A VEGADES EL TEU CIM EL TROBES EN EL CAMÍ

OBJECTIU: SERRALADA DEL PAMIR

Crònica escrita per MAITE PARIENTE AYLAGAS

Preparant el petate em vaig adonar que, degut a la pandèmia i a una fractura a la vèrtebra L1, feia dos anys, que no m’embarcava en una petita gran aventura a la muntanya. Malgrat tot, en cap moment havia deixat de fer ascensions als tres mil, o quasi tres mil, dels meus Pirineus. Això m’havia mantingut en forma, tan física, com mentalment, i, el més important, sadollaven la meva passió incontrolable.
I va arribar el dia; el meu objectiu era un sis mil a la serralada del Pamir. Si tot anava bé, seria la segona vegada que pujaria a 6.000 m d’altitud. Coneixia les reaccions del meu cos a aquesta altura i com es comportava en aquest tipus de trekking, però és ben cert, que, a la muntanya, mai se sap; moltes coses són fora del nostre abast. El programa era bastant complet i assegurava una molt bona aclimatació. No estava gens preocupada, tenia clar que volia gaudir d’aquella experiència, tornar a estar entre muntanyes de grans dimensions, posar-me a prova altre cop i, evidentment, assolir el cim. Estava segura que havia fet una bona tria, aquell cim venia de pas a un set mil espectacular, considerat fàcil tècnicament, però situat en una de les serralades més boniques del món.

Després de cinc hores circulant per rutes no asfaltades, i gaudint d’una gran varietat de paisatges, que et recordaven que estaves en un país de muntanyes plenes de colors, vam arribar al camp base, a 3.300 m. Sense demanar-me permís, van envair-me un remolí d’emocions i sensacions, mentre se m’accelerava la respiració, i no per l’alçada. Tendes de color groc ben col·locades i alineades, gent que anava d’una banda a una altra, i, des de la distància, el Pic Lenin ens va donar la benvinguda. A més a més, la meteorologia no podia ser millor, les condicions de la muntanya eren bones; possiblement, l’únic a tenir en compte era el gel de la glacera i la manca de neu a les esquerdes. Però bé, res que em fes pensar que aquella aventura no tindria el final desitjat.

Un parell de dies d’aclimatació, pujant a dos quatre mil sense cap dificultat tècnica, no només ens van enriquir el cor i ens van fer gaudir d’aquell lloc envoltat de grans muntanyes, sinó que ens van assegurar que ja estaven preparats per abandonar el camp base.
El camí del camp base al camp 1, és un bonic passeig d’alta muntanya amb tres parts molt diferenciades: la primera part t’apropa, sense massa dificultat, a un pas de 4.100 m; la segona et porta pels vessants de la morrena de la glacera, on has d’anar amb compte si no vols que el camí, estret i trencat, et precipiti a les seves esquerdes; i en la tercera i última part, sense necessitat de grampons, camines per la glacera, ben tancada i sense neu, alhora que veus a la llunyania les tendes del camp 1. Unes hores que et posen a prova, no només per l’alçada, ja que puges a 4.300 m, sinó pel pes de la motxilla que descansa sobre la teva esquena; però és ben cert que la bellesa que penetra pels teus ulls, fa que tot l’esforç hagi valgut la pena.

Descriure el camp 1 és complicat, no pots deixar de mirar al teu voltant; aquell lloc salvatge t’agafa fort. Fotos i més fotos, no sigui que aquelles increïbles imatges se t’esborrin algun dia de la memòria sense demanar-te permís. La pujada prèvia a un cinc mil de la zona, i la classe pràctica sobre tècniques de corda, a les que hem dedicat un parell de dies, ens confirmen que estem preparats per continuar l’aventura. La meva aclimatació, i la meva força física i mental, estan en el seu millor moment; de fet feia temps que no em sentia així.

