En arribar al cim, una taula parada. Aquesta és la primera sensació que vaig tenir en arribar a la creu del Matagalls, per primera vegada, en una excursió infantil des del poble: tot aquell llarg recorregut de camins de cabra i de boscos variats, de colls pregons i colls de Joans, de fonts de mosquits i fonts de llops, acabava amb una mena d’escenari ordenadíssim en forma de creu esvelta i altar noucentista que en veritat amagava un aire fantasiós, mitològic, Tolkien, Ende, Stoker, Burton. Em sap greu per mossèn Cinto i pel pare Claret, però la meva aproximació era de màgia terrenal i de mitologia pagana: més que agenollar-s’hi, venia de gust precisament degollar-hi una gallina o bé encetar una història. Jo encara no tenia escrita la meva, ni tan sols la tenia llegida o pensada, però Jacint Verdaguer (segons resava la inscripció a la pedra) la duia incorporada d’origen:
Catalans tots, de genollons a terra.
Mireu allí lo signe de la Creu
com de la pàtria en la més alta serra
eixampla avui los braços
per acostar-la amb tots sos fills a Déu
Per tant per mi, ja des de petit, el Montseny tenia una història (més enllà de tenir una Història que tampoc no coneixia), però ara això és una qüestió secundària. El cas era que després de l’últim tram de carena que fa de preludi al cim, entre les vistes a Viladrau i les vistes al Vallès, després d’aquella mena de muntanya russa de tossals i pedres escarpades i cagallons esfèrics, treia el cap, per primera vegada a la meva vida, l’aparició de la creu promesa. Una estona abans havíem dinat a coll Pregon, una fantàstica clariana d’herba de pastura al centre de la qual el que hi ha és un monòlit dedicat a Pau Casals (de l’any 1975) i a la part sud del qual, entre un bosc de faigs retorçats i com la porta a un castell tenebrós, s’eleva el camí que puja cap al cim. D’aquí veníem: d’aquests amables preliminars abans del clímax, prat verd a tocar dels núvols, on l’únic que venia de gust era rodar amb els braços estesos i cantar «The hills are alive». No trigaria a saber que aquella frase no era ni broma ni mentida.
Aquell bosc premonitori, anys més tard i quan m’hi vaig trobar envoltat d’una boira espessa i barroca, va ser on vaig prendre consciència que trepitjava una serralada amb relat. Amb ficció, però amb una ficció arrelada, una ficció tan real que te la trobes de seguida només que et posis a furgar una mica la terra. Per aquells mateixos camins era claríssim, tant si jo n’era més coneixedor com si n’era menys, que hi havien passat bruixes i bandolers i que s’hi amagava un infern subterrani de precioses ametistes, i que els frares amb hàbits hi havien pujat segles enrere a alçar creus que aturessin màgicament els llamps, i que els soldats i els sometents i els carlins i els botiflers i els gavatxos hi havien cavalcat perseguint-se mentre als pobles repicaven els campanars o s’encenien les torxes, i que molt i molt abans de mi en Joan de Serrallonga havia tocat aquell tronc exacte, o aquesta roca concreta, i que aquella mateixa boira havia embogit milers d’ànimes així com els trons més rotunds havien ressonat per les valls fins als molls dels ossos i dins les panxes dels pagesos, i que per tant, tenint en compte tot això, no era estrany que allò que se’ns estenia des de la creu (mirant cap a la banda oposada del nostre poble d’estiueig) s’anomenés terapèuticament pla de la Calma.
Com deia, la taula que hi ha a la creu pot servir tant per pregar a Jesús com per obrir-hi una verge en canal en una cerimònia satànica. El mateix nom de Matagalls és mig sacríleg, obscè, ple de superstició (de fet, la teoria més estesa sobre el nom és justament la més explícita, per damunt de teories que apunten a un origen celta o botànic). La taula, però, serveix avui més de mapa que no pas d’altar: hi apareixen dibuixats els bisbats limítrofs (o més aviat les esglésies més importants del país, Sagrada Família inclosa), amb la nostra creu al centre com si fos una rosa dels vents o la mesura de totes les coses. També hi té escrit, al llom sud, un poema que enllaça l’indret amb la sardana i de fet és habitual, en arribar-hi, trobar una bandera catalana lligada al peu del ferro. Dit d’una altra manera, ens trobem en aquella mena d’encreuament entre Verdaguer i Pujols on la religió, més que catòlica o cristiana, sembla antropològicament catalana. Malgrat el relleu del perfil de Sant Antoni Maria Claret clavat a la base, com una medalla o una moneda d’encunyació nostrada, la creu del Matagalls s’alça de manera més semblant (trobo) al pal d’una bandera que al símbol d’un martiri: si hi ha calvari, és el de tot un poble. Si ha una resurrecció, també. La missió d’aquesta fe particular va força més enllà (o més ençà, si es vol) que obrir un llibre sagrat provinent de terres orientals on, en tot cas, el nen que va néixer era inofensivament ros i blanquet (ros i blanquet). Allò de «cristiana o no serà» d’en Torres i Bages sembla aquí invertir-se per passar a poder dir-se que en aquestes alçades, per aquestes terres, damunt d’aquests cims, Jesús o qualsevol altre profeta o fill de Déu parlarà en català o no serà.
És la primera excursió obligada per als qui freqüenten el Montseny, aplecs de juliol (o travessa anual fins a Montserrat) a banda. Un cop t’hi enfiles pots provar de distingir amb tota claredat les cases conegudes de Viladrau, però també el turó de l’Home al vessant nord, la plana de Vic al vessant est (amb el Pirineu de mainadera vigilant) o fins i tot, si fa bon dia, l’Hotel Vela de Barcelona i el mar. I Mallorca, de vegades, per si no quedava clar en quina llengua estén les seves pregàries aquesta confessió.
