LA GRAN TRAVESSA DE MONTSERRAT

RECORRENT EL MASSÍS PER AGULLES, GORROS I CIMS

Crònica escrita per DAMIÀ PERÉZ i publicada a la REVISTA MUNTANYA (936-937)
Excursió clàssica i molt espectacular, que permet travessar tot el massís d’oest a est, assolint els cims més emblemàtics de cada regió, per acabar al monestir de Santa Maria. La gran travessa de Montserrat és una excursió difícil, que requereix experiència en la grimpada i capacitat d’orientació i d’improvisació. Malgrat que l’itinerari es pot realitzar sense fer servir la corda ni tampoc cap mena de material tècnic, caldrà tenir en compte que les condicions dels camins, esperons i canals poden canviar molt segons les condicions del terreny: si és mullat o fins i tot glaçat. Per tant, el primer que cal fer es posar la corda a la motxilla, per si de cas. Caldrà comptar amb dos vehicles, un per aparcar a can Massana, i l’altre al monestir de Montserrat, o bé retornar pel GR 4/GR 172 fins a can Massana, esmerçant tres hores i mitja més de camí.

LES AGULLES

El coll de Can Massana és el pas natural de l’Anoia al Bages i la porta occidental del massís de Montserrat, indret de batalles, campaments, bivacs, runes i records. Avui dia l’indret ha estat arranjat pel Patronat de la Muntanya de Montserrat i compta amb un aparcament de pagament força espaiós, una zona de pícnic, una botiga i un punt d’informació. És el lloc de partida de la majoria d’excursions i ascensions de la meitat occidental de Montserrat, on es troben les regions d’Agulles, Frares Encantats i Ecos.

La nostra travessa comença precisament al coll de Can Maçana, on trobarem el GR que de seguida ens situa a la banda nord dels primers turons de la serra, el turó de Sant Pau Vell i el serrat de Guirló, fins al coll de Guirló, on prendrem el PR fins al refugi Vicenç Barbé.

El PR supera en lleugera pujada els boscos que flanquegen la muralla oest d’Agulles, amb la gran paret de la Palangana, solcada per la via Ven-Suri-Ven com a gran protagonista. El camí és ombrívol i remunta fins al pas de la Portella, canal rocallosa i estreta, de fàcil grimpada, que condueix al coll de la Portella, veritable porta d’entrada a l’interior del massís de Montserrat.

En aquest punt començarem la travessa de la regió d’Agulles, amb l’objectiu d’arribar al coll d’Agulles fent dos cims, els Merlets i el Gep Llarg. El corriol aviat ens porta al peu de la roca Petita de la Portella, monòlit magnífic i probablement l’agulla més escalada de tot el massís. Des del peu de la roca Petita podem albirar el cim dels Merlets, caracteritzat pels dos merlets que pengen del cim vers l’aresta Brucs. Al seu costat est podrem veure el Gep Llarg.

Seguint el corriol esmentat arribarem a un magnífic bosc just al peu de la paret oest dels Merlets, seguirem cap al nord fins al peu d’un tram molt dret i que haurem de superar amb l’ajuda d’una corda fixa. Cal extremar les precaucions.

Un cop superat aquest mal pas, arribarem al collet format pels Merlets i el Gep Llarg. Una grimpada d’uns 5 m ens portarà al cim de l’agulla. Davallarem pel mateix lloc i pujarem al Gep Llarg, que és la següent agulla vers l’est. Per la banda est grimparem uns 5 m fins al cim, encara més fàcilment que la via dels Merlets.

ELS FRARES ENCANTATS

Un cop assolits els dos cims seguirem la travessa d’Agulles. Uns metres més enllà tenim l’opció d’assolir el cim del mirador de la Miranda de les Boïgues, per bé que hem d’abandonar momentàniament la ruta i la pujada és lògica, pel vessant nord, però força exposada.

La travessa per la línia més alta de la muralla d’agulles davalla fortament fins a la canal de les Bessones, que creuem per tot seguit trobar una canal força estreta, equipada amb una corda nuada que ens ajuda a situar-nos en una bonica balconada, on estarem envoltats de les agulles més esveltes de la regió. Les Bessones, l’Agulla de l’Arbret, l’Agulla dels Set, la Boteruda del Gra, etc. La travessa segueix alternant fortes pujades i baixades i collets angostos fins a arribar al Portell Estret o coll d’Agulles.

Al coll d’Agulles cal davallar uns metres cap al sud, i a l’alçada de l’aresta Brucs de l’Agulla Sense Nom comença la travessa de la regió dels Frares Encantats, senyalitzada amb marques blaves en direcció est. El camí remunta fortament cap al peu del cim del Morro Pla. Quan la magnífica vegetació ens ho permeti, podrem albirar agulles d’aspecte mastodòntic, com el Lloro, o capritxoses, com la Nina.

