15 EXCURSIONS A PEU DES DELS REFUGIS DE CATALUNYA

ELS REFUGIS COM A PUNT DE PARTIDA

Fragment de la guia ’15 Excursions a peu des dels refugis de Catalunya’,
escrit per ANDREU LLORET i publicat per COSSETÀNIA EDICIONS
Una guia a tot color amb 15 itineraris per fer a peu des de refugis muntanyencs de Catalunya.
La personalitat dels refugis de muntanya no deixa indiferent a cap amant de la muntanya. Sabem que els actuals refugis no han tingut des de sempre aquesta funció d’auxiliar i atendre la comunitat muntanyenca, però els itineraris que aquí es descriuen ens permeten aprofundir sobre el coneixement de les diferents geografies que envolten els refugis.

Són itineraris d’enorme bellesa que recorren el territori de nord a sud, des dels Pirineus fins als Ports, i que els camins per on transiten ens porten a conèixer els refugis com a patrimoni del passat i vestigis d’un present canviant. Una guia adreçada a aquelles persones enamorades de la muntanya i que volen conèixer els camins que s’han transitat durant el pas dels anys a través dels històrics refugis catalans. Els refugis d’aquesta guia no només són del Pirineu, sinó que se’n proposen de diferents llocs del territori català.

INTRODUCCIÓ

Els refugis de muntanya són els edificis que ens serveixen, en consonància amb el seu significat, per oferir protecció davant les inclemències, però també com a punt de partida de nombroses activitats. Actualment, els refugis disposen d’unes instal·lacions modernitzades que s’allunyen del disseny que durant molts anys havien tingut i tendeixen a comparar-se amb allotjaments turístics de les valls i no amb edificis pensats per oferir refugi a la comunitat muntanyenca o ramadera que els havia impulsat. Avui, una part dels refugis que s’han desenvolupat durant gran part del segle XX, aprofitant les inversions industrials o la pràctica ramadera, es troben en perill d’extinció i s’encaminen a formar part de l’economia terciària que viuen els territoris de muntanya. La modernitat vigent potser ens fa oblidar els orígens i les raons per les quals foren creats, però gran part dels refugis són hereus dels antics emplaçaments que el pirineisme havia escollit durant els segles XVIII i XIX per desenvolupar la seua activitat. Alguns sí que han seguit en la mateixa ubicació, però d’altres s’han alçat en llocs completament diferents o han aprofitat les antigues instal·lacions de l’activitat industrial desenvolupada al territori.

Tota la història que hi ha al darrere d’aquests edificis es remunta als dos últims segles i ens ha deixat desenes de refugis guardats i a la vora d’un centenar de refugis sense guardar. D’origen llatí, el refugi és un mot que significa ‘fugir cap endarrere’, i des de la prehistòria han existit espais on refugiar-se. Però no ha estat fins als darrers segles que la muntanya ha tingut els seus propis espais que permeten protegir-se durant les activitats que s’hi realitzen. Ja siga sobre antics edificis ramaders o antigues instal·lacions de la indústria, aquests edificis han estat cabdals en l’evolució de la pràctica de les activitats de muntanya i del muntanyisme. Gestionats per les diferents administracions, federacions o clubs de muntanya, avui dia no serien el que són sense l’incansable paper que han tingut les diverses generacions de guardes que han vetllat pel seu manteniment. Són moltes les persones que durant els inicis feren tasques de manteniment de forma totalment altruista, fins que a mitjans del segle passat es va professionalitzar l’ofici de guarda, que, fins i tot, compta avui amb una categoria professional pròpia. Encara queden herències del passat, però, a poc a poc, les generacions, com la societat, han anat canviant fins a trobar-nos amb els espais que avui coneixem. Van néixer totalment lligats al territori, i els guardes combinaven la seua activitat muntanyenca amb aquest servei, però lentament s’ha anat imposant la terciarització del refugi, que ha anat lligat amb un recanvi generacional que ha alimentat la funció turística dels refugis.

