DESFENT LES PASSES D'EN J. VERDAGUER A LA CAT700

UN BIKEPACKING DIBUIXAT

Crònica escrita per NÚRIA GALBE – @bikesketching
Fotografies: CAT700 – FUNDACIÓ JACINT VERDAGUER – NÚRIA GALBE
L’aventura del mossèn excursionista el 1882 per arribar a l’Aneto des de la Seu d’Urgell, m’arriba de la mà d’en Bernat Gasull al llibre “Maleïda” (Verdaguer Edicions). Em frapa el relat i penso: “que guapo refer l’itinerari i dibuixar-lo alhora”. I vet aquí que al juny 2022 preparant la Cat700, l’aventura en bicicleta d’autosuficiència a Catalunya, m’adono que passa pels mateixos vells camins de l’Aran i d’Àneu que va fer el mossèn el 1882… però en sentit contrari. Ailàs! Ja ho tinc! Almenys un tram, que jo acabaré al Delta de l’Ebre.
Seran 2 reptes: pedalar l’itinerari complet i dibuixar el quadern de viatge inclòs el tram d’en Verdaguer. Són 520 kms (faig la versió Gravel) per travessar tota Catalunya de nord (Les, Vall d’Aran) a sud (Delta de l’Ebre) i tinc 5 dies. És la meva aventura. “L’he de fer al meu ritme” li dic al Mario, el meu marit. Anirem per separat. Ha de ser així si m’he d’organitzar les hores, dibuixar, menjar i dormir per assolir el repte.

SORTIDA DE LES EN DIRECCIÓ ARTIGA DE LIN

Abans de sortir, briefing i control de material per part de l’organització. Aquest juny els incendis devasten Catalunya. Canvis de ruta i nervis: demà el foc pot tornar a canviar l’itinerari.

-“Potser no és el cap de setmana per fer bivac a plena muntanya” -ens diu l’Eliseu als participants.

I ens ho prenem molt seriosament. Així i tot, també per seguretat, no descarrego el material de bivac de la bici. A Les veiem plantat l’Haro, la falla que cremaran el següent cap de setmana, pel solstici de Sant Joan. Quina ironia … el mateix foc que maleïm avui, el venerarem a tota Catalunya en pocs dies.
El croquis de Jacint Verdaguer el 1882
(imatge i cortesia de la Fundació Jacint Verdaguer)
Al matí sortim tranquils, enfilem el Camin Reiau i prenem la carretera de l’Artiga de Lin cap a Vielha. Ja penso en les notes de Verdaguer al seu pas per Artiga i sense adonar-me’n, ja soc al llom de serra, on el camí trenca en una corba molt marcada. Em giro i miro amunt. Oh! … LA MALEÏDA! Cim i glacera treuen el cap rere el Còth deth Hòro.

Soc a Arròca de Sèrra, on Verdaguer es va aturar a fer un dels seus croquis el 1882. El dia és tan net, … veig el cim a tocar dels dits. A en Gasull li sembla un lloc encisador. A mi també.

-“Al lío! A dibuixar” i m’assec sobre l’herba florida. “Fem-ho fàcil: 2 llapis, un per l’Aneto (les llums) i un altre pels contrallums, no vull entretenir-me gaire”.

-“Hola Núria!” sento una veu. És el Sergi, que em passa pedalant. També fa la Cat700, i a qui vaig dibuixar en una altra travessa quan va trinxar el canvi en ruta.

ANETO, LA MALEÏDA

El 1882 era encara molt poc visitat. Una dotzena d’expedicions registrades l’any.
-El 1er intent d’assolir el cim va ser de Francesc Sauci d’Esterri d’Àneu el 1725. Frustrat, hi va perdre la vida.
-Louis de Ramond de Carbonnières el 1787, també frustrat.
-La 1a ascensió eixida a l’Aneto va ser el 1842, d’Albert de Franqueville (francès) i Platon de Tchiharchev (rus) i 4 guies occitans. Un 20 de juliol.

