El tiempo del vacío
18 maig, 2020
La utopia de la seguretat
20 juny, 2020
Columna escrita per Jokin Azketa
Eren els dies finals d'abril de 1955, i una expedició ultimava els seus preparatius per partir amb rumb a la gran muntanya a la qual ningú havia ascendit encara. GEORGES BAND i JOE BROWN, van aconseguir el 25 de maig d'aquell any escalar el Kangchenjunga. Era la primera vegada que algú trepitjava els últims metres del tercer cim del planeta ... També era la primera vegada que algú s'aturava uns pocs metres abans del cim per no molestar els déus que hi viuen en ella. BAND i BROWN, van preferir deixar el tron buit ... Van escollir que les seves botes no ho profanessin, van respectar que el cim -el que aquell dia semblava ser el seu cim- no fos un lloc solitari, sinó l'estatge d'uns esperits que des d'allà dalt regeixen els destins de vent, de la neu i d'un grapat de mortals que viuen a l'ombra d'una muntanya de porcellana ...
Kangchenjunga (8.586 metres)
JOE tenia llavors 24 anys, CHARLES EVANS -que havia participat en l'expedició de HUNT, la qual havia aconseguit l'Everest dos anys abans- l'havia escollit per les seves dots com a escalador, una disciplina que ell havia conreat gairebé des de nen. Des que havia de "fer-se" amb cordes de la construcció per poder escalar ... Provenia d'una família modesta i segurament allà, veient-se en els carrers de Darjeeling, torçaria la boca amb un somriure, davant els quals se'ls s'arremolinaven prenent-los per uns sahibs una mica sonats o per una font de la qual rajava sense parar els diners ... No tinc ni idea de què va succeir en aquells moments anteriors a l'escalada. Darjeeling en els cinquanta ja no seria el de KIPLING, però m'agrada imaginar-los ultimant els preparatius, engolits per una multitud que els envolta, atordits pel xivarri -tot confús i fascinant al mateix temps- entre nens i tolits que els preguen una almoina. .. mentre els micos els amenacen curiosos i les vaques sagrades van a la seva, indolents, amb les potes ficades en els bassals.
Parc Nacional d'Snowdonia, País de Gal·les
Glacera del Baltoro, Karakorum
Old Man of Hoy, badia de Rackwick a l'oest de l'Illa d'Hoy, Illes Òrcades, Escòcia
I després, als dies, a la fi la quietud de camí, una llarguíssima marxa amb la vista posada en una muntanya que brilla hipnòtica com un diamant i sobresurt per sobre de boscos, tan espessos que semblen haver-se aturat, com si esperessin ser testimonis de una cosa magnífica. Vessants fantàstiques en què no penetra la llum de el sol i per les que encara deixen les seves petjades les urpes dels tigres ... Porto aquí aquest record -que també és un homenatge- perquè el passat quinze d'aquest mes d'abril, va morir JOE BROWN, una figura llegendària per la seva destresa en l'escalada en roca i la seva contribució a l'himalaisme. Es podrien, en realitat s'haurien, escriure centenars de pàgines per explicar tot el que va fer ... Snowdonia ... El Karakorum ... L'escalada televisada a l'Old Man of Hoy que segons expliquen van seguir quinze milions de persones ... Penso que cada vegada que un d'aquests pioners ens abandona, el món es torna una mica més estret, avorrit i trist, ja no torna a ser igual i tots perdem molt. El riu de la Història, que a tots ens arrossega, es queda durant uns segons petrificat davant la seva memòria.
RECOMANACIÓ BIBLIOGRÀFICA