Estar tan a prop del meu objectiu era la millor motivació davant l’allau de notícies que arribaven al camp 1 sobre morts i rescats en el set mil que teníem a tocar. Les dues darreres nits va canviar el temps, el vent i la pluja van començar a fer-se presents en les hores prèvies a la sortida des del camp 1. Em va passar pel cap la idea de no assolir el cim, però vaig intentar no pensar-hi massa, encara quedava molt per fer.
La pujada al camp 2 va començar al voltant de les tres de la matinada: el vent, la boira i la pluja van decidir que també ens acompanyarien pel camí. No va ser fàcil: glacera, esquerdes i dos-cents metres de corda fixa, van posar-nos a prova a cada pas. Però estava preparada, així que, malgrat que en algun moment em trobava cansada, sabia que cada pas m’apropava més al meu objectiu. La neu ens va acompanyar tot el dia. Arribar al camp 2, a 5.300 m, va ser, per a mi, com fer cim, no podia ser més feliç, havia superat aquell pas, gens fàcil, al qual no estava gaire acostumada.

En arribar al camp 2, vam anar a les tendes a descansar una mica i a esperar que, la neu i el vent, deixessin pas al sol que ens permetés gaudir d’aquell indret. Una part de mi tenia l’esperança que el temps millorés, però la previsió meteorològica dels últims dies deia que la cosa es complicava; de fet, que durant una setmana, s’instal·laria una finestra de mal temps en aquella zona. Malgrat tot, vaig decidir descansar i no caure en el pessimisme. Un parell d’hores després la situació va millorar lleugerament, però només el temps necessari per poder fer unes fotos i gaudir, amb tots els sentits, d’aquell lloc. Va ser un petit regal que aviat va donar pas a una realitat no massa bona. Hores després, cada cop amb més força, la neu i el vent van decidir que no donarien treva. Aquella nit no vaig dormir, per una part el vent volia endur-se la tenda, i, per una altra, la neu, volia enterrar-la.

Les primeres llums del dia no van aparèixer perquè la neu, la boira i el vent, no ho van permetre, així que, ja tard, vam haver de prendre una decisió difícil. En el meu cas, el cor ho tenia molt clar, pujar i assolir el cim, el Razdelanaya de 6.148 m: Sabia que ja no hi havia dificultat tècnica, només el mal temps i l’alçada representaven un inconvenient. Però el meu cap em deia que era una idea boja, el mal temps no desapareixeria; de fet havia nevat tant, que mig metre, ben bo, havia tapat petjada; així que ens tocaria obrir traça a una alçada considerable. A més a més, la neu, que no parava de caure, faria molt complicada la tornada de l’endemà al camp 1. I si la pujada havia estat dura en condicions no massa dolentes, la baixada podria arribar a ser, fins i tot, perillosa. Vam trigar uns minuts, que es van fer molt llargs, per valorar les opcions i prendre la millor decisió. Per uns instants vaig estar a punt d’arriscar-me, però jugar-se la vida no tenia cap sentit; la muntanya sempre seria al mateix lloc, i jo podria tornar. Així que tots ho van tenir clar, la millor decisió era no intentar-ho i baixar al camp 1. No era la primera vegada que donava la volta a la muntanya, i no seria l’última, però és ben cert, que cada cop que ho faig, un tros del meu cor es trenca.
Sempre he tingut molt clar que la passió em porta a la muntanya, però és el cap qui em fa tornar a casa sana i estalvia.

Vam recollir la motxilla sense perdre més temps, i vam decidir no mirar enrere mentre començàvem a baixar cap al camp 1. Una barreja d’emocions volaven lliurement pel meu cap, estava contenta perquè em trobava físicament i mentalment bé, com per haver assolit aquell cim, però trista per no haver aconseguit el meu objectiu. Tot a causa del mal temps.

Vam haver de quedar-nos un dia més, al camp 1, per culpa del temps. Aquell dia no vaig poder fer res més que mirar al cel, esperant, que per un miracle, la meteo canviés i ens dones l’oportunitat de tornar a intentar-ho. Però no va ser així, i en ser l’altre dia vam baixar al camp base. La neu ens va permetre dibuixar un camí nou. Quan van arribar, jo ja no era la mateixa d’uns dies abans. Una estranya tristesa va envair-me fins que vaig aconseguir sortir d’allà, però vaig tenir la certesa que, en un futur pròxim, tornaria…

MAITE PARIENTE AYLAGAS

Per si vols compartir aquesta crònica