La regió dels Frares Encantats és com un bosc de fades i gegants. Sota el Bisbe, el Lloro i la Monja una canal davalla fortament pel torrent del Lloro. És un pas on la roca és noble, però pot esdevenir delicada si està humida. Un cop al torrent del Lloro remuntarem cap als cims dels Frares Encantats, superant diversos trams gairebé verticals amb l’ajut de cordes fixes fins que arribem al peu del Frare Gros, on estan situats els dos cims que pujarem: les agulles anomenades Cristobalites, la Inferior i la Superior (roques 151 i 152).

Són dos cims que fan de contrafort del Frare Gros amb solvència. Les seves arestes compten amb bones vies d’escalada en un ambient exposat i aventurer, com acostumen a ser les vies d’escalada d’aquesta regió. Per la banda nord ambdues agulles no ens plantejaran grans dificultats, ans al contrari, hi pujarem sense entrebancs.

La Cristobalita Inferior és la que està situada a l’oest de la seva parella, i també és la que presenta un pas una mica vertical en arribar al cim, però té bona presa. Caldrà prendre totes les mesures adients, una savina al cim ens permetrà posar-hi una corda si cal. La Cristobalita Superior no té cap dificultat, el camí dels Frares passa gairebé a nivell del cim, però és un lloc estret i exposat a la cara nord, totalment vertical. Caldrà anar amb molta cura per baixar del cim al camí perquè el tram és enganyós.

El camí de la travessa de Frares Encantats descendeix tot seguit vertiginosament pel bell mig de la carena, deixant al nord els Frares Encantats i al sud el Bacallà. Trobarem dos trams equipats amb cadenes i una última canal força vertical equipada amb una cadena i graons de ferro a la roca. El tram és emocionant i exposat, i ens permet arribar al coll de Port.

ELS ECOS

Coll de Port és un coll estratègic on trobarem el PR C-78, que hem abandonat al pas de la Portella, i que ve del vessant sud i el camí que, cap al nord, ens portaria al GR de Can Maçana al monestir de Montserrat. És doncs un lloc estratègic on, si volguessin podríem retornar a Can Maçana fàcilment fent una bonica volta circular. Però el nostre recorregut continua fermament cap a llevant.

De coll de Port seguirem el PR passant per sota l’agulla Vista, el Cor de Be, l’agulla del Miracle fins al coll del Miracle. El coll del Miracle és un collet minúscul per bé que molt acollidor i que gaudeix de molt bona vista de la coma dels Cirers i el nostre següent objectiu, la travessa del pas de l’Esfinx fins als Ecos.

Prendrem el corriol del pas de l’Esfinx pocs metres després del coll del Miracle. Aquest corriol no ofereix treva i remunta amb molta verticalitat una gran quantitat de ressalts i flanquejos, sovint exposats, fins al pas de l’Esfinx, un bon lloc per descansar abans d’assolir el cim de l’Esfinx dels Ecos.

Ens trobem a la zona més alpina de Montserrat, on els horitzons són més oberts i els colls més amples. El circ que inicia l’Esfinx dels Ecos i tanca el serrat del Patufet forma una ferradura de cims magnífics i de fàcil accés gairebé tots. El cim més destacat de la banda oest és precisament el que dona inici a aquest cim per l’oest: l’Esfinx dels Ecos.

La via d’ascensió afronta directament la cresta nord de l’agulla travessant un petit bosc i encarant un tram força vertical, però amb bones preses (caldrà descartar el tram si trobem la roca mullada). Aquesta grimpada ens deixa al vessant est, on caldrà flanquejar fins una petita canal que ens portarà al cim. Caldrà tenir molta cura a la baixada.

Retornant al pas de l’Esfinx passarem per sota l’Enganxada i la miranda dels Aurons per iniciar tot seguit la travessa del circ del Salt de la Nina, passant per les bases de les arestes de les roques del Salt de la Nina, sempre acompanyats de magnífiques vistes del grup dels Ecos, veritables reis de la regió.

El camí davalla per pendents de roca, en alguns trams descomposta, fins a situar-nos al peu del grup de roques dels Ecos, que talment semblen un orgue, ben a prop de l’aresta de l’agulla Estasén, d’una puresa i simplicitat extraordinàries.
La nostra travessa ens presenta en aquest punt dues variants extraordinàries: la travessa dels Ecos per la Miranda o la travessa dels Ecos pel Montgròs. Totes dues opcions ens porten a la vall del Migdia, ben a prop del portell del Migdia. Cal destacar que el camí a la vall del Migdia torna a coincidir amb el PR C-78, que havíem abandonat a l’inici de l’itinerari del pas de l’Esfinx.