En tot aquest procés d’institucionalització dels refugis de muntanya, no podem oblidar el protagonisme que va tenir la dictadura franquista i els seus valors sobre l’esport. Com sabem, molts dels refugis de muntanya es van concebre i instaurar durant la dictadura de Franco. És cert que les ànsies de controlar l’esport i d’instrumentalitzar-lo durant aquests anys no va poder amagar la llibertat i l’aventura que l’havia precedit i que, des del segle XVIII, havia empentat francesos, catalans i aragonesos a recórrer les serralades. Igual que a l’Himàlaia o als Alps, les primeres passes del muntanyisme estaven lligades a la comunitat artística i científica, però, amb l’enfortiment dels estats nació de finals del segle XIX i principis del segle XX, els països van alimentar l’ús de l’esport com una eina de propagació política entre la joventut.

Després de viure la carrera nacionalista dels vuitmils, a l’estat espanyol i Catalunya, quan va acabar la Guerra Civil, i a través de la Federació Espanyola de Muntanyisme i el seu president, Delgado Úbeda, també arquitecte de refugis, s’asseguraren que les activitats de muntanya havien de cohesionar-se i alinear-se amb la disciplina i l’estil característic de l’Estat nacionalsindicalista. Una vegada eliminades o sotmeses les anteriors experiències muntanyenques durant la Segona República, aquesta etapa de la història va gaudir de l’energia i el múscul financer que va permetre monopolitzar l’activitat muntanyenca i la construcció dels actuals refugis o dels seus antecessors, aprofitant, entre d’altres, les obres hidroelèctriques i les nombroses casetes dels enginyers. Aquestes, com en el cas del Refugi de Coma de Vaca o del Refugi de Colomina, foren adaptades durant l’últim terç del segle passat a refugis de muntanya, majoritàriament a través d’una cessió de llarga durada per part de las Fuerzas Eléctricas de Cataluña, SA (FECSA), cosa que ha permès la reconstrucció de nombrosos refugis que tenim al nostre voltant. Amb la mort del dictador i la construcció d’un altre tipus d’Estat, es va procurar que el monopoli de la federació espanyola es diluís entre les federacions “regionales”, que avui dia controlen la majoria dels refugis. Pel que fa al cas que ens interessa, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya en controla directament la majoria, mentre que la resta està repartida entre altres administracions, com ara el Conselh Generau d’Aran, o entitats privades, com el Centre Excursionista de Catalunya o la Unió Excursionista de Catalunya.

Durant aquest llarg període, la remodelació que han sofert aquests antics edificis han comptat amb la participació de la ingenuïtat de l’ésser humà per crear autèntiques obres arquitectòniques, tot i que alhora no poden amagar la simplicitat amb què foren creats. Les condicions dures i la logística complexa que requeria la seua construcció va fer que els refugis tendissin a una òptima ocupació de l’espai i d’elevada resistència a les condicions de l’exterior. Un espai tancat amb poques obertures a l’exterior era essencial per a la comunitat que es guarira en el seu interior per necessitat o abans d’atacar una complexa activitat. No obstant això, amb l’augment del turisme aquestes construccions han passat a prioritzar el servei i a obrir-se a l’exterior, amb noves terrasses i espais més oberts. Per la mateixa raó, i sense deixar de banda els espais compartits, els refugis que tenien un únic espai per dormir han anat fragmentant-se i, avui dia, ja disposen d’habitacions més petites en què passar la nit.

De qualsevol manera, els refugis formen part d’una llarga història de la muntanya i, sens dubte, estan lligats a la història del territori on s’han establert. En els darrers anys s’han incorporat a les dinàmiques de l’economia i de la societat fins a arribar a ser una destinació en si per a una part de la societat. Però alhora la comunitat muntanyenca no ha perdut l’interès en aquests edificis que els protegeixen de les inclemències del temps i els facilita la progressió a les muntanyes del voltant, per la qual cosa continuen essent necessaris per al desenvolupament de l’activitat muntanyenca i el patrimoni del territori.

