Deixeu-me dir abans de res que si teniu aquest llibre a les vostres mans amb l’objectiu de reviure aventures interessants, gestes glorioses o experiències fascinant aneu ben errats, res més lluny de la meva intenció, sento decebre-us però aquí no ho trobareu, el que sí tinc ben clar és que si d’alguna manera ha arribat aquest llibre a les vostres mans és perquè teniu un mínim d’interès en realitzar la transpirinenca, o almenys una part de la mateixa, o com a mínim teniu curiositat en saber més d’una gesta tan important com la de travessar els pirineus a peu de punta a punta.

El que pretenc amb aquest llibre és explicar tot el procés que he seguit jo per preparar la meva aventura de travessar els Pirineus a peu i en solitari durant 30 dies, i que pugui servir d’experiència per a tots aquells que us agradaria fer-ho i no sabeu per on començar. No és una guia com a tal, és un complement a les guies que ja existeixen i tracta molts dels aspectes que vaig trobar a faltar en les guies i els fòrums d’internet consultats a l’hora de preparar la meva aventura.

Primerament us posaré una mica en context per a que us aneu situant i comenceu a fer front als vostres temors, reals fins a cert punt, i aneu veient que no és tant com sembla i que la travessa està a l’abast de tothom.

L’any passat vaig tenir la oportunitat, i la sort, de poder fer alguns trams de l’HRP (Haute Randonnée Pyrénéenne), fent companyia a un amic i company de fatigues. Ell feia tota la travessa dels Pirineus d’una tirada, des de les platges d’Hendaye fins al Cap de Creus, sense cap dia de descans, 34 dies de ruta per les muntanyes del pirineus. Quin luxe, i quina enveja.

Pels que no hi esteu avesats, us explicaré que per travessar els Pirineus de punta a punta existeixen 3 camins preestablerts: el GR10 que ho fa per la vessant francesa, el GR11 que ho fa per la vessant peninsular i la HRP, que ho fa pel mig de totes dues.

D’aquestes tres rutes preexistents tant sols el GR10 i el GR11 estan marcades, la HRP, coneguda també com “Alta Ruta”, és un recorregut que va popularitzar un excursionista francès Georges Véron en els anys 70 i que va deixar documentada en un llibre. Ell va travessar els pirineus des del mar mediterrani fins al mar cantàbric al 1968 en 41 etapes, i al 1974 va treure la primera guia, aquesta publicació va tenir tant d’èxit que ara es considera un ruta de gran recorregut, però questa no està senyalitzada.

Com us estava dient, aquests dies de ruta per la muntanya, al costat del meu company, sense presses, sense preocupacions, sense connexió amb la civilització en moltes ocasions, van despertar l’excursionista que tenia adormit a dintre meu, van tornar a aparèixer aquelles sensacions de llibertat de quan eres petit, abans de quedar engabiat per aquesta societat que t’ocupa el temps amb obligacions imposades i et marca el ritme de vida, deixant-te petites escletxes de “temps lliure fictici” per a que tinguis una falsa sensació de llibertat i tornis a cenyir-te als designis de la societat.

L’experiència d’aquests dies em va fer plantejar moltes coses, em va fer reflexionar sobre el que fem perquè ho volem fer i el que fem perquè creiem que s’ha de fer, em va fer pensar sobre el temps que passa i els dies que ens queden i sobre els sacrificis que fem per tenir la vida que tenim i si valen la pena. Fins hi tot si aquesta vida és realment la que volem tenir.

Fer la TRANSPIRENAICA, travessar els pirineus de punta a punta per camins de muntanya, sense presses, gaudint de la pau de la natura, desconnectat, carregant-te d’energia, recuperant la pròpia essència.

És un somni, és aquella escapada que sempre havia volgut fer, però que el dia a dia i les circumstàncies de la vida no m’ho havien permès ni plantejar.

Aquest ritme de vida que portem, aquesta necessitat de disposar de diners per anar vivint, per cobrir les nostres necessitat més bàsiques, ens ofega, ens limita molt la disponibilitat del nostre temps, estem tant ocupats subsistint que no ens queda temps per poder gaudir del que estem vivint, i molt menys, plantejar-nos nous projectes de vida i de retrobament personal. Amb una mica de sort, disposem dels caps de setmana, i unes curtes vacances anuals, per poder-les dedicar a nosaltres mateixos, a fer allò que desitgem de veritat, a allò que ens manca, que trobem a faltar, i ho fem d’una manera tant intensa, tant concentrada, volem fer tantes coses en tant poc temps, que no hi dediquem l’atenció que es mereixen, i aquelles experiències que ens han costat tant d’aconseguir passen per la nostra vida com un llamp, intenses i ràpides, tant ràpid que aviat es depositen en el fons de la memòria i desapareixen.

M’he tornat a despistar, bé, com us deia, vaig poder acompanyar al meu amic en dos trams del seu recorregut, m’ho vaig poder manegar per pujar 2 setmanes (separades) i compartir aquesta experiència amb ell, vaig poder gaudir d’uns paisatges, un camins, i unes vivències que feia temps que no m’omplien tant.

Durant la travessa vam passar moments complicats, que si hagués estat sol m’hagués guinyat, vam gaudir d’unes vistes magnífiques, vam descobrir racons encantadors, i sobretot, vam viure l’experiència en tota la seva plenitud, que és del que es tractava.

També vam tenir moments de tranquil·litat, de recolliment, de reflexió i de calma, moments que aprofitàvem per repassar la jornada viscuda, per acabar de pair les experiències d’aquell mateix dia, i per preparar, estudiar, i començar a viure la jornada del dia següent.

Dues de les meves passions han estat, des de sempre, la NATURA i l’ESPORT. Vaig començar en el mont de l’escoltisme, primer com a nen, i al final com a monitor i director, després vaig passar a les “Caminades de Resistència”, i finalment vaig acabar en el món dels Trails i Ultratrails per muntanya.

Alguns dels camins que transcorren pels pirineus ja els he fet (Cavalls de Vent, Carros de foc, Ultrapireneus, etc…), però ara, ara els voldria fer d’una altra manera, més tranquil, parant en cada rierol, contemplant el paisatge, observant la natura en la seva plenitud, amb calma, com deia un amic meu, “sense bufar”.

Aquest any passat va sorgir la oportunitat de poder gaudir de les muntanyes del Pirineu d’aquesta manera, pausada, amb calma, sense presses, vivint cada minut d’aquesta excepcional experiència, i no la vaig deixar escapar, ja no tinc edat per deixar les coses per més endavant, i aquest cop, les circumstàncies se’m van posat de cara. Amb els anys et fas més savi, i aprens a valorar les coses, a dona’ls-hi la importància que realment tenen, i a aprofitar mes tots aquests moments que et regala la vida.

L’experiència global no és tant sols el pas per els camins, els colls que travessem, els llacs, els rius i els estanys que visitem, és tot el que envolta el conjunt de les vivències del dia a dia, son els llocs on dorms, els pobles per on passes, la gent que et vas trobant pel camí, és una experiència complerta, i va ser tan positiva i gratificant, que en aquells moment, mentre encara estava caminant per la muntanya, vaig decidir apartar les meves pors i els meus neguits, i llençar-me al vuit, donar prioritat als meus somnis i fer realitat aquell desig que tenia latent a dins meu.


FARÉ LA TRAVESSA DELS PIRINEUS TOT SOL.