Si optem per la primera opció, caldrà remuntar la canal que separa les arestes dels Ecos i el serrat del Patufet, i situar-nos gairebé al cim del serrat del Patufet. Cap al nord, una canal vertical i rocallosa equipada amb una cadena remunta fins al coll nord de la miranda dels Ecos, que no ofereix cap dificultat per bé que el cim és allargassat i estret, d’una panoràmica majestuosa. Fa molts anys s’hi plantà una creu grossa, avui dia queda tan sols algun símbol sense personalitat. Per arribar a la vall del Portell del Migdia caldrà desgrimpar el vessant est de la miranda dels Ecos, primer per un tram emboscat i relliscós, i després per la canal dels Micos, amb tècniques d’oposició i desgrimpada difícil, fins molt a prop del portell del Migdia, des d’on, davallant la vall, trobarem el camí PR C-78 que es dirigeix al Camí dels Francesos.
La primera escalada registrada als Ecos fou feta pel pioner Lluís Estasén i els seus companys a la dècada de 1920.

Si optem per la segona opció, caldrà remuntar la canal que separa les arestes dels Ecos el serrat del Patufet, i situar-nos gairebé al cim del serrat del Patufet. En aquest punt albirarem al nord la canal amb la cadena de la miranda dels Ecos; cap al sud, un corriol que davalla cap al coll de la Salamandra i el camí del Montgròs. Caldrà dirigir-nos cap al sud, i, un cop al camí del Montgròs, remuntar-lo per arribar al coll del Montgròs i al cim del Montgròs (1.133 m).

El Montgròs és un cim grandiós situat al bell mig de la muntanya de Montserrat, des d’on es gaudeix d’una vista superba sobre pràcticament tot el massís. La primera ascensió per la via normal del coll nord es va fer l’any 1880 a càrrec del pioner de l’excursionisme Cèsar August Torras.

Deixant el mastodòntic i concorregut cim del Montgròs ens dirigirem a la vall del Migdia desfent el tram de camí que hem fet de pujada, desgrimpant la canal de la Salamandra i flanquejant dues feixes un xic exposades, fins a la vall del Migdia, on podem reposar a l’ombra dels magnífics teixos. A la vall del Migdia, ben a prop del portell del Migdia hi arribarem tant si hem triat l’opció de la miranda dels Ecos com la opció de l’ascensió al Montgròs. En aquest punt podem donar per acabada la part més tècnica i difícil de la travessa i entrarem a la regió de Sant Jeroni o Tabor.

SANT JERONI

Seguirem l’excursió pel PR C-78 que es dirigeix cap al sud en pujada moderada fins a la carena del Camell de Sant Jeroni, simpàtic grup de roques força altiu que vorejarem per trobar el camí dels Francesos o del Bassal dels Gats que, en direcció nord, ens porta al coll de les Pinasses.

És el moment de pujar un nou cim, l’Albarda Castellana (1.178 m), sostre comarcal del Baix Llobregat. Des del coll de les Pinasses prendrem un corriol en direcció sud-est. Un cop superat un primer llom trobarem un pas en travessia lleugerament exposat, i uns metres més enllà, un mur vertical d’uns quatre metres que podrem superar amb una corda fixa instal·lada. Un cop haguem passat el pas clau, el camí esdevé fàcil, però una mica descompost, fins a l’ample cim de l’Albarda Castellana, on trobarem un pessebre metàl·lic i una placa que ens indica que som al cim més alt del Baix Llobregat.

Retornarem al coll de les Pinasses i pujarem al cim més alt de Montserrat. Des del coll de les Pinasses un corriol ben marcat ens menarà en direcció nord-oest al camí de pedra, amb escales que desentonen, que ens ajuden a remuntar cap al cim sortejant diferents bonys de roca i l’emplaçament de l’antic restaurant, fins al punt culminant, Sant Jeroni (1.236 m).

Aquesta és l’ascensió clàssica a Montserrat, és el cim més alt de tot el massís, allà on Pere III va albirar tot Catalunya segons Jacint Verdaguer. El cim està format per dues roques. Al capdamunt de la roca principal hi ha el mirador més freqüentat del massís, amb una taula d’orientació, envoltat de baranes. Uns metres a l’oest hi trobem el segon cim, que té un vèrtex i s’hi pot pujar molt fàcilment.

