Camins d’aigua
26 maig, 2020
Pla de la Feixa
6 juliol, 2020
Article escrit per Rutes Entre Refugis Ressenya del manga "La Cumbre de los Dioses", de Baku Yumemakura i Jiro Taniguchi
El 9 de juny de l'any 1924, va ser l'últim cop que van ser vistos GEORGE MALLORY i ANDREW IRVINE. Un altre membre de l'expedició, NOEL ODELL, que seguia la progressió va ser l'últim en veure'ls i ho va narrar així...
“...Tota l'aresta somital i el cim de l'Everest es trobaven clars. Els meus ulls van quedar fixos en el petit punt negre que es retallava en una cresta de neu situada sota un ressalt rocós de l'aresta; el punt negre es va moure. Llavors va aparèixer un altre punt negre que es va desplaçar per la neu fins a reunir-se en la cresta amb el primer. Aquest es va aproximar llavors al gran esglaó rocós i al cap de poc va aparèixer a la part alta; el segon el va imitar. Llavors tota aquella fascinant visió es va esvair, un cop més, embolicada en núvols...”
Posats drets: Andrew Irvine, Georges Mallory, Edward Norton, Noel Odell i John MacDonald / Asseguts: Edward Shebbeare, Geoffrey Bruce, Howard Somervell i Bentley Beetham.
Així comença aquesta novel·la gràfica, “LA CUMBRE DE LOS DIOSES”, creada pel dibuixant de manga japonès JIRO TANIGUCHI i basada en el llibre del mateix nom escrit per BAKU YUMEMAKURA.
BAKU YUMEMAKURA, és un escriptor japonès que principalment centra els seus llibres en la ciència-ficció i/o els esports a l'aire lliure. Ha publicat en diversos formats, inclòs llargmetratges, programes de televisió, i també ha fet col·laboracions en diferents mangas. Una d'elles va ser en aquest. De fet ell mateix deia que si algun dia podia existir el fet de portar el seu llibre al manga, volia que l'encarregat en fer-ho fos JIRO TANIGUCHI. El problema era doble, primer calia que una editorial estigués interessada i el segon, sempre que és soluciones el primer, seria com plantejar-li al mateix TANIGUCHI. I de sobte la cosa va venir bastant rodada. En una celebració del "Premi Tezuka”, allà es trobava en TANIGUCHI que recollia el premi per la seva obra, de set volums, “La Época de Botchan” i una amiga comuna, la directora de cinema SHIMAKO SATO. Gràcies a una conversa entre ells, YUMEMAKURA i SATO, van coincidir que si aquell projecte es feia realitat la persona que l'havia de dur a terme era TANIGUCHI. Per por del que pogués dir, va ser la mateixa SATO qui es va oferir per fer la proposta, ja que YUMEMAKURA creia que si ho feia ell directament, potser per deferència li seria difícil rebutjar-ho i a més si aquell projecte no fos del seu gust, li seria difícil dir no. Per tot això va preferir que fos ella l'encarregada de dur a terme aquella missió, i en un no res TANIGUCHI acceptava l'encàrrec. Quan la cosa ja estava una mica avançada va ser més fàcil trobar una editorial que volgués publicar-ho. I ell mateix deia:
“...Les muntanyes de Jiro Taniguchi són aclaparadores. La sensació d'altura de vertigen. Quan el lector tingui el plaer de gaudir tots els volums de “La Cumbre de los Dioses” en versió Jiro Taniguchi, tinc la certesa de què li embargarà l'estupor davant del seu prodigiós treball. Em complau des d'ara mateix, l'arribada d'aquest moment...”
