La pujada al camp 2 va començar al voltant de les tres de la matinada: el vent, la boira i la pluja van decidir que també ens acompanyarien pel camí. No va ser fàcil: glacera, esquerdes i dos-cents metres de corda fixa, van posar-nos a prova a cada pas. Però estava preparada, així que, malgrat que en algun moment em trobava cansada, sabia que cada pas m’apropava més al meu objectiu. La neu ens va acompanyar tot el dia. Arribar al camp 2, a 5.300 m, va ser, per a mi, com fer cim, no podia ser més feliç, havia superat aquell pas, gens fàcil, al qual no estava gaire acostumada.
En arribar al camp 2, vam anar a les tendes a descansar una mica i a esperar que, la neu i el vent, deixessin pas al sol que ens permetés gaudir d’aquell indret. Una part de mi tenia l’esperança que el temps millorés, però la previsió meteorològica dels últims dies deia que la cosa es complicava; de fet, que durant una setmana, s’instal·laria una finestra de mal temps en aquella zona. Malgrat tot, vaig decidir descansar i no caure en el pessimisme. Un parell d’hores després la situació va millorar lleugerament, però només el temps necessari per poder fer unes fotos i gaudir, amb tots els sentits, d’aquell lloc. Va ser un petit regal que aviat va donar pas a una realitat no massa bona. Hores després, cada cop amb més força, la neu i el vent van decidir que no donarien treva. Aquella nit no vaig dormir, per una part el vent volia endur-se la tenda, i, per una altra, la neu, volia enterrar-la.
Les primeres llums del dia no van aparèixer perquè la neu, la boira i el vent, no ho van permetre, així que, ja tard, vam haver de prendre una decisió difícil. En el meu cas, el cor ho tenia molt clar, pujar i assolir el cim, el Razdelanaya de 6.148 m: Sabia que ja no hi havia dificultat tècnica, només el mal temps i l’alçada representaven un inconvenient. Però el meu cap em deia que era una idea boja, el mal temps no desapareixeria; de fet havia nevat tant, que mig metre, ben bo, havia tapat petjada; així que ens tocaria obrir traça a una alçada considerable. A més a més, la neu, que no parava de caure, faria molt complicada la tornada de l’endemà al camp 1. I si la pujada havia estat dura en condicions no massa dolentes, la baixada podria arribar a ser, fins i tot, perillosa. Vam trigar uns minuts, que es van fer molt llargs, per valorar les opcions i prendre la millor decisió. Per uns instants vaig estar a punt d’arriscar-me, però jugar-se la vida no tenia cap sentit; la muntanya sempre seria al mateix lloc, i jo podria tornar. Així que tots ho van tenir clar, la millor decisió era no intentar-ho i baixar al camp 1. No era la primera vegada que donava la volta a la muntanya, i no seria l’última, però és ben cert, que cada cop que ho faig, un tros del meu cor es trenca.
