Carlit 50 Estanys
29 juny, 2019
Impressions de la Senda de Camille
16 juliol, 2019
PELS SEUS ACTES ELS CONEIXEREU
Text i Fotografies: David Fajula
Article publicat a la revista Muntanya número 915
Gairebé 200 km separen el santuari de Queralt, al Berguedà, del castell de Montsergur, ja a l’Arieja. Una ruta de deu dies a peu o a cavall, o bé sis dies en bicileta, resseguint els passos dels càtars, que fa 700 anys fugien de les persecucions as xiants a les quals es estaven sotmesos. Van creuar el Pirineu buscant una vida en pau, pura i frugal, allunyada de materialismes innecessaris. De forma més o menys austera, avui podem reprendre aquest viatge històric que uneix els dos Prepirineus.
Capvespre a Bellver de Cerdanya, a la vall del Segre. Un lloc ben especial en el camí dels Bons Homes
Els càtars, coneguts també amb el nom d’albigesos, tot i que sovint ells mateixos es feien dir bons homes, formaven una confessió religiosa cristiana amb uns sòlids fonaments morals, representats a través d’una vida espiritual rica, diametralment oposada al valor que donaven als elements materials. Aquests ideals extremadament austers, juntament amb una concepció dualista –basada en el bé i el mal– i la pràctica del consolament o baptisme per imposició de les mans com a únic sagrament, van generar recel en l’Església catòlica dels segles XII i XIII, que veia com a prop de Roma brollaven moviments difícils de controlar. Les posteriors croades, les primeres en terres cristianes, pacífiques al principi i no tan pacífiques posteriorment, van generar l’exili de milers de refugiats religiosos cap a Catalunya, que arribaven des d'Occitània. Centenars d’homes i dones que s’establirien principalment a la Cerdanya, l’Alt Urgell i el Berguedà, i en menys nombre al Solsonès, Lleida, Siurana, Barcelona, les terres de l’Ebre o fins i tot Terol.
El pantà de la Baells, un embassament que pertany al riu Llobregat, per on voreja la ruta
ENTENDRE ELS NOSTRES PASSOS: DEL SANTUARI DE QUERALT AL CASTELL DE MONTSEGUR Aquesta emigració nord-sud fa que la ruta, des d’un punt de vista català, comenci de forma inversa a l'exili càtar. El santuari de Queralt, que ens acosta a la ciutat de Berga, és el punt de partida cap a les muntanyes del Prepirineu català, la serra d’Ensija i els rasos de Peguera, que representen la major part de la primera etapa del GR 107, que acaba a Gósol, escortada pel castell a l’esquerra i pel Pedraforca a la dreta, el millor escenari d’arribada que podríem demanar. Només en deixar el santuari de Queralt, el camí s’estreny i en certes zones es converteix en un pedregar un xic exposat, escortat només per l’abundant i fràgil vegetació de principis d'estiu, que crea una sensació de falsa seguretat. Aquest no és un camí planer, mai ho ha estat. Ens trobem en una ruta d’exili. Des de Queralt la ruta es reprèn discorrent al peu del Pedraforca, i fa que en aquestes dues etapes en forma de C, voregem l’emblemàtica muntanya de tres cims per arribar a Bagà, des d’on ens dirigirem al nord per deixar ja el Berguedà a través del coll de Pendís (1.782 m), l’antiga entrada a la Cerdanya, ns que al segle XX es va obrir la collada de Toses.
Camins de frontera, entre la Cerdanya i l'Arieja
Quan ens trobem en aquest punt, és un bon moment per mirar enrere i veure que no va ser només l’Església catòlica qui va empènyer a centenars de càtars a creuar els Pirineus. La monarquia francesa també estava interessada en posar a aquell estil de vida, i sobretot a extingir la in uència dels comtes de Tolosa, rivals de França i compromesos amb el catarisme. Obligats a deixar les terres franceses, els càtars van trobar refugi en terres catalanes gràcies a nobles com els senyors de Bretós (Berga) o de Pinós (Bagà i Gósol). La ruta està plena d’elements que contextualitzen la història, alguns són notoris i permanents, com ara les serralades del Cadí i el Pedraforca, que ja eren aquí fa 700 anys. D’altres, apareixen i desapareixen de forma subtil. En el meu camí particular, una fulla de llorer a la porta de l’església de Bagà em recorda que aquesta no és només una ruta que es pugui comptabilitzar amb quilòmetres i desnivells acumulats. Bellver de Cerdanya representa una parada ben especial. Pel que hem fet fins ara, i sobretot pel que ens queda per davant. La propera etapa que comença a poc més de mil metres d’altitud, creuant un riu Segre que es dirigeix cap a l’oest, i que fa els darrers quilòmetres en territori català amb el coll de la Portella Blanca (2.268 m) com a colofó geogràfic. En aquest coll es troben la frontera catalana, l’andorrana i la francesa, i és el punt més alt del camí dels Bons Homes o GR 107.
