Aquest estiu marxava d’expedició al Canadà. Portava quasi mig any preparant aquesta nova aventura, en solitari.
Però no hi he anat.
Ho tenia tot a punt: una paret espectacular, forma física, motivació, material, bitllets d’avió, suport… No hi he anat, perquè no hi havia d’anar. Simple de dir, però complicat de pair.

Què ha passat? Ara mateix estic en xoc. Massa energies, implicació, gestió d’emocions, logística… que se n’han anat en orris en menys de vint- i-quatre hores. Estic en blanc!
No sento ni pena, ni alleujament, ni frustració, ni desig. Res!

M’he posat a escriure, perquè potser m’ajudarà a processar una miqueta més la situació.

Vaig d’expedició cada cert temps, i poden arribar a passar de dos a cinc anys entre cadascuna, ja que només hi vaig quan sorgeix una paret i sento que és el moment.
No són fàcils de trobar els objectius que busco: grans parets, verticals i remotes, que intentaré escalar per establir una nova ruta de dificultat tècnica.
Algunes d’aquestes parets no han estat anteriorment escalades, com és el cas de la que volia escalar enguany, i per tant no en trobes informació. Com que no són conegudes, per preparar un proper projecte d’escalada, primer haurà d’aparèixer l’objectiu: algú que em passa una foto, o em parlen d’un potencial lloc, o rastrejant amb Google Earth.

Això significa que no puc tenir pressa i que hauré d’esperar que aquella paret, de la qual mai abans he sentit a parlar, faci acte de presència.
Vol dir també que mai sé on serà la propera aventura perquè fins que no aparegui, en forma d’imatge o d’informació, ni tan sols sabré que existeix.
No puc planificar anar «allà», si no sé on és «allà».

Aquest cop tenia un projecte i sentia que havia arribat el moment de tornar a viure una bona experiència, però no ha sortit com havia previst.
He hagut de cancel·lar-ho tot a set dies d’agafar l’avió.

Em trobava a la primera fase d’una expedició; l’abans. Quan has de buscar-ne informació i no en trobes, quan has de gestionar totes les pors i dubtes que sorgeixen pel fet d’anar a fer una activitat de risc i compromís, en un lloc del qual no en saps res.
No saps els metres de la paret, ni els detalls de la roca, no tens clara l’aproximació ni el descens. Acostuma a haver-hi bastanta incertesa en les expedicions que faig, i la paret d’enguany tenia tots els ingredients, i més, per motivar-me a intentar-la.

Comptaria amb l’ajut de l’Urs Kallen, un amic canadenc, que m’acolliria a casa seva, em deixaria una bicicleta i em portaria fins al punt de la carretera on començaria la meva aventura en solitari.

La bicicleta de muntanya era per a la primera part de l’aproximació.
Hi havia uns quants quilòmetres de pista i corriol pedalables que aprofitaria per anar en bici en comptes d’anar a peu tot i que dubtava si seria una bona idea, perquè no hi hauria la possibilitat de distribuir-hi bé el pes. Hauria de carregar les motxilles i petates a l’esquena, fent-los reposar sobre un portaequipatge, i això vol dir que em desequilibraria fàcilment i que pedalejar es faria feixuc.

Tindria un total de sis embalums de 25 kg cadascun (150 kg), que hauria de portar d’un en un.
Carregar-ne un d’anada, i tornar sense pes a buscar el següent, i així anar repetint el mateix trajecte fins a portar-los tots fins a la paret.
Si ho feia amb bicicleta, com a mínim els quilòmetres de tornada, anant lleugera, serien ràpids i còmodes.

D’on acabava la pista pedalable i seguint el mateix procediment però a peu, encara trigaria uns quants dies a arribar fins a la base de la paret, amb tot l’equip.
Un cop tingués tot el material a la base, hauria d’escalar centenars de metres per terreny mixt (roca, neu i gel), fins a arribar a la part més vertical de la paret, aquella que realment m’havia atret quan vaig veure la foto per primer cop.
La paret que volia escalar estava enfilada sobre un caos de glacera i terreny descompost i, per arribar-hi amb tot el material que necessitaria per escalar-la, caldrien uns quants dies més.

Després d’unes setmanes d’aquest considerable esforç físic, començaria la dificultat tècnica d’escalada i seria aleshores quan aniria a viure a la paret, per intentar pujar-la fins al cim. Calculava, a ull, que podria necessitar uns trenta dies més, que passaria penjada de la vertical, vivint dins una hamaca i sense baixar a terra.
Un cop al cim, la idea era tornar a peu pel vessant contrari, en lloc de baixar rapelant per la via escalada, perquè tot i que seria més llarg i dur, semblava més segur. També volia aprofitar que hi havia l’opció de baixar caminant, cosa poc habitual.

Serien 2.000 metres de desnivell, que hauria de repetir una desena de vegades, per poder baixar tots i cadascun dels petates, pujant i baixant diverses vegades.

O sigui, després de portejar durant setmanes amb bicicleta i a peu, d’un mes escalant i vivint a la paret, calia tornar tot el material caminant per un terreny desconegut, sumant quilòmetres i milers de metres de desnivell.

Per al descens, per baixar el material, comptaria amb la col·laboració d’un bon amic: el Roger Bramona.
El pla era passar quasi dos mesos sola, aproximant i escalant, fins a trobar-me amb ell al cim, si tot quadrava.
Aquesta era la idea, però com sempre no portaria telèfon, ni ràdio, ni tampoc sabia els dies que necessitaria per escalar la paret, i per tant no podria avisar-lo de com anava progressant i era difícil encertar les dates i el moment.