JIRO TANIGUCHI, va començar a treballar com a assistent del dibuixant KYOTA ISHIKAWA i va debutar en el món del manga amb “Kareta Heya”, publicat el 1970 en la revista Young Comic. Del 1976 al 1979 va publicar, juntament amb el guionista NATSUO SEKIGAWA diversos còmics. De 1984 a 1991, TANIGUCHI i SEKIGAWA van produir els cinc volums de “Botchan no Jidai”, més tard l’acabaria afegint dos volums més. Als anys noranta va crear diverses obres entre les quals es troben “Aruku Fita”, “Chichi no koyomi” i “Keyaki no Ki”. El 2001 va crear la sèrie “Ícaro” a partir de textos de MOEBIUS. Al llarg de la seva vida TANIGUCHI va guanyar diversos premis pel seu treball. Entre altres, el premi Tezuka per “Botchan no Jidai”, el premi Shogakukan per “Inu wo kau (Tenir un gos)”, i en el 2003 l’Alph’Art del millor guió en el Festival del Còmic d’Angulema (França) per “Harukana machi-e (Barri llunyà)”, pel qual també ha obtingut el premi a la millor obra en el Saló del Còmic de Barcelona del 2004. Les seves obres s’han traduït a diversos idiomes. Ponent Món és l'editorial que ha publicat la gran majoria de les seves obres amb títols com: “Blanco”, “Barri llunyà”, “Un zoo en invierno”, “Mi año“, “La montaña mágica”, “Seton”, “La época de Botchan”, “El rastreador”, “El viajero de la tundra”, “Tierra de sueños”, “El olmo del cáucaso”, “El caminante”, “Sky Hawk”, “Los años dulces”, “Furari”, “Cielos radiantes”, “El sabueso”, “Tomoji”, “Los guardianes del Louvre”, “Venecia” i “El bosque milenario”. També va publicar amb l’editorial Astiberri, “El gourmet solitario” i “Paseos de un gourmet solitario”; i amb Planeta DeAgostini, “Crónicas de la era glacial”, “Hotel Harbour View” i “El almanaque de mi padre”. JIRO TANIGUCHI va morir l'11 de febrer del 2017, a l'edat de 69 anys, a Tòquio.
Aquesta història ens situa a Katmandú, el juny de 1993, on un fotògraf d'una expedició alpinista japonesa, MAKOTO FUKAMACHI, un dels protagonistes, després d'haver participat en aquesta expedició, i presenciar a través de la seva càmera la caiguda mortal de dos membres, decideix quedar-se uns dies més a la ciutat. Tot passejant i sense poder treure's del cap la imatge dels dos escaladors caient, acaba arribant al barri de Thamel, famós per les seves botigues de material de muntanya, tan de primera com de segona mà. Així és com entra en una botiga amb el nom de Sagarmatha, on de cop i volta veu a la vitrina del taulell una càmera de fotografiar que li resulta familiar i sense pensar-ho massa, decideix comprar-la. Després de fer unes trucades, ja des de l'habitació de l'hotel, creu tenir en el seu poder la Vest Pocket Autographic Kodac-Special, la càmera que portava GEORGES MALLORY l'any en què va desaparèixer a l'Everest. Dies després i arran del robatori de la càmera, acabarà coneixent un dels altres protagonistes de la novel·la, l'escalador JOJI HABU. Així com la història de BUNTARÔ KISHI. Els noms d'aquests protagonistes són ficció. Però entremig de la novel·la surt el nom d'un altre escalador, TSUNEO HASE. Nom mig fictici del real, TSUNEO HASEGAWA, alpinista japonès nascut el 8 de desembre de 1947. Es féu famós per aconseguir ser el segon home en pujar en solitari la cara nord del Cerví l'hivern del 1977, i el primer a assolir també a l'hivern i en solitari la nord de l'Eiger (1978) i les Grandes Jorasses (1979), completant així la “Trilogia de la cara nord”. També aconseguir coronar sol i una vegada més a l'hivern l'Aconcagua, primer la seva cara nord (1980), per la ruta normal; i després la sud (1981) sent el primer home en solitari en aconseguir-ho per la ruta francesa. Va morir el 1991 en una allau mentre ascendia l'Ultar Sar (7.388 m) al Karakorum, per la seva cara sud-est.