REFUGI DERA HONERIA
Entre la vall de Toran i les mines de Liat

Allunyada del Pirineu axial, la petita Val de Toran és un bucòlic racó que s’amaga a l’extrem nord-occidental de la Vall d’Aran. És una vall encara remota i solitària, que regala una enorme bellesa paisatgística de valls penjades i boscos atlàntics. Però també, entre les seues muntanyes, s’amaga un patrimoni miner repartit per la vall i que ajuda a comprendre millor el procés d’industrialització a Catalunya durant el segle XIX. Pontaut, on trobem el desviament cap a Canejan, és un petit poble a la vora del riu Garona. És on es mantenen les restes de l’antic brocard o netejador que acollia els minerals transportats amb un telefèric. Per accedir al refugi, seguim cap al poble de Canejan i, a la sortida, trobem la carretera que s’alça sobre l’Arriu Toran i que condueix fins al refugi en quinze minuts.

EL REFUGI

El Refugi dera Honeria, envoltat de camins, és passat i present de la vall de Toran. Molts d’aquests no són nous. Ara potser és conegut per realitzar l’etapa del GR 211 o la travessa per la Vall d’Aran de Setau Sageth, però molt abans ja fou la casa de moltes altres persones. Veïnes i veïns, contrabandistes, miners i, fins i tot, durant la fallida Operació Reconquesta de 1944, hi va passar un grup de maquis antifranquistes que pretenia amenaçar el règim del dictador Franco. Sobre l’origen d’aquest edifici, se sap que, després de l’inici de les primeres passes de la indústria minera que havien funcionat durant el segle XIX a la vall, el 1863 es va fer un rentador de mineral —brocard— i un lloc de fosa del mineral, més amunt de la desviació de Sant Joan de Toran, anomenat la foneria. Fins allà es baixava el mineral amb cavalls, s’escollia i se separava de la pedra. D’aquí la necessitat d’un forn, d’on prové el seu nom, i l’aigua del riu per netejar-lo, feina reservada a les dones. El naixement de la indústria de la vall prompte es va veure afectada per la inversió de les companyies franceses. A principis del segle XX, anys d’esplendor internacional de la mineria, es va construir el telefèric de 13 km, les restes del qual veurem al llarg de l’excursió; transportava directament el mineral fins al poble de Pontaut, tot deixant a poc a poc la foneria en segon pla. Poc després de viure la Guerra Civil i la postguerra, la vall va quedar gairebé despoblada fins ben entrada la dècada dels anys vuitanta del segle passat. A 1.015 metres d’altitud sobre el nivell del mar, el refugi és l’últim punt accessible abans que la vall s’estrenyi. La humitat atlàntica es presenta a través dels boscos d’avetoses i rouredes que són alimentats per les profundes gorges que els acompanyen. És sabut que és un bon territori perquè l’os bru, el gall fer i els cèrvids puguin desenvolupar-se tranquil·lament i en un espai íntim durant tot l’any. En aquest entorn, l’actual refugi, l’antic forn de fosa de mineral, és un allotjament idíl·lic per als muntanyencs i on es troben els serveis habituals d’allotjament i restauració d’un refugi de muntanya.

LA RUTA

Sens dubte, l’itinerari que seguim és un dels que millor descriuen la profunda i agresta vall de Toran i les seves valls secundàries. Sota l’atenta mirada de les roques del Tuc i el Cap d’Ermèr, iniciem el recorregut tot seguint la pista durant uns pocs metres fins a trobar un pal de senyals. Aquest ens indica tant la direcció que prendrem cap a les mines de Liat per la vall de Uèrri com el camí que farem de tornada per la vall de Bedreda. Seguint el camí de Grauèrs, al cap de poc, no tardem a trobar a l’esquerra una altra pista, menys marcada, que ens conduirà directament fins al Barratge deth Hons dera Coma. Poc abans d’arribar-hi, ens desviem cap al Pònt deth Barrièr per creuar a l’altra vora del riu.

