Ens tornem a dir bona nit i a fer el petonet de rigor. No dormim encara i al cap de poc comença a ploure de veritat, a bots i barrals, i a fer molt vent. La tempesta s’està acostant. Sense saber ben bé com, ens trobem aguantant les parets de la tenda; el vent és tan fort que pensem que ens l’estriparà. No necessitem llum, ja que els llampecs se succeeixen un darrere l’altre, sense pausa. Els trons ens eixorden. Sembla que el terra tremoli. Tinc por. No hi ha res a fer. Només esperar.
Us juro que en aquells instants recordo invocar tots els sants i santes que tan bonament la meva iaia recitava: «Marededéu de Queralt ajudeu-nos, marededéu de Montserrat, la Moreneta, sant Pere i sant Pau…» Passo de no saber en què creure a ser la catòlica, apostòlica i romana més creient de la història. Desitjo amb tota la intensitat del món que la tempesta amaini. Però no. Després de la primera, n’arriba una altra. Cap dels dos ho veiem clar. El Ricard, més racional, afirma que les possibilitats que morim d’un llamp atret per la tenda són mínimes. A més, els matalassos inflables són aïllants. No em convenç gaire la seva explicació tan científica i continuo aguantant-me el plor. Tot i així, les llàgrimes se m’escapen. Si us plau que pari. Si us plau.