Cervino - Matterhorn (4.478 m)
Eiger (3.970 m)
Grandes Jorasses (4.208 m)
Aconcagua (6.962 m)
Ultar Sar (7.388 m)
També apareix el nom de NAOMI UEMURA, famós aventurer japonès nascut a Hidaka el 12 de febrer del 1941. Fou conegut per les seves ascensions en solitari a l'Aconcagua, Kilimanjaro, Mont Blanc i Cervino, abans de complir 30 anys. També va recórrer tota la longitud del Japó i va participar sense èxit en les expedicions a l'Everest els anys 1970 i 1971. Però sobretot va ser conegut per viatjar al Pol Nord en solitari el 1978. També va creuar l'Amazones en solitari. I el 13 de febrer de 1984 va desaparèixer en el seu intent d'ascendir al Denali a l'hivern. Podríem dir que TANIGUCHI, o a mi m'ho sembla, fa una petita picada d'ull cap a GASTON RÉBUFFAT, mostrant-nos a un dels protagonistes en una posició que recorda una de les més conegudes imatges de l'alpinista francès, i no és cap altra que la 'Aiguille du Roc', al massís del Mont Blanc. També ens deixa el comentari de l'ascensió que REINHOLD MESSNER va fer en solitari a l'Everest sense oxigen suplementari l'any 1980. Recordem que MESSNER ja ho havia fet acompanyat de l'austríac PETER HABELER el 1978.
Imatge de "La Cumbre de los Dioses"
"La Montaña es mi Reino" (Ediciones Desnivel)
Reinhold Messner
Peter Habeler
"Victòria en Solitari" (Tushita Edicions)
No podia faltar la referència cap als xerpes i entre ells en destaca un d'important, ANG TSHERING. És conegut per participar en l'expedició britànica a l'Everest de l'any 1924, la d'en MALLORY. També se'l coneix per ser l'únic supervivent a l'expedició alemanya al Nanga Parbat l'any 1934, on després d'estar-se gairebé nou dies baixant per la muntanya, va poder arribar al camp base i així informar de la mort de nou alpinistes i sis xerpes. TANIGUCHI, també ens deixa una petita pinzellada dels GURKHA. Originaris de Nepal reben el seu nom d'un guerrer hindú, GURU GORAKHNATH, del segle XVIII. Són sobretot coneguts per ser uns guerrers ferotges i combatents, i van servir com a unitat especial de l'exèrcit britànic.
En el fons aquesta novel·la gràfica al llarg dels seus cinc volums ens està parlant de tirar endavant els teus propis somnis, de fer-los realitat. Com el d'en TSUNEO HASEGAWA, que fa aconseguir ser el primer home a pujar la cara nord del Cervino, Eiger i Grandes Jorasses, en ple hivern i completar la “Trilogia de la cara nord”. O el d'un dels protagonistes, JOJI HABU, que somiava en convertir-se en un gran alpinista, tot i que quan això esdevé una obsessió perdem aquella il·lusió, aquell somni. I fins i tot el de BUNTARÔ KISHI, que somiava en poder ser membre de la "Associació de Muntanyisme Seifu" per poder ser company de cordada d'en JOJI HABU. Sense deixar de costat el del mateix autor, BAKU YUMEMAKURA, que tenia el somni de poder treballar i transformar el seu llibre en manga de la mà d'en JIRO TANIGUCHI. I no podem oblidar a GEORGES MALLORY, que va estar durant molt temps anant darrere d'un gran somni, el de ser el primer home a pujar l'Everest. El dubte sempre estarà en si ho va fer o no. I la pregunta que ens podem plantejar seria, ¿Per què perseguim els somnis?. Doncs fent al·lusió a la famosa frase d'en MALLORY, podríem dir, “...PERQUÈ SÓN ALLÀ...”
“...Crec fermament que cada un de nosaltres tenim una missió per complir. La Història, en definitiva, m'ha triat a mi com l'últim testimoni visual de Mallory i Irvine. La possibilitat que un dels dos hagi assolit el cim de l'Everest segueix aquí. Per descomptat, també pot haver passat el contrari. Tinc la impressió que les figures d'aquells dos homes no són sinó el reflex de nosaltres mateixos. Ells representen a cada un dels homes que habiten aquest món. Perquè Mallory i Irvine encara segueixen caminant. I la mort, inexorable, es creua en els nostres camins. Ara sento que l'important és què està fent un quan la mort el sorprèn...”
Noell Odell (gener de 1987, Londres)