Abandonarem el cim de Sant Jeroni pel camí empedrat fins a la capella de Sant Jeroni, emplaçada al bell mig del coll del Pou de Glaç, i comencem a baixar per la ruta habitual del monestir a Sant Jeroni. El camí segueix el curs del torrent de Santa Maria en el seu inici. A prop d’una petita gorja trobem una bifurcació amb un pal indicador vers el Pla dels Ocells i el monestir. Es tracta del camí vell del monestir a Sant Jeroni.

El camí baixa i gairebé immediatament trobem a mà esquerra el corriol que ens porta a l’ermita de Sant Antoni i al Cavall Bernat, ja a la regió de Sant Antoni o Tebes-Tebaida, passant pel peu del Cap de Mort. Pujar a visitar l’ermita de Sant Antoni és opcional dins la travessa que estem fent, però val la pena atansar-s’hi per gaudir de la fabulosa vista i aprofitar per pujar al cim de la roca 349.

La roca 349 és el cim de sobre l’ermita. Hi podem pujar tot caminant per una canal, a tocar de la roca de les Onze. És un magnífic mirador i el cim del Plàtan de Diables. Podem arrodonir la nostra visita a l’ermita de Sant Antoni pujant al cim del Merlet de l’ermita de Sant Antoni, però és molt exposat malgrat que és un tram curt i la roca és mediocre.

Un cop visitada l’ermita de Sant Antoni, i havent pujat el seu cim, davallarem novament al camí de la serra de les Lluernes, cap al Cavall Bernat i les roques de la serra de les Lluernes, fàcilment identificables a la banda nord del camí; pujar el serrat no ens suposarà cap dificultat. Simplement es tracta d’anar-nos desviant del camí i crestejar els diferents cimets, suaus per la banda sud i verticals per la nord. Tot gaudint de la facilitat i la vista dels cims de la serra de les Lluernes avançarem ràpidament fins al coll de la Canal Plana.

Al coll de la Canal Plana el camí principal remunta cap al coll de Sant Salvador i davalla cap a l’ermita de Sant Benet, on trobarem el GR 4 – GR 172, que baixa vertiginosament cap al monestir. La davallada des del coll de Sant Salvador ens ofereix unes vistes excepcionals dels grans cims de la regió de Sant Benet: la Prenyada, la roca de Sant Salvador, més coneguda com l’Elefant, la Mòmia, la Momieta i el grup dels Gorros, un xic allunyat cap al sud. El camí compta amb prop d’un miler de graons de ciment que faciliten el descens tot i que no s’adiuen amb l’entorn. Poc abans d’arribar al monestir trobem el pas dels Francesos, un grau angost entre la roca del Pas dels Francesos i els contraforts de l’Elefantet, últim cim que grimparem abans de arribar al monestir de Montserrat.

La roca del Pas dels Francesos és desplomada per la banda del camí i la cara est, però per la banda sud ens permet de pujar al seu cim fàcilment, però amb certa exposició que caldrà valorar. Per pujar, doncs, ens situarem a la part superior del Pas dels Francesos i voltarem la roca per la seva banda sud pel pas més evident fins al cim. Un cop haguem pujat la roca del Pas dels Francesos només caldrà seguir novament el GR de graons, que en alguns trams s’engorja seguint el torrent de Santa Maria, fins a la plaça del monestir de Montserrat. Podem visitar la basílica, anar a qualsevol dels miradors o visitar les paradetes de les pageses, mercat de tradició centenària on podrem adquirir el típic mató de Montserrat.

FITXA TÈCNICA

Punt d’inici: Coll de Can Massana
Itinerari: Can Massana – Coll de Guirló – Roca Gran de la Portella – Les Bessones – Coll de Port – Montgròs – Sant Jeroni – Monestir de Montserrat
Temps de camí: 8 h.
Desnivell: +1.100 m
Dificultat: Alta
Material: Calçat adherent, casc, talabard, corda auxiliar de 30 m, material per assegurar, aigua, queviures, roba adient, mapa.

DAMIÀ PERÉZ LADAGA

(Barcelona, 1976) és técnic en prevenció de riscos laborals i un apassionat muntanyenc. S’inicia en l’excursionisme de ben petit trescant per les muntanyes dels Brucs i Montserrat i després per la resta de muntanyes catalanes. De ben jove es fa soci del Centre Excursionista de Catalunya i comença a fer excursions a l’alta muntanya, passió que no abandonarà fins a dia d’avui, i que compagina amb el descens d’engorjats aconseguint ascensions i descensos arreu del món, però sense oblidar mai les seves muntanyes més estimades, Montserrat i els Pirineus. Es autor del llibre “Montserrat, cims sense corda” premi Artur Osona a la millor guia de muntanya en llengua catalana de l’any 2021 i col.laborador de la revista Muntanya.
Per si vols compartir aquesta crònica