La ideologia econòmica-moral que ha estat l’estendard de la Val d’Aran també ha tingut un efecte colateral sobre l’excursionisme. Els motxilleros (sic) han estat els grans oblidats del model turístic perquè sempre s’ha pensat que no deixaven prou benefici econòmic al territori. Llevat d’algunes meritòries i poc reconegudes propostes de particulars, empreses i membres d’institucions, a la vall no s’ha treballat prou per acollir aquests visitants. S’han deixat perdre incomptables corriols d’accés a zones d’altíssim interès muntanyenc i cultural i no s’ha creat una xarxa adequada d’allotjaments assequibles. El model, fins i tot, ha condicionat la percepció de la Val d’Aran per part de molts muntanyencs que pensen que aquesta regió no és tan idònia com altres de properes per practicar-hi les seves aficions. El problema que té actualment la comarca no rau només en el llast que arrossega, sinó en l’absència d’un debat de fons que ajudi a preparar un canvi d’enfocament.
Hem pintat un panorama fosc, és cert, però hi ha altres elements que permeten una lectura més positiva. Els excessos urbanístics s’han concentrat a les zones més humanitzades de l’Aran, però sortosament no han afectat gaire l’alta muntanya, que és la part més extensa del territori. Al llarg de la depressió central per on circula la Garona hi conflueix una multitud de valls laterals que contenen una riquesa paisatgística enorme i força desconeguda. Per il·lustrar aquesta varietat, proposem una breu síntesi de l’alta muntanya aranesa en tres zones: el Baish Aran està configurat per unes valls encaixonades, cobertes d’una vegetació desbordant que vesteix fins i tot els relleus més verticals. La regió conté pics assequibles, però també altres d’abruptes i rocosos. En segon lloc, el territori central i nord de l’Aran és ocupat per unes grans extensions boscoses i herboses. El seu relleu és menys agrest, però arreu s’hi aixequen pics prominents i accessibles que són grans miradors locals i pirinencs. Els estanys esparsos d’aquesta zona desprenen un halo bucòlic i alhora misteriós. Per últim, el paisatge de la meitat sud de l’Aran és el més celebrat: territori eminentment granític, de crestes estripades, agulles desafiadores, caos de roca, circs feréstecs i una multitud d’estanys. Una excepció a la regla: a la ribera del riu Nere, una sèrie de colossos calcaris (el Malh des Pois o Forcanada n’és el rei) vesteixen el paisatge amb formes i colors diferents als del granit.
Si fem cas del vell principi escolàstic que «el tot és més que la suma de les parts», aleshores cal considerar el conjunt de les zones mencionades com un nou paisatge. Podríem dir que hi ha una harmonia i una bellesa específiques del tot. I no reclama, aquesta nova realitat, una forma singular de descobrir-la? Heus aquí on volíem arribar.