Kangchenjunga
10 juny, 2020Silenci
23 juny, 2020
Columna escrita per Dani Brugarolas i publicada a la revista Vèrtex, de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC)
"Quin personal tècnic supervisa la construcció de vies d'escalada i en garanteix el manteniment? On acaba el risc assumit i comença la responsabilitat penal?" Llençava les preguntes en MIQUEL COLOMER, del Centre Excursionista Saltenc, en una carta publicada al número 240 de Vèrtex. Havia fet el descens de la Riera de Sant Aniol, a la Garrotxa, i reclamava a les administracions que es fessin càrrec del deplorable equipament del barranc.
Uns dies abans, un escalador moria quan una pedra va tallar-li la corda, a Fátaga, una escola d'escalada força transitada de l'illa de Gran Canària. En una publicació especialitzada es preguntaven "Qui és el responsable del manteniment d'una escola d'escalada?" i la companya del mort demanava que els ajuntaments es se'n fessin càrrec, ja que se'ls podia considerar responsables en cas d'accident, havent d'indemnitzar les víctimes si es presentaven denúncies.
Cada vegada més gent s'escapa a la muntanya. Baixen un barranc, pugen una ferrada o practiquen esportiva sense pensar en els riscos lligats estretament a totes aquestes activitats.
Més gent, però menys preparada. No és cap secret que com més seguretat s'assocïa a una activitat de risc, més probabilitats hi ha de prendre mal; en confiar-nos i no necessitar una preparació física i tècnica obligades per a afrontar-la. Un bon manteniment de les zones d'escalada pot implicar també més imprudències. Per tant, aquest manteniment no exclou, ni molt menys, la possibilitat de fer-se mal.
En el cas que ara mateix algú presentés una denúncia contra un equipador o contra una administració com a responsables civils d'un accident, quin jutge els declararà culpables, quan és l'accidentat el qui assumeix el risc de l'activitat que lliurement decideix practicar? Hi ha escaladors que no siguin conscients del risc que comporta l'esport que practiquen? És possible eliminar el risc de l'escalada?
Voler garantir la seguretat al 100% és una utopia que comportaria la desnaturalització de l'entorn, la urbanització de l'espai natural per tal d'eliminar-ne els riscos inherents. I com tota utopia és excloent: o s'escala de forma segura o no s'escala. Però quin futur volem? Administracions controlant qui escala i qui no? Escoles d'escalada tancades per falta de pressupost per mantenir-les? Quan s'acabaria, de fet, l'adaptació de les parets a unes normes de seguretat articulades?
L'escalada, el descens de Barrancs o l'Espeleologia són esports de risc. Fer-s-hi mal ha d'entrar en els nostres càlculs. Per moltes precaucions que prenguem, és precisament la falsa sensació de seguretat i la poca preparació tècnica el que pot potenciar molts accidents.
Cada dia més escaladors són menys conscients que han d'assumir una responsabilitat i que qualsevol badada, per petita que sigui, pot tenir conseqüències fatals. El medi natural és salvatge per definició. Intentar erradicar-ne el risc el convertiria en un nou espai urbà, on si ens fem mal sempre hi ha algú a qui reclamar "danys i perjudicis".
Burxar les administracions perquè prenguin decisions i encetin un debat que provi de regular les escoles d'escalada o els engorjats pot acabar despertant el llop. Aleshores molts es posaran les mans al cap i lamentaran que finalment haguem "urbanitzat" uns entorns que fins ara es mantenien salvatges.
RECOMANACIÓ BIBLIOGRÀFICA
