LA MÀGIA DELS PEDALS

Columna escrita por ALBA XANDRI autora del libro ‘LA MÀGIA DELS PEDALS’
Fragmento del capítulo 13, ‘PLORO’
Fotografías de RICARD CALMET
Trobem un tros pla, obert. Serà perfecte per observar les estrelles i potser la llum de la lluna projectada en el canyó. Augurem una nit perfecta, per emmarcar. Parem la tenda. Com que portem prou aigua, ens permetem una petita dutxa i cuinar un bon sopar. Sopem tranquil·lament. S’hi està bé a fora. La calor ha afluixat i una lleugera brisa ens fa relaxar de la xafogor de la jornada. Quatre gotes mal comptades ens trenquen la vetllada i ens fan córrer a plegar estris. Fem el nostre ritual: rentar dents, pipí, beure aigua i a dormir.

No fa ni cinc minuts que ens hem estirat i unes fortes ràfegues de vent ens fan estar en vetlla. La tenda trontolla. El Ricard torna a sortir i clava els vents de la tenda, per seguretat. Veiem que llampega a l’horitzó.
Ens tornem a dir bona nit i a fer el petonet de rigor. No dormim encara i al cap de poc comença a ploure de veritat, a bots i barrals, i a fer molt vent. La tempesta s’està acostant. Sense saber ben bé com, ens trobem aguantant les parets de la tenda; el vent és tan fort que pensem que ens l’estriparà. No necessitem llum, ja que els llampecs se succeeixen un darrere l’altre, sense pausa. Els trons ens eixorden. Sembla que el terra tremoli. Tinc por. No hi ha res a fer. Només esperar.

Us juro que en aquells instants recordo invocar tots els sants i santes que tan bonament la meva iaia recitava: «Marededéu de Queralt ajudeu-nos, marededéu de Montserrat, la Moreneta, sant Pere i sant Pau…» Passo de no saber en què creure a ser la catòlica, apostòlica i romana més creient de la història. Desitjo amb tota la intensitat del món que la tempesta amaini. Però no. Després de la primera, n’arriba una altra. Cap dels dos ho veiem clar. El Ricard, més racional, afirma que les possibilitats que morim d’un llamp atret per la tenda són mínimes. A més, els matalassos inflables són aïllants. No em convenç gaire la seva explicació tan científica i continuo aguantant-me el plor. Tot i així, les llàgrimes se m’escapen. Si us plau que pari. Si us plau.
Després de minuts, hores… no sé quanta estