Els llibres de registre dels cims de les muntanyes

Publicat per / Publicado por Oscar Maso at 15 gener, 2020

Categories / Categorías

CRÒNIQUES

Etiquetes / Etiquetas

Text: Òscar Masó Garcia
Article publicat a la revista Muntanya número 926

Arran de la publicació del llibre Libros de cima. Una historia de pasión y conquista, el seu autor aborda en aquest article l’aspecte dels llibres de registre dels cims de les muntanyes de forma sintetitzada, com a tast del volum ingent d’informació i d’imatges que la seva obra ofereix als amants de la història del muntanyisme.

Des de temps remots l’instint humà ha dut moltes persones a explorar tots els racons del planeta. Uns dels indrets de més difícil accés, els cims de les muntanyes, també han estat cobejats i finalment vençuts, sovint a través de grans sacrificis per part dels seus protagonistes. Això ha fet que molts d’ells hagin volgut donar constància fidedigna del seu pas per aquests punts culminants, ja sigui deixant-hi objectes de tota mena com ara estàtues, banderes, pals, creus, plaques, troncs, refugis, cartells, etc., o bé erigint-hi fites, torres de pedres, monòlits o fins i tot fent-hi gravats i pintades a la roca. D’entre tots aquests vestigis de pas posats per la mà de l’home dalt de les muntanyes cal destacar amb llum pròpia els llibres de registre dels cims, els quals mereixen per la seva importància històrica un capítol a part.

Edu Sànchez escrivint al llibre de registre de l'agulla Spindel de Meteora (Grècia), acompanyat de Josep Jané. Es pot apreciar el recipient metàl·lic, que és d'influència germànica. (© Joan Solé)

L'alpinista Josep Jané escrivint al llibre de registre de la Cima Grande di Lavaredo (Dolomites). (© David Orpinell)

L'escalador sabadellenc Carles Olivella signant dalt del Cavall de la Vall (Sant Llorenç del Munt i l'Obac), pels vols de 1950. (© Col·lecció Carles Olivella)

LA CRÒNICA DEL MUNTANYISME ESCRITA DES DE LES ALTURES
Des que van ser dipositats els primers exemplars a mitjan segle XIX, aquests llibres o llibretes de registre han servit per deixar testimoni escrit de primera mà dels ascensionistes en el moment en què havien assolit els cims. Es tracta de registres formats per un plec de fulls sovint enquadernat i acompanyat per un llapis o bolígraf, ficats dins d’un recipient, d’un forat o sota d’un munt de pedres per tal de suportar amb més o menys encert les dures inclemències meteorològiques de les alçades, i no sempre s’han mantingut en bones condicions. Els registres que s’han pogut recuperar, i que provenen de les èpoques d’exploració i descoberta de les principals serralades del món, s’han convertit en petits tresors que amaguen dades cabdals de les activitats dels pioners, algunes de les quals són inèdites i han passat desapercebudes als ulls dels cronistes oficials. Serveixin les presents línies per donar valor a tot aquest llegat escrit i que pugui ser preservat i investigat com cal.

L’ORIGEN HISTÒRIC
A partir de la primera meitat del segle XIX, poc abans que es col·loquessin els primers llibres de registre, es van començar a deixar als cims targetes de visita o paperets amb les signatures dels primers ascensionistes, resguardats a dins d’ampolles de vidre o de capses de llauna. Es té constància, l’any 1835, d’una primera menció de targetes ficades dins d’una ampolla al cim del Mont Perdut (Pirineus). També al Piz Bernina (Alps Rètics, Suïssa), l’any 1850: els seus primers ascensionistes van deixar-hi una ampolla amb monedes i una nota escrita. Fins i tot a la Torre Salinas (Picos de Europa), l’enginyer i geòleg Casiano de Prado va voler dipositar l’any 1853 en aquest cim una ampolla amb les targetes de la seva comitiva, però els va caure rodolant rostos avall i se’ls va trencar. Als Alps, en concret a les Dolomites, es va dipositar l’any 1860 una de les primeres targetes de visita oficials en aquest massís, i va ser de la mà del primer president de l’Alpine Club de Londres, l’insigne Sir John Ball, al cim de la Punta di Rocca de la Marmolada. Als Estats Units, un dels primers paperets escrits en un cim va ser el del Mont Dana, a Sierra Nevada, dipositat l’any 1863 per una expedició científica. L’any 1873 es deixava un vestigi escrit a base de targetes i papers esparsos dalt del Mount Hood, un estètic volcà del nord-oest d’aquest extens país. Als Andes, l’any 1897 Stuart Vines deixava dalt de l’Aconcagua un paper escrit i una targeta en el marc de l’expedició d’Edward A. FitzGerald, la qual va aconseguir la primera ascensió a aquest cim que és el sostre de tot Amèrica.

Centrant-nos ara en l’origen dels llibres de registre tal i com els coneixem, reculem uns anys enrere, concretament fins al 1857. Va ser llavors quan va néixer de la mà de l’enginyer civil francès Toussaint Lézat una iniciativa que segurament no tenia precedents al món en aquell moment. Segons paraules del seu company Ernest Lambron, ho va dur a terme a l’Aneto, el sostre dels Pirineus, i es basava en què «a dins d’una de les tres torres que s’han aixecat a la punta d’aquest pic, el Sr. Lézat ha col·locat una capsa que conté un registre perquè els turistes hi inscriguin el seu nom, el dels seus guies i el dia de l’ascensió». S’inaugurava així un dels primers llibres de registre de cim de la història, concretament l’1 de setembre de 1857: ¡Un document on hi van signar ni més ni menys que 29 persones aquell dia! La idea de recollir els testimonis d’una forma més ordenada i clara, evitant el caos de tantes targetes i paperets entaforats dins de les ampolles de vidre dels cims, va esperonar Lézat a prendre aquesta decisió històrica. L’any següent, ell mateix va dipositar un altre llibre de registre similar, en concret al pic de Salvaguarda, al Pirineu aragonès. Sortosament tots dos llibres, el primer de l’Aneto i aquest últim es troben avui dia conservats.

L'EXPANSIÓ ARREU DEL MÓN
A partir de llavors, a poc a poc els llibres de registre van anar proliferant als cims més emblemàtics i altius dels Pirineus, impulsats de la mà dels primers clubs de muntanya, companyies de guies i altres associacions. D’aquesta forma se’n posaren a la dècada de 1870 al Balaitús o Vathleitosa, al Vinyamala i el Mont Perdut, aquests dos últims a càrrec de la secció del sud-oest del CAF francès. Dècades després es va acordar la gestió dels llibres de registre pirinencs i d’altres massissos peninsulars a través dels solemnes congressos organitzats per la Federació Francoespanyola de Societats Pirinenques. L’any 1926 es va decidir que Louis Le Bondidier, conservador del Musée Pyrénéen de Lourdes (França), confeccionaria els llibres i els seus estoigs de protecció, i alhora els arxivaria en aquest museu. En aquella època, tant el CAF francès com el CEC català eren les entitats que més llibres col·locaven als cims. Després s’hi afegiren la RSEA Peñalara (Madrid), Montañeros de Aragón (Saragossa) i d’altres. Als Alps, un dels primers llibres de registre dipositats dalt d’un cim va ser el del Zugspitze, el sostre actual d’Alemanya, col·locat l’any 1861 dins d’una capsa de llauna. Aquest llibre va desaparèixer, però en el seu lloc el fotògraf Bernhard Johannes hi va posar l’any 1869 el famós Zugspitz Album. A partir de llavors els llibres de cims (Gipfelbuch en alemany) començaren a formar part dels cims alpins, sovint ficats dins d’un estoig fixat a les típiques creus o Gipfelkreuz que culminen molts pics d’aquesta serralada, posats a càrrec de les seccions dels clubs alpins d’Itàlia, Suïssa, França, Alemanya, Àustria o d’iniciatives personals com la de Jakob Aljaž a Eslovènia. A diverses regions d’escalada alemanyes i txeques hi proliferen els llibres de registre dalt de les agulles, un costum germànic que s’ha importat a països com Bulgària i Grècia. Als cims dels Tatras, a cavall de Polònia i Eslovàquia, també se segueix aquesta tradició.

Capsa de zenc típica de la segona meitat del segle XX, que protegia els llibres de registre. El seu gran enemic eren els llamps. Biblioteca della Montagna -SAT (Trento). (© Òscar Masó Garcia)

Situats als Estats Units, l’any 1894 el prestigiós Sierra Club, fundat pel cèlebre John Muir, va endegar una campanya pionera de col·locació d’uns vint llibres de registre als cims de Sierra Nevada (Mount Dana, Lyell, Conness, Whitney, Tallac...). Es tractava de papers enrotllats dins de tubs metàl·lics, que són considerats com uns dels primers registres de cim de tot Amèrica. De mica a mica s’anaren perfeccionant amb unes caixes de disseny molt preuades pels col·leccionistes i els lladres i, ben entrats al segle xx, altres entitats de diversos estats d’aquest país com el California Alpine Club, el Colorado Mountain Club, The Mazamas o The Mountaineers, introduïren aquesta tradició a centenars de muntanyes del seu àmbit d’acció. Es tracta d’un costum que avui en dia encara no ha cessat pas. Al Canadà també hi ha molta afició als llibres de cims, i a l’Amèrica del Sud no és tan estesa, però es poden trobar sovint registres a cims emblemàtics dels Andes, com per exemple al volcà més alt del món, Ojos del Salado, situat a cavall de Xile i l’Argentina.

En altres continents, com Àfrica i Àsia, els llibres de cim no són gaire habituals, de manera que es creu que els vestigis que s’hi han pogut trobar més aviat han estat importats d’Occident, com ha succeït a Filipines o Tailàndia. A Sibèria i al Pamir hi ha certa activitat, i es poden trobar plecs de fulls de registre dins de pots, recipients i capses en punts culminants de parets d’escalada tipus bigwall i d’altres regions remotes amb marcada inﬂuència russa. Anant més al sud, al continent d’Oceania, tenim un exemple d’activitat prou destacable, sobretot a Austràlia, amb diverses iniciatives històriques i també actuals repartides per Tasmània, els voltants d’Adelaida i en els cims dels deserts de l’interior. Com a punt final cal destacar un fet insòlit a l’Antàrtida, en concret al cim més alt del continent glaçat, el mont Vinson, perquè al seu punt culminant hi va romandre un llibre de registre durant 38 anys, des de 1966 (data de la primera ascensió del cim) fins al 2004. Avui en dia aquesta relíquia es troba conservada a la seu de l’American Alpine Club, en un estat de conservació prou bo tenint en compte que l’expedició que el va col·locar va haver de suportar temperatures de fins a -34ºC.

Deixant empremta escrita dalt de la Beer Creek Spire, un quatre mil de la High Sierra californiana (EUA). (© Maira Ros)

Lali Bofill gaudint del llibre del cim Washer Woman, una audaç torre amb arc inclòs situada al Parc Nacional Canyonlands (Utah, EUA). (© Col·lecció Lali Bofill / Quim Roumens)

L'ACTUALITAT: UN LLEGAT ÚNIC CUSTODIAT AMB FERVOR
Aquesta tradició s’ha anat desinﬂant els darrers temps a causa de l’augment del nivell de vida i la millora de les xarxes viàries, amb la consegüent massificació de la muntanya, que ha fet que el privilegi i la solemnitat de signar en un llibre de registre s’hagi anat esvaint a causa de la banalització d’aquest fet. Certament, aquesta tradició avui en dia s’ha dispersat molt i podem trobar iniciatives de tot tipus, tant a títol personal com associatiu, de forma que hi ha cims ben adornats amb el seu corres ponent llibre i capsa, i d’altres que no tenen res per escriure-hi. El que està clar és que la tradició no s’ha perdut, diguem-ne que s’ha transformat d’acord amb els nous temps de globalització i llibertat d’expressió. Les noves tecnologies, a més, permeten altres formes de certificar que s’ha fet un cim, podent marcar la coordenada GPS ofﬂine (com ho fa l’aplicació Peakhunter) o generant un track virtual, per exemple. Hi ha regions del món on el costum tradicional hi és molt present (Canadà, EUA, els Alps, el nord i el centre d’Europa, Austràlia, etc.), i en d’altres que ja no ho és tant com ho va ser en èpoques passades, tal i com succeeix al nostre país. El que està clar és que, independentment de l’estat actual de la tradició, allà on hi hagi registres de cims històrics conservats han de ser valorats i respectats com a peces úniques de la història del muntanyisme d’aquella regió. Sortosament, arreu del món hi ha diversos arxius, biblioteques, museus i associacions que han procurat preservar tot aquest llegat. En alguns indrets s’han digitalitzat aquests registres o estan en fase de digitalització, i en d’altres es permet la seva consulta física dins d’un estricte control per evitar que es malmetin o siguin sostrets. A continuació se cita un recull aproximat de les millors col·leccions de llibres de registre de cims que es poden consultar arreu del món:

El preuat llibre de registre de l'esvelt Campanile Basso (o Guglia di Brenta) a les Dolomites (Alps), col·locat l'any 1903 al seu cim. Biblioteca della Montagna -SAT (Trento). (© Òscar Masó Garcia)

A França trobem el Musée Pyrénéen de Lourdes, que conserva registres dels Pirineus datats des del segle XIX fins a l’actualitat (p. ex. Vignemale 1877). Al Musée du Pays de Luchon custodien els sis primers llibres de l’Aneto, incloent-hi el primer posat per Lézat el 1857, probablement un dels més antics del món.

A la península Ibèrica hi destaca l’Arxiu Històric del Centre Excursionista de Catalunya, amb registres pirinencs, montserratins i d’altres regions de Catalunya datats des de finals del segle XIX. També hi trobem l’arxiu del Centre Excursionista de Terrassa, amb una col·lecció històrica de Sant Llorenç del Munt i l’Obac en fase de digitalització, el del Museu de la Muntanya de Montserrat del Bruc i el de la RSEA Peñalara de Madrid.

*A Itàlia trobem a la seu de la SAT de Trento una col·lecció de gairebé 600 volums, destacant-hi la impressionant saga centenària del Campanile Basso.

A Suïssa destaca el Museu Alpí Suís, amb una col·lecció que parteix del 1893 (Gross Lobhorn), i l’Arxiu Històric dels clubs alpins alemany, austríac i del Tirol del Sud posseeix un fons que parteix del mític Zugspitz Album de 1869 (conservat a Innsbruck, Àustria).

A Alemanya trobem la col·lecció més gran del món, el llegendari Gipfelbucharchiv de Dresde, amb més de 4.500 llibres baixats dels cims de les agulles de l’Elbsandstein (Suïssa Saxona i Suïssa Bohèmia), amb registres datats de fa més d’un segle. Al mateix país hi ha l’arxiu dels escaladors del Palatinat, amb més de 550 registres, alguns de centenaris i d’una qualitat artística excepcional.

*A Txèquia tenen diversos arxius, com el del Comitè Regional de Pedra Arenisca de l’Elba (OVK), amb més de 200 volums, datats a partir de 1934, i si saltem cap al continent americà podrem visitar el museu Whyte de les Rocalloses Canadenques de Banff (Canadà), amb un fons de quasi 300 volums, datats des de finals del segle XIX.

Targeta del llegendari Jean Arlaud apareguda al llibre de registre del Saboredo Occidental, col·locat l'any 1919. Arlaud escrivia amb una tinta que malauradament sovint s'esborrava a causa de la humitat (AHCEC). (© Òscar Masó Garcia)

*Als Estats Units trobem una de les millors col·leccions del país i segurament del món: la de la biblioteca Bancroft de la Universitat de Berkeley (Califòrnia), amb més de 700 registres de Sierra Nevada, Yosemite, etc., a partir de 1875. A la resta del país també hi ha, a tall de resum, la col·lecció del parc nacional Grand Teton, completament digitalitzada (seu a Moose, WY, 64 volums, inici 1898), la del Colorado Mountain Club (Estes Park, CO, 110 volums, 1915), la biblioteca de l’American Alpine Club (Golden, CO, 670 volums, inici 1915), l’arxiu dels The Mountaineers (Seattle, WA, 361 volums, 1907), la biblioteca de The Mazamas (Portland, OR, 350 volums, 1873), i finalment cal citar un arxiu situat a les antípodes, el dels Adelaide Bushwalkers (Austràlia), amb 8 volums datats des de 1956, que tot i semblar modest té la particularitat d’estar completament digitalitzat en línia.

EL PAPER CABDAL DEL CEC I ELS TRESORS DE L'AHCEC
El CEC va ser la primera entitat de tota la península Ibèrica que es va dedicar a col·locar de forma sistemàtica llibres de registre als cims. Juli Soler Santaló, promotor de la construcció del refugi de la Renclusa, fou alhora l’inspirador de la col·locació del primer llibre de registre del CEC al cim de l’Aneto, que s’efectuà el dia 11 d’agost de 1915, cosa que va significar la fi de l’hegemonia dels registres francesos col·locats dalt del sostre dels Pirineus des de 1857. Llavors començà la saga històrica de 22 llibres del CEC col·locats ininterrompudament fins a l’any 1967. Posteriorment, es va decidir de no posar-hi més llibres perquè s’havien convertit en un reﬂex del menyspreu progressiu dels valors espirituals i morals, i no es volia continuar facilitant l’expansió d’aquestes manifestacions.

A part de l’Aneto, el CEC va iniciar l’any 1919 una forta campanya de col·locació de registres a més de vint cims pirinencs i prepirinencs, destacant-hi el del Pedraforca, que fou dipositat per Lluís Estasén i companys en plena ascensió hivernal, i el del sostre de Mallorca, el Puigmajor, que fou col·locat per Josep M. Co de Triola aprofitant el primer vol d’hidroavió entre Barcelona i Palma. Passada la dècada de 1930 es va anar apagant aquesta activitat, sent més pròpia d’iniciatives personals que no pas de l’entitat; però cal dir que els llibres de cims que s’anaven recollint un cop estaven plens o en un estat precari foren retornats al CEC per tal de conservar-los. D’aquesta forma ha arribat als nostres dies la col·lecció única de llibres de registre de cims de l’Arxiu Històric del CEC (AHCEC), ubicada actualment a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). Els seus volums no van ser catalogats fins fa pocs anys a càrrec de l’arxivera Núria Téllez, i encara que hi ha hagut certes desaparicions de llibres emblemàtics, especialment de Montserrat, el seu llegat és notable. Hi podem trobar més de 80 exemplars, des de la saga de llibres de l’Aneto, amb la crònica dels llamps de la Maleïda escrita de primera mà i amb lletra tremolosa per Jaume Oliveras, fins a targetes del segle XIX d’il·lustres pirinencs (des de 1890), i molts llibres de registre històrics dels Pirineus, Montserrat i altres massissos catalans des de principis del segle XX. És un llegat que encara està per descobrir i que hauria de ser analitzat per experts en la història del nostre excursionisme. Sens dubte, la digitalització del fons ajudaria molt a facilitar-los l’accés.

Primera plana del llibre col·locat pel CEC dalt de l'Aneto l'any 1915, signada pels socis de l'entitat i els seus guies (AHCEC). (© Òscar Masó Garcia)

Primera plana del registre escrit més antic que possiblement es conserva de Montserrat. Es tracta segurament de l’Eco Superior, ascendit per primer cop l’any 1922 per L. Estasén i J. Giménez, segons consta al mateix registre (AHCEC). (© Òscar Maso Garcia)

Signatures de pioners del CEC trobades al llibre de registre de 1919 del cim del Saboredo Occidental: Lluís Estasén, Ernest Giró i Ignasi Canals (AHCEC). (© Òscar Masó Garcia)