El camí s’inicia suau en paral·lel a la presa, però el treball fet per l’aigua a les gorgues d’Ermèr ens obliga a agafar suaument altura de forma progressiva. Sense deixar de costat el bosc que ens acompanya, poc temps després ens trobem a la plana dels Grauèrs. En aquest punt podem observar la diversitat paisatgística que ens acompanya: el bosc atlàntic de la base del Tuc d’Ermèr, les roques de la cresta de Crabèra, al nord, així com la solana que hi ha sota la cresta i que ens regala la presència de nerets o de flors de lis. Ja al vessant sud, i després d’un breu zig-zag que remunta un pendent, fem un petit flanqueig que va a buscar el pont de Grauèrs i que ens deixarà a l’altra vora del riu.

Ara el camí aeri d’Uèrri comença a endinsar-se entre les escarpades parets que dibuixa el barranc i que evita el llarg salt del Pish deth Marc. Mentre seguim les marques del GR ens acompanyen les restes de l’antic telefèric i d’alguna antiga construcció que ens recorda els efectes de la indústria a la vall. Excepte algun punt més planer, la senda no deixa moments per a la relaxació, i el seu flanqueig pren de nou forma de ziga-zaga. Cavada entre la roca, a poc a poc el sender es va tornant vertical i va superant, amb l’ajuda d’algun passamà, els rocams orientals del Tuc d’Ermèr i les seves empinades parets. Quan la sendera comença a suavitzar-se, després de més de 400 metres de desnivell, els aiguamolls que veiem ens indiquen que ja estem a la part alta de la capçalera i a sota del petit Lac de Poth.

Amb la llunyana mirada que tenim del Tuc de Maubèrme, hi ha l’opció d’anar a visitar les antigues mines de Liat en poc més de mitja hora. Des d’aquí hem d’anar a buscar el camí de tornada per la vall de Bedreda. Per arribar-hi, ens obliga buscar el coll de Uèrri, a 2.300 metres d’altitud, el punt més alt de la nostra excursió. Aquest camí de tornada coincideix amb l’antic pas utilitzat pels miners de Liat en les seves tasques de baixada dels minerals abans de l’existència del telefèric. És un camí vertical, ben marcat però poc transitat. A uns pocs metres del Lac deth Poth, la senda es mostra inicialment ben traçada però menys intuïtiva. Primer, aquest camí busca sortejar les diverses depressions que acullen els diferents estanys.

Sota la mirada de les parets meridionals del Tuc de Bedreda i del Tuc d’Ermèr, i després de passar al costat de l’Estanh de Bedreda i les antigues mines de Casanova, es va dibuixant entre la profunda vall una senda que s’enfila de forma directa cap al fons. Després d’un breu descans al costat de les aigües que descarreguen del llac, la senda ja no perd verticalitat i substituïm l’herba i la roca per l’alta vegetació de les falgueres. Mentre seguim les marques del GR, baixem fins arribar al nivell del bosc que s’alça al vessant occidental del Tuc d’Ermèr i a sota la cresta des Portaus. A poc a poc el camí va perdent altura i ens apropem a les altives aigües del Goter de Bedreda.

Estem a prop, però encara hem de trobar la pista forestal que corre paral·lela a les aigües del riu de Comatroja i que comunica el poble de Les amb la plana d’Honeria, coneguda com el Camí deth Hornàs. Ara, seguim en direcció nord, i al cap de poc ens topem amb l’encreuament de camins que a l’inici de l’excursió ens marcava el camí de Uèrri i de Bedreda. En poc de més de 5 minuts, estem de tornada al refugi.

ANDREU LLORET

(Alcàsser, 1987). Historiador i muntanyenc, està interessat en diversos aspectes relacionats amb la muntanya hivernal, la toponímia i la història que habita a les muntanyes. Ha treballat a diferents països i refugis de muntanya, i ha col·laborat al periòdic cooperatiu La Directa amb la difusió d’una altra muntanya. Actualment compagina la tasca docent amb la formació de tècnic de mitjana muntanya.
Per si vols compartir aquesta crònica