No és el cim més alt del massís, en efecte, però per la seva posició és on van decidir clavar-hi una creu que vista des de baix, des de casa de Viladrau, apareix com una diminuta agulla traient la punxa sota un immens llençol verd. La tens localitzada allí dalt des de sempre, damunt dels únics esquitxos d’avets que hi ha en aquell vessant i sempre amb un núvol blanc al darrera quan s’acosta la mitja tarda (perquè als vapors del mar, ben sovint per no dir cada dia, se’ls acudeix fer un entrepà al coll Pregon per condensar-se tranquil·lament). Després amb els anys descobreixes que la creu existeix plantada en el mateix indret des del 1614, tot i que aleshores era una creu de fusta que s’havia de tornar a aixecar ben sovint arran de les ventades i els llamps. Després, l’any 1840, va ser el pare Claret qui la va reposar mentre era vicari de la parròquia de Viladrau (tal i com recorda una placa a l’església de Sant Martí, esmentant-s’hi també el seu miracle d’apagar un incendi tot beneint-lo). Encara era aleshores, però, una creu de fusta. En algun moment de principis de segle, hi duia al travesser la inscripció «in hoc signo vinces». Que després de quaranta anys jo m’hagi posat a viure al carrer Sant Antoni Maria Claret de Barcelona és degut sens dubte a un altre tipus de miracle, o de sortilegi, més proper a la hiparxiologia de Pujols que a una altra cosa.
Ja a l’any 1901, Jacint Verdaguer va afegir a Aires del Montseny un apèndix titulat «Plantació de la creu del Montseny», on enllaçava la figura de Sant Antoni Maria Claret amb la del bisbe Morgades (que ja havia fet una posterior reposició de la creu, també feta amb fusta d’avet a Viladrau i pujada per 15 homes). L’apèndix resa:
Fa una cinquantena d’anys que l’apòstol de Catalunya, Mossèn Claret, seguia d’una a una ses ciutats, viles i pobles, sembrant per tot arreu la sagrada llavor de Montseny_INT_.indd 11 19/01/2026 10:15:53 l’Evangeli […]. Portat com Sant Pau d’un poble a l’altre per l’esperit de Déu, se troba un dia a la mateixa soca del Montseny i es digué tot cofoi a si mateix: Vet aquí un bon pedestal per la teva Creu. Dit i fet: s’hi enfila amb uns quants llenyataires de Viladrau, aterra un avet i aquella muntanya que és lo cap de totes les muntanyes catalanes, abaixa humilment lo front i es deixa coronar amb la Creu del Salvador. Aquella enorme creu que jo havia vista i adorada, fa trenta anys, encara que plantada i beneïda per un sant, se féu vella i caigué esbocinada per la neu de l’hivern i per los temporals de l’estiu, i Vos, Excel·lentíssim Senyor, fóreu providencialment lo plantador de la nova, per això donant-vos de bon grat la muntanya un altre avet, lo més alterós que li quedaria.
Quan Mossèn Cinto escriu això ja havia dedicat el poema abans esmentat, avui cisellat a la pedra de la creu, que fou publicat justament a la revista La Creu del Montseny, dirigida per ell i fundada l’any 1899. Eren temps en què no hi havia res, només una incerta renaixença, i per tant les coses més essencials les havia de fer un mateix. Ja se sap, «Al principi Déu va crear el cel i la terra».
Les corts celestials celebren i aplaudeixen, però els llamps no perdonen. Tota aquesta àrea dels cims de la muntanya d’ametistes sembla un duel permanent entre Nostre Senyor i Llucifer, entre el cel i l’infern, la calma i la tempesta. Ja sé que no és cap novetat, perquè tota la religió cristiana està impregnada d’això exactament, però jo no he vist enlloc del món uns boscos i unes carenes més gràficament debatuts entre la claror i l’ombra. És ben bé com si el Montseny dubtés eternament, flaquegés eternament, es trobés condemnat a un sí però no íntim i inconfessable que l’acostaria més a la temptació bíblica del Tibi Dabo que a les ordenades certeses montserratines. En Claret i en Verdaguer m’excomunicarien si em sentissin (l’últim potser fins i tot m’exorcitzaria), però crec que només cal fer una ullada honesta a aquests pics i aquests gorgs per comprovar que el món terrenal, primitiu, natural i pecaminós té alguna cosa important (i permanent) a dir al món dels àngels, els retaules i els sants. Fins al punt que no em sembla gens estrany que aquesta hagi estat terra de bruixes remeieres que alguna raó, alguna salvació, alguna recepta útil devien saber oferir: no es maten al mig de la plaça persones inofensives. De la mateixa manera que Beethoven, l’humà, el fosc, l’imperfecte, tenia alguna cosa importantíssima a dir a Mozart el virtuós, el celestial. De la mateixa manera que l’àngel caigut, per imprudent i orgullós que fos abans de ser expulsat de la cort, mai no va deixar de ser un àngel. Un dels nostres, un personatge del costat bo de la pe l·lícula, un Darth Vader que havia estat abans un cavaller Jedi, algú amb alguna cosa fonamental a dir, ves a saber si fins i tot «soc el teu pare».
No, no m’estranya que jo hi acabés trobant una història. Concretament, una novel·la de bruixes. Perquè no m’estranyaria gens que el motiu de la creu, més que el de fer de símbol d’implantació certa i pacífica del cristianisme nostrat, hagués estat des del primer moment el de fer una funció missionera, salvadora, de literal parallamps de les forces ocultes. D’aquestes energies rotundes, aquestes presències innegables que claríssimament reclamen ser escoltades entre els udols del gran bosc.
