La màgia dels pedals
15 abril, 2020De senders i pensaments
5 maig, 2020
Columna escrita per Enric Soler
Publicada a la revista Muntanya número 911
And she 's buying a stairway to heaven
(I ella està comprant una escala al cel)
Led Zeppelin
Resulta paradigmàtic que sigui precisament aquesta cançó de Led Zeppelin, que juntament amb la de Pink Floyd «Shine on You Crazy Diamond» o amb l’«Hiper-Gamma-Spaces» d’Alan Parsons Project, van ser tan utilitzades en aquells audiovisuals mítics dels anys setanta i vuitanta sobre les ascensions a les grans muntanyes de l’Himàlaia, la que encapçala aquest article.
Molt han canviat les coses pel que fa a l’himalaisme, i no totes per a bé (¡Ai si Mallory aixequés el cap!). Que sigui ella (com profetitza la cançó) o ell qui compri una escala al cel, no fa al cas; el tema és el fet de poder o no poder, èticament parlant, comprar una escala que et dugui al cel. I el cel, és clar, en l’àmbit que ens ocupa és l’Everest (Sagarmatha o Chomolungma).
Voldria destacar tres notícies publicades, que es relacionen entre si: en primer lloc, la fotografia tan esperpèntica (m’atreviria a dir que pornogràfica) de les més de dues-centes cinquanta persones atacant el cim més alt del planeta (era el 29 de maig del 2013), com aquell qui va de cap de setmana al Pirineu –amb perdó de l’imponent Pyrene i dels seus meravellosos racons, és clar–. La segona notícia, la de l’espaordidora catàstrofe de l’abril passat, on una allau segà la vida de setze guies nepalesos (cal notar que aquest va ser el pitjor accident a l’Himàlaia en vuit anys fins que, a l’octubre del mateix any 2014, es va batre el rècord històric de morts a l’Himàlaia nepalès: ¡mig centenar de persones d’una tacada!). La tercera notícia vindria a tomb amb el títol d’aquest article, ja que el Govern Nepalès (ateses les funestes circumstàncies i aprofitant l’oportunisme de “la pela és la pela”) està pensant-se si cal instal·lar una escala al Pas de Hilary, l’últim escull que hi ha per accedir al cim d’aquesta muntanya per la seva via més fressada. Les aglomeracions de turistes de l’Everest en aquest pas delicat, provoca perilloses cues d’espant (com ara la de la famosa fotografia que he esmentat abans) i complica l’existència als alpinistes de pro, un submón cada vegada més tancat d’especialistes (en perill d’extinció, m’atreviria a dir). Aquests escassos alpinistes, contraposant-se amb el turisme cada vegada més escandalós propiciat per una perillosa banalització de l’himàlaia, escalen els cims més alts del planeta amb breus, directes i agosarats atacs quirúrgics i amb una filosofia basada en una puresa que, d’ençà de Reinhold Messner i les seves extraordinàries proeses, s’ha acabat sintetitzant en el dilema: amb o sense oxigen: vet aquí la frontera real (de moment) entre el que podríem considerar alpinisme (en majúscules) i turisme d’alçada.
Ben cert és que les limitacions de cadascú cal que cadascú les tingui clares i això no sempre és així. I mentre l’Everest es pugui fer amb “respiració assistida” (és a dir amb oxigen), guiada per experts muntanyencs i acompanyada per una cohort extraordinària de xerpes, que al cap i a la fi són qui es juguen el físic sense poder escollir pas massa el què, el quan o el com, estic segur que aquesta perversitat anirà en augment.
En fi, entonem des d’aquesta tribuna llastimosos «Om Mani Padme Hum» pels companys xerpes que aquest passat any s’han abraçat als vessants de l’Everest, encoratgem al Govern del Nepal a que deixi la muntanya tal i com està i seguim-nos horroritzant amb la imatge, tan esperpènticament espectacular com brutalment obscena, de les més de dues-centes cinquanta ànimes grimpant, passa a passa, muntanya amunt, cap a la cúspide més alta del planeta, perseguint els seus somnis i lloant les seves quimeres, que anhelarien poder tenir, naturalment, una escala al cel. I si pot ser un helicòpter amb aterratge garantit, molt millor...
Tot arribarà, ja ho veureu!
RECOMANACIÓ BIBLIOGRÀFICA