La propera etapa –la primera íntegrament en territori francès– comença al petit poble de Porta, enlluernador quan els arbres tenen el color de la tardor. Tot seguit puja fins al coll de Pimorent on, quan el dia s’escurça, podem trobar escampades de forma erràtica flors de safrà, que s’alcen sobre uns prats que, en aquesta època de l’any, perden la intensitat dels seus verds de forma gradual. Entre l’Ospitalet i Merenç trobarem per primera vegada el riu Arieja, nascut a font Negra, a l’Alta Cerdanya, conductor d’unes aigües que travessen pràcticament tot França d’est a oest. Un hipotètic vaixell de paper que salpés des d’aquí dalt arribaria a l’oceà Atlàntic, a la ciutat de Bordeus, prèvia incorporació per la dreta a la Garona, prop de Tolosa. Acs és un altre dels nuclis de pas, nostre i del riu, del departament francès de l’Arieja a la regió del Migdia-Pirineus, conegut per ser centre termal, amb la bassa dels Lladres, una piscina d’aigua calenta situada al centre de la vila. Des de l’atalaia que ens ofereix la roca de la Verge podrem contemplar l’entorn i la diferència geogràfica i geològica que separa les dues cares del Pirineu. La distància en línia recta entre Puigcerdà i Acs és molt similar a la que hi ha entre la capital de la Cerdanya i Berga, el paisatge i l’entorn d’aquestes tres ciutats, no tant. El nostre pelegrinatge cap al nord segueix a través del municipi de Comuns i les gorges de la Frau, que gradualment se’ns empassen l’horitzó i ens recorden lleugerament com des de Bagà ens anàvem acostant a una serra del Cadí cada cop més propera i vertical. Quan arribem al nostre destí trobem enfilat l’imponent castell de Montsegur, ubicat al puig homònim, un dels últims punts de refugi i resistència càtara, que va caure definitivament l’any 1244. Els vencedors van donar 15 dies als vençuts per abandonar el castell, podent optar entre l’abjuració de la seva fe i la foguera. Molts van preferir no abjurar i van ser cremats vius en una pira gegantina al prat dels Cremats. Els anomenaren màrtirs del pur amor crestian, perquè la seva acció representava el sacrifici propi, en defensa d’uns ideals, el major acte de fe possible. Aquest sacrifici avui és commemorat per una estela al peu del puig de Montsegur. La caiguda de Montsegur va significar la del catarisme com a culte públic. Per això desenes de milers de càtars van travessar els Pirineus, fugint d’una repressió terrible. Les ruïnes del castell que es conserven són visibles de lluny: alguns murs, la torre de l’homenatge i un arc emprat com a defensa de la torre.
L'EXPERIÈNCIA DE FER CAMÍ DELS BONS HOMES
Començo aquest reportatge a principis de gener del 2015. Des d’aleshores, intento absorbir tot el que pugui contribuir a entendre i a explicar el catarisme i la seva relació amb l’entorn. Parlo amb la gent que em trobo pel camí, pels pobles, des de viatgers francesos, exhaustos pel seu últim esforç, FIns a pintores que tenen un petit taller a Bagà. Em reuneixo amb el Consell Regulador del Camí dels Bons Homes i parlo via e-mail amb una professora associada de la Maxwell School of Syracuse University (EUA), especialitzada en història medieval europea. Tot el que em pugui ajudar serà benvingut. Les llibretes amb anotacions, els fulletons turístics i els llibres s’acumulen sobre la taula. Entre viatges i reunions, trobo un matí per asseure’m en una assolellada terrassa de Centelles amb mossèn Josep Alaró, antic professor meu de secundària, dedicat avui íntegrament a la causa pastoral. M’he posat en contacte amb ell amb l’excusa d’aquest reportatge, ja que havíem visitat Carcassona mentre ell era el nostre tutor d’ESO. Les seves explicacions de caràcter humanista em recorden els fonaments externs al temari que vam aprendre al seu costat diverses generacions d’estudiants manlleuencs. Avui però, més de quinze anys després, la classe es converteix en un diàleg distès. No me’n puc estar d’admetre que jo era un estudiant mediocre i un pèl dispers en aquella època. El seu somriure d’assentiment denota que tinc raó, però també una petita dosi de satisfacció en veure que les seves explicacions són presents fins i tot en el dia a dia d’aquells qui no semblàvem estar massa al cas a classe. No sé si sóc un bon home. Probablement aquesta afirmació no es pot fer en primera persona. El que em recorden treballs com aquest és que és la gent que ens trobem pel camí qui dóna sentit al nostre ofici. Potser el meu camí va començar fa anys en una aula de Casals-Gràcia, i aquest reportatge n’és només una segona presentació.
