable la gesta, és que destrepar o desescalar -dos verbs que no existeixen- pel mateix itinerari pel qual havia ascendit i sense ajuda de la corda, guiant-se de vegades per les taques de magnesi i havent de buscar-les quan va fosquejar, amb l'ajuda de la llum frontal... Penso en Magnone i en Terray que van escalar aquesta muntanya per primera vegada en l'any 52. Segons van explicar, van patir vents de fins a 200 quilòmetres hora que en aquesta part de món no són estranys i que pugnaven per arrencar-los de la paret. És aquesta una muntanya que sens dubte construeix mites i pot ser que herois i m'agradaria veure les cares de sorpresa d'aquells pioners, davant el canvi dels temps, l'evolució de les metes alpinístiques i la mentalitat per assolir-... Reynolds, va declarar a un diari argentí: "Escalar en solitari és la meva manera d'expressar-me i d'estar en relació total amb la natura. Les d'El Chaltén són les muntanyes més boniques que vaig veure en la meva vida (segurament l'adjectiu boniques va sortir de la boca del traductor argentí) La situació d'estar sol a la muntanya és d'una bellesa extrema... "
Detall de la escalada de Jim Reynolds. Foto / Tad MacCrea. Font: Rolando Garibotti (Publicat a Wogu. Cultura de Escalada)
Lionel Terray i Guido Magnone al Fitz Roy l'any 1952 (Publicat a Chaltén Hoy)
Per la meva banda, penso que sens dubte tornaré a aquesta cantonada del món que adoro. Sempre m'agrada imaginar el lloc en ple hivern, cobert per una capa de neu constantment assotada pel vent, fins a esdevenir gel lluent, en una placa d'extraordinaria brillantor a la qual és impossible mirar sense aclucar els ulls -de tanta llum- en dies de sol i cel net. Seria un somni passar allà uns quants mesos i escriure la història d'un altre nord-americà que arriba volent repetir la gesta de Reynolds, però durant la seva estada succeeixen coses estranyes, tant, que enrareixen l'aire que tots respiren. No sé si arribaré a fer-ho, aquesta història imaginada fa temps que em ronda pel cap... Tant de bo pogués instal·lar-me a El Chaltén durant un temps llarg de dies curts i freds, sota la volta del cel que el mateix pot fer que em senti fora de perill, com irremeiablement sol i exposat a tot...
RECOMANACIÓ BIBLIOGRÀFICA