Verdaguer el 22 de juliol del 1882, no duia ni bastó ni grampons ni cordes. Volia assolir el cim de l’Aneto des de l’Artiga de Lin, en un sol dia. Una bogeria.

Com ho ha fet la naturalesa per tallar eixos molars de granit (…)?” Ell l’anomenava “Lo Goliat de nostres muntanyes”.

En aquest llom, Verdaguer ens parla dels avets gegants del bosc de Varicauba. (Ja no ho son, tan grans): “Son los avets més prims i llargs que he vist. La raça dels gegants de la muntanya no s’acaba, encara“.
Davant se veuen les Maleïdes, clapades de neu, dretes i espadades, i als costats, immenses arbredes (…)“.

En Gasull ens recorda que la glacera de l’Aneto tenia vuit vegades més extensió que no pas ara. A partir dels anys noranta del segle XX, la glacera ha perdut entre el 80 i el 90% de la superfície!

Però avui, els meus Goliat son Beret i Espot, m’esperen +2.400 m de desnivell acumulat en un centenar de kilòmetres, així que m’he d’afanyar. Plego ràpidament el quadern a la bossa del tub de la bici i continuo pedalant cap a Vielha.

ARRIBANT A GESSA

Camin Reiau amunt per l’obaga, passat Camin des Banhs d’Arties, canviem de vessant travessant la Garona cap a solana, a Gessa. Se sap que Verdaguer devia dormir aquí, però no se sap on, molt probablement era a la rectoria, un casalot del s. XVI.

Entro per un rampot que se’m fa llarg (el pujo arrossegant la bici), i en plena façana veig unes rodes de bici amb flors penjant.
-“Mira, aquí hi viu un@ ciclista! Ves quina bona excusa, una pausa a l’ombra”.

Gasull diu: “D’aquest camí per l’Aran encisa el paisatge, les esglésies, les cases, les torres, les teulades de quatre vessants, les balconades amb flors i encisa (…) redescobrir la vivesa de la llengua occitana“.

Passo l’església i segueixo cap a Bagergue i Beret, tram que també va fer Verdaguer l’estiu del següent any, el 1883. La pujada és un mirador preciós, però el sol cau a plom i l’aire és foc. Torno a caminar, em falten energies. Jo ja no veig cap altra ciclista (“aix que ja soc l’última” penso).

Poc després veig l’organització a l’ombra de l’únic arbre i la Mònica ve a trobar-me, acompanyant-me una estona: sembla que no ho soc pas l’última, la calor també passa factura a la resta de participants. Veig les antenes de Beret “Va vinga, que ja ho tinc”.

PLA DE BERET – La “peira lhevada”, anomenada “Peira deth Uelh deth Garona”

Beret, ja hi soc! Fa molt temps que li tenia ganes a aquesta pedra!… 1000 cops passat, mai dibuixada.

La divisòria d’aigües entre l’Atlàntic i el Mediterrani, entre la Garona i la Noguera Pallaresa.

No és un menhir, es considera una fita de referència indicadora d’un lloc de pas des de temps molt antics. A 1850 m d’altitud, fa quasi 2 metres d’alçada i 1,5 m de perímetre.

Verdaguer a Beret ens parla de les pedres i li fa gràcia l’anagrama dels dos rierols, la Garona i el Noguera: “Obert en forma de llibre immens de fulles verdes, que té ramades per lletres i alguns -pocs- penyals perduts entre l’herba. (…) Allí naixen, a un quart de distància, la Noguera i lo Garona, quals son anagrama l’un de l’altre i els quals cursos segueixen direccions totalment oposades, com si es tinguessin por“.

Noguera per Alós / tot joguinós,
Garona per Aran / tot rondinant.

(Cant VII de Canigó)

Beret dona per moltes històries, com la llegenda de l’aranès llest prometent al batlle de Bordeus fer un pont de plata a la Garona amb només tres napoleons de plata. Però la deixo per un altre moment.