La vila de Bagà és un punt clau per entendre el catarisme i l'entorn geogràfic
LES VARIANTS DEL CAMÍ El camí dels Bons Homes compta amb diverses variants segons el nostre mitjà de transport o de les zones geogràfiques que vulguem veure. Per la part francesa es pot estirar fins al castell de Foix, i cap a la Catalunya interior s’arriba fins al santuari del Miracle, a prop de Solsona, passant per indrets prou desconeguts com Josa de Cadí, un poble que té 23 habitants a l’estiu i 7 a l’hivern, però un encant extraordinari. Com tants altres pobles del Pirineu i del Prepirineu, cada estiu celebra el seu festival càtar, amb música, cercavila, degustacions i parades d’artesans. Es fa difícil d’entendre la solitud que s’hi deu respirar, sobretot a les tardes de novembre, amb els carrers buits i l’omnipresent Cadinell, enfarinat per les primeres neus. Una de les activitats que poden fer-se és la caminada popular des de Tuixent fins a Josa del Cadí, aproximadament la meitat de l’etapa que enllaça Tuixent amb Gósol a través del camí dels Bons Homes en la seva variant provinent de Solsona. Tot i trobar-nos a prop de passos de muntanya elevats, el tram final passa paral·lel al riu Josa, a través d’un canyó emboscat, que gradualment s’esvaeix a mesura que guanyem alçada i arribem al poble. En aquesta edició, una quinzena de valents han vingut a peu, aprofitant els darrers metres abans d’arribar a la plaça per mirar enrere i fer les últimes fotografies de record.
L'ECLIPSI D'UNS IDEALS Els càtars varen desaparèixer fa segles. Avui hi ha qui intenta recuperar els seus ideals, tot i que costa trobar una austeritat genuïna quan tothom fa servir telèfons mòbils, amb un valor econòmic equiparable al PIB d’un poble càtar. Alhora però, la història es repeteix. Setcents anys després de les persecucions a Occitània hi continua havent qui ha de fugir de la seva terra. Els bons homes d’avui són refugiats que marxen de Síria, l’Afganistan, Somàlia o Bangladesh. Famílies senceres que es llancen a la Mediterrània amb la fe i l’esperança d’una vida en pau com a únic equipatge. Depèn de nosaltres, dels països que ens considerderem desenvolupats, ser-ne o no el seu santuari. ¿CASTELLS CÀTARS? El catarisme comportava una gran riquesa espiritual i moral, accentuada pel poc interès que despertaven en ells els béns materials i emfatitzada per la nul·la necessitat d’arrelar-se en aquest món. Eren vegetarians i només menjaven peix, en considerar-lo un un fruit espontani de l’aigua i, per tant, d’origen pur. Aquests ideals frugals i austers contrasten amb el que sovint se’ns ven com a producte càtar, des del restaurant que ofereixen menjar càtar fins a elements com la creu d’Occitània, sovint venuda com a creu càtara, quan de fet no en tenien, de creu.
L'encimbellat santuari de Queralt, en un penyal escarpat, és l'inici o final de la travessa
Veient el poc interès materialista de la societat càtara, costa d’entendre els seus interessos en construir un imperi immobiliari. És per això que no existeixen els castells càtars per se, sinó que hi ha castells que els càtars van habitar com a refugi. El puig de Montsegur mateix va estar habitat des de molt abans de l’arribada dels càtars. Fortificat el 1204 per Ramon de Perella, després de la batalla de Muret el 1213, Gilabert de Castres es refugia al castell, que es converteix aleshores en un lloc de refugi dels bons homes.
Capitell de l'església de Bagà
L'ITINERARI El camí dels Bons Homes o GR 107 És un itinerari de muntanya i també una ruta turística amb un recorregut que oscil·la entre els 155 i 205 km, entre el santuari de Queralt (Berguedà) i el castell de Montsegur (País de Foix, Occitània, al departament francès de l’Arieja). Es pot fer a peu, a cavall i també amb BTT en la majoria de trams. Convertit després en sender de gran recorregut (GR 107), ressegueix les rutes de migració que van fer servir els càtars entre els segles XII i XIV quan fugien de la persecució croada i de la Inquisició. Durant la ruta trobem viles medievals, esglésies romàniques i castells que permeten recuperar la història d’un temps perdut. El sender també circula pel parc natural del Cadí-Moixeró. La ruta: Berga – Queralt – Saldes – Gósol – Bagà – Coll de Pendís – Bellver de Cerdanya – Coll de la Portella Blanca – Porta – Merenç – Comuns – Castell de Montsegur – Foix
Montsegur, la ciutadella sagrada que es dreça al damunt d'un pujol escarpat i rocallós, al País de Foix
Les restes del castell de Gósol, amb el Pedraforca al fons