Anar a llocs verges o poc coneguts implica manca d’informació, i això dificulta una planificació precisa. No saps ni els metres, ni la meteorologia que tindràs, ni si l’aproximació i el descens són realment possibles per allà on creus que ho són. Moltes incerteses, que d’altra banda són les que donen peu a totes les possibilitats.
No saber què pot passar, no saber amb què et trobaràs, vol dir que pot passar de tot, i més.

Per això, vam idear un «pla de llums».
El Roger vindria mes i escaig més tard de la meva arribada a la zona (durant aquestes sis setmanes no ens hauríem pogut comunicar), i en teoria, si tot anava sobre el previst (basat en hipòtesis), jo ja hauria d’estar acabant la via.
El dia acordat, ell aniria fins a un punt, a vuit quilòmetres en línia recta enfront de la paret, des d’on en tindria una bona visió. Quan es fes de nit ens faríem senyals de llum amb les frontals, esperant que es pogués veure la llum i desitjant que aquell dia pactat no plogués ni hi hagués boira que dificultés encara més la visibilitat.
Era un bon pla, mooooolt elaborat. No podia fallar!

Teníem un codi de conversa amb colors i temps d’exposició de la llum, per poder dir-li quants dies estimava (tot eren suposicions) que em faltaven per arribar a dalt.
Així ell potser tindria temps de donar la volta i entrar per la vall del darrere i pujar fins al cim.
Si la cosa no quadrava, perquè jo ja havia acabat l’ascensió o perquè ell trigava més dies a arribar (tot allò és molt gran i no passes d’una vall a l’altra així com així), o perquè senzillament els llums no es veien o no ens enteníem, portava una logística suficient per poder desportejar-ho tot pel meu compte.

Tot això afegia més emoció al projecte malgrat la precarietat del pla.
Ha de ser increïble que, després d’un mes llarg sola, encarant adversitats, esforços i també alegries en solitari, t’esperin al cim per col·laborar en la baixada.
Quan estàs tant de temps sola, en aquelles condicions tan variables i sovint inhòspites, allunyada de la teva gent sense saber res d’ells, ni ells de tu, poder compartir el moment de cim ha de ser molt especial.

D’altra banda, la dificultat i severitat física tant de l’aproximació com de la baixada serien un pèl més exigents que en altres expedicions similars que he fet. No tant pel que fa a la quantitat de quilòmetres que hauria de fer, sinó perquè hauria de pujar les motxilles i petates a l’esquena, diverses vegades, pels centenars de metres d’escalada mixta que em portarien fins a la gran paret. No seria possible hissar-los amb els mètodes habituals (arrossegant-los per la paret, usant politges) i me’ls hauria de carregar a l’esquena.
Els petates pesen 25 kg cadascun i jo 45 kg, més del 50 % del que peso. Feu càlculs del que us pertocaria…

Caminar amb aquest pes sé que ho puc fer, sigui quin sigui el terreny, la quantitat de dies i quilòmetres i en les condicions que sigui, perquè ja ho he fet altres cops. Però la resta no ho tenia tan clar.
No sabia si en seria capaç i vaig pensar que m’hauria d’entrenar.

Els qui em coneixen saben que això per a mi no ha estat gens fàcil. La rutina i la disciplina no són el meu fort, malgrat que sembli el contrari, doncs la força de voluntat (que sí que en tinc, i molta, quan alguna cosa em motiva) es pot confondre amb elles.

Em vaig posar en contacte amb el meu amic Xavi Vilella, un crac, per explicar-li el projecte. Com sempre, em va fer costat i també va demanar opinió d’entrenament a un altre crac, el Roger Pujol. Quedàvem un cop al mes per determinar la quantitat de càrrega que podia assumir i així fer els seus càlculs de percentatges dels pesos que em farien carregar.
Vam començar fent un programa de dos dies a la setmana, per als tres mesos que duraria l’entrenament.
Per entrenar dos dies, calia ser a casa aquests dos dies a la setmana i a sobre havien de ser alternats. Tot això se’m feia una muntanya, i em vaig adonar que no era possible; massa vida nòmada.
La segona setmana ja vaig veure que no anava bé i vaig regatejar proposant-los fer un sol entrenament. Per a alegria meva em van dir que sí.

Em van deixar un munt de peses, arnesos, cinturons, cordes, un caixó enorme i no sé quantes coses més, que vaig entaforar en una habitació. Allò semblava una cambra de tortures.
Vaig pensar que seria més fàcil entrenar fora de casa i els primers dies vaig anar amb tot aquell kit al cotxe, pensant que entrenaria després d’escalar, en algun prat o allà on fos. Que il·lusa! Ni s’hi cabia al cotxe, que és on dormo, i a més a més no vaig poder fer-ho servir enlloc perquè em feia vergonya muntar l’espectacle amb tota aquella parafernàlia.

Vull donar les gràcies als veïns de l’edifici que han estat col·laborant a entrar i treure peses per la porta principal i a aquell noi que passava pel carrer i em va dir: «T’ajudo?». «No, gràcies. Pesa molt». Igualment va intentar agafar la motxilla i va passar el que ens passaria a tots si creiem que agafarem un pes que podem hissar tranquil·lament.