De nou, salto a la bici i cap a Montgarri, tot baixada! Em conec el camí, bé per la Marxa Beret d’esquí de fons, bé per la travessa de muntanya Pass’Aran entre les Valls d’Aran i Coserans.

MONTGARRI

Per fi! Dinar!!!
Just arribant reconec sortint pista avall un altre ciclista de la CAT700. Llàstima, no hi coincideixo.

A la terrassa de l’era hi ha força ciclistes. Repasso les cares, però cap “dels meus”. Torna la sensació “Ja no queda ningú”. Bé, a dinar que hi ha gana”.

Faig cua a la barra darrera una senyora francesa amb sandàlies i pedicura molt glamuroses. En canvi, l’educació no la té tan polida. No m’agrada com tracta a la cambrera. Penso en la “fauna” de Baquèira mentre paga.

-“Hola! Un entrepà de tonyina si us plau, i un Aquarius si teniu?… I de pas, després, em podries reomplir aquests dos bidons amb aigua, si us plau?” (dic assenyalant l’aixeta que té la noia al seu davant).
Pago els 10,50 € per l’entrepà i la llauna i sento una veu que just passa darrere meu:
-“Si vols aigua pels bidons, allà fora tens una aixeta”. (Vaja. Això tampoc m’agrada).

Mentre me’l cruspeixo i dibuixo em retorna el bon humor. I a més aconsegueixo no deixar ditades d’oli al paper, un miracle!

La porta de l’església és oberta. Aquest cop no hi entro. Verdaguer hi va fer nit a Montgarri aquell juliol. El refugi actual era part de la rectoria i de l’hospital. Venia d’Alós i d’Isil. Jo vaig en direcció contrària, de fet com quan Flordeneu porta a Gentil Noguera avall al seu cant del Canigó.

Poso cera a la cadena de la bici, els camins són massa eixuts i polsosos. I cap avall que fa baixada!

M’engresco amb tanta pista avall que el quadern de dibuixos surt volant en algun bot d’arrel, i no me n’adono. Tot i retornar pista amunt més tard, no el trobaré. Potser se l’ha cruspit alguna de les vaques que m’he trobat al camí. D’acord, em queden les fotos i algun paper blanc solt. Bye-bye!

ESTERRI D’ÀNEU

Arribo a Esterri (km 85), on Gasull ens recorda va sortir Francesc Sauci el 1725 cap a l’Aneto. Va ser el 1er intent d’assolir el cim que hi tenim registrat, i frustrat. Volia comprovar la llegenda de les Maleïdes amb l’encanteri dels ramats i dels pastors. A mitja costa del cim ja no els calia seguir. Eren prou a la vora per confirmar que la llegenda era certa: “hi havia set mil caps de bestiar petrificats a la cresta de la muntanya“.

Verdaguer també hi va fer nit (jo vaig pista avall, he tardat poca estona). Pedalo resseguint l’esquerra del pantà, per la carretera de Berrós cap al pont de la Torrassa, i la presa, però no hi veig el Mall de Rotllà (la barra d’uns 8 pams de llarg) que ens menciona. Ara l’han traslladat una mica més amunt, a la carretera principal.

Tot passant pel pla d’Esterri, / Pel camí que baixa a Gerri, Malclavada en un llis d’herba, / Ha obirat fèrria i superba La gran Maça de Roland“.

Qui sí que veig -il·lusionada- són les cares conegudes de l’organització i un munt d’altres ciclistes de la CAT700. Quanta gent! També han fet parada pel camí… ells per una cervesa.

A la benzinera de la cruïlla ruixo la bici, i aquí m’acomiado de Jacint Verdaguer, enfilant carretera amunt, ara uns quants plegats.

Els 2 últims kilòmetres a Espot se’m fan eterns, porto 2.500 m de desnivell acumulat en 100 km i crec que toca tornar a menjar. Intento comprar una llibreta nova (que no aconsegueixo) i fem nit a l’Alberg Les Daines. Dutxa, sopar en companyia i l’endemà a continuar l’aventura de bikepacking, d’autosuficiència, llarga distància i dibuixada. Serà el 2n tram més esperat d’aquest repte: la travessa cap al Triadó i la Vall Fosca.

