Voldria destacar tres notícies publicades, que es relacionen entre si: en primer lloc, la fotografia tan esperpèntica (m’atreviria a dir que pornogràfica) de les més de dues-centes cinquanta persones atacant el cim més alt del planeta (era el 29 de maig del 2013), com aquell qui va de cap de setmana al Pirineu –amb perdó de l’imponent Pyrene i dels seus meravellosos racons, és clar–. La segona notícia, la de l’espaordidora catàstrofe de l’abril passat, on una allau segà la vida de setze guies nepalesos (cal notar que aquest va ser el pitjor accident a l’Himàlaia en vuit anys fins que, a l’octubre del mateix any 2014, es va batre el rècord històric de morts a l’Himàlaia nepalès: ¡mig centenar de persones d’una tacada!). La tercera notícia vindria a tomb amb el títol d’aquest article, ja que el Govern Nepalès (ateses les funestes circumstàncies i aprofitant l’oportunisme de “la pela és la pela”) està pensant-se si cal instal·lar una escala al Pas de Hilary, l’últim escull que hi ha per accedir al cim d’aquesta muntanya per la seva via més fressada. Les aglomeracions de turistes de l’Everest en aquest pas delicat, provoca perilloses cues d’espant (com ara la de la famosa fotografia que he esmentat abans) i complica l’existència als alpinistes de pro, un submón cada vegada més tancat d’especialistes (en perill d’extinció, m’atreviria a dir). Aquests escassos alpinistes, contraposant-se amb el turisme cada vegada més escandalós propiciat per una perillosa banalització de l’himàlaia, escalen els cims més alts del planeta amb breus, directes i agosarats atacs quirúrgics i amb una filosofia basada en una puresa que, d’ençà de Reinhold Messner i les seves extraordinàries proeses, s’ha acabat sintetitzant en el dilema: amb o sense oxigen: vet aquí la frontera real (de moment) entre el que podríem considerar alpinisme (en majúscules) i turisme d’alçada.