EL COLL: LA CREU D’EIXOL

D’aquells paratges que flipes, i a 2231 m. Mereixen una pausa per gaudir-ne uns instants més – o agafar aire després dels 7 km de pujada.

En Pau i en Christian també s’han aturat davant meu. Fent un mos m’expliquen amb pena que es perden una competició de les seves filles petites. El yin i el yan.

– Fins després Nuri!
– Sortireu al dibuix.
– Ens dibuixaràs?
– Sí. Sereu dos puntets (dic rient).

I surten direcció el refugi forestal Quatrepins (jo no n’hi veuré cap, de pi)

CAP AL TRIADÓ, PISTA D’ESPOT A LLESSUI

ES – PEC – TA – CU – LAR
És grandiós. Serra dels Estanyets, Serravilla i Serrat de Mainera l’últim tram.

Torno a aturar-me. No me’n puc estar de fer una taca ràpida amb ceres mentre veig els companys pedalant per la pista travessera. Ja recuperaré temps baixant!

Al Salt d’Aigua Mainera no m’agrada veure un 4×4 a tocar d’un senyal de Parking (cal?, aquí??) i uns excursionistes fent un mos sobre la taula de pícnic. (Si voleu fer una excursió, perquè no aneu caminant?). És un indret preciós: per un costat el rierol desapareix al buit, per l’altre, més amunt, la cascada.

Baixo el Triadó amb precaució, no vull petar cap radi: mil llaçades en vertical i pedra ferruginosa de color intens. A Torre de Capdella, mentre cruspeixo un plàtan, m’assabento que el Mario, més endavant, té un cop de calor i no es troba bé. Me’n vaig a trobar-lo i l’acompanyo. Ara tenim força tram de carretera tranquil.

El dia avança, la calor puja, així com les terribles columnes de fum del foc d’Artesa. Nou canvi de recorregut a causa dels incendis. El cor s’encongeix.

L’endemà baixada ràpida entre les parets de Terradets, i després les planes cap a Tàrrega. Hem passat del verd muntanyenc del dia anterior a les planes daurades de cereals, un contrast encegador. Però el termòmetre no ens dona treva i s’enfila entre els 40 i 48 graus. Hem coincidit amb uns dies d’extrema calor. No em sento amb esma de dibuixar i el Mario ha de plegar a Tàrrega, té mal cos. Ens tornem a separar.

A Vallbona de les Monges un acolorit picot garser gros et dona la benvinguda. És el magnífic mural de Swen Schmitz Coll, l’il·lustrador d’ocells.

DE POBLET A PRADES

Al matí voregem el majestuós monestir cistercenc de Poblet entre vinyes i la càmera de l’Eliseu, esquivant branques arrancades pel vent la nit anterior. Cistercenc. Em venen al cap les runes amagades de Valldaura, a Collserola, d’on van sortir els monjos que aixecaren Santes Creus. Em pregunto: Quan es va fundar Poblet?, abans o després que Valldaura? Prenc nota mental per mirar-ho més tard.(*)

(*) Valldaura (Collserola) i Poblet varen ser paral·lels: el 1150. El primer amb monjos fets venir pel senyor de Montcada des de Tolosa de Llenguadoc i el segon fet, venir de Fontfreda (Narbona) pel comte Berenguer de Barcelona.

Els kilòmetres avancen ràpidament, fent via. Al bosc (màgic) de Poblet -Paratge Natural Protegit- un follet (Genís Colell) hi ha dibuixat grans bolets als arbres. L’ou de reig, el rovelló, l’apagallum … i segueixo cap amunt al refugi lliure de l’Era de Noguers. D’aquí baixada ràpida cap a Prades, hi ha gana.

A Prades (km 357) dino unes mandonguilles amb sèpia que han entrat de meravella. I una clara fresqueta. En Ferran -multirepetidor de la CAT700- feineja a l’ombra d’un arbre:
– “jo uns peus de porc!”

Se’ns acosta un padrí, curiós de veure què fem al banc:
-Em venc 60 anys… i bé de preu, eh?
-Quina bona idea! (contestem)
– Sí. Però ningú me’ls ha comprat, encara.

AI EL MONTSANT, … TERRA DE VINYES

La brisa puja de la vall i duu olor a vinya. Ja s’olorava al matí amb la rosada, baixant a l’Espluga de Francolí, i encara ara, passat migdia i Cornudella de Montsant, que la calor -i les xitxarres- estan al seu punt àlgid. L’airet refresca una mica, a diferència dels darrers dies.

M’aturo a la porta d’un celler (km 375). Un muret de pedra seca em fa de tauleta. Crec que vaig bé de temps (aix que aniré errada) i faig un altre dibuix, a l’ombra s’està bé.

I serà l’últim! Ostres que les terres del Priorat són un puja-baixa ciclista constant. Aquells kilòmetres que no avancen mai, pedra solta… cometo un error en una cruïlla i em toca refer un pujadot encimentat dret com un bastó. Continuo, però els colors, a la bossa, ja no en sortiran més.

ARRIBANT AL DELTA

A partir d’aquí vaig per feina i no dibuixo més, no vull que l’organització m’hagi d’esperar. I em costa, perquè els espadats de Tivissa (km 436) i les vistes baixant al Perelló (veiem el mar per primer cop!) són brutals. Em creuo amb ciclistes de passeig, la majoria estrangers.

A Amposta (km 493) cau una orxata fresca, que és millor eufòric que cap altre gel energètic, i em deixo portar pel passeig de ribera a tocar de l’Ebre. Em sorprenen els kilòmetres de túnel vegetal d’ombra que tenen en recuperació. Deixa entreveure a un costat el riu, a l’altre els arrossars… aquests arrossars d’un verd vibrant, vius, inacabables. Pel camí passo un parell de companys aturats a un banc, diria que volen fer un bany. S’hi està bé.

La cirereta del pastís és el corriol ratoner a tocar de la platja, on em ve a trobar de nou la Mònica amb la bici. Em torna a acompanyar els darrers metres fins a l’arribada, on m’espera el Mario. Ja hi soc!, repte assolit. I que bé m’ho he passat!

Una meravella de recorregut i paisatges diversos, de companys, organització impecable… i els 2 reptes assolits tot i els entrebancs. Ara me’n pensaré algun repte més per a la pròxima edició.
PER ALS QUI ELS AGRADEN LES ESTADÍSTIQUES
530 kilòmetres
Gairebé 9000 m de desnivell acumulat
12 dibuixos en ruta
1 quadern de viatge perdut
4 dies i mig en ruta
0 bivacs
0 problemes mecànics
Catalunya travessada de cap a peus (o de peus a cap)

Nuri Galbe: @bikesketching

Per saber-ne més de l’aventura de Verdaguer a l’Aneto: https://maleida1882.wordpress.com/

NÚRIA GALBE

Filla de Collserola (Barcelona), entén la vida entre muntanyes i natura. Esportista? Prefereix dir-ne “activitats de muntanya”: des de l’excursionisme fins al ciclisme i l’esquí (tots dos en diverses disciplines), o d’altres com l’alpinisme, els barrancs… La travessa i la llarga distància l’ajuden a entrar en natura, més que no pas dir-ne sortir d’excursió.
Llicencianda en Comunicació/Publicitat i Màrqueting, l’atrau l’exploració, sortir dels camins marcats… i el dibuix. Formada al taller de diversos artistes, el 2015 coneix l’urban sketching, el dibuix in-situ i el seu lema: “el món dibuix a dibuix”. La Núria ajunta totes dues passions, desenvolupant una tècnica tant personal com intensa per copsar sobre el paper – i comunicar- els instants viscuts arreu de manera activa.
Per si vols compartir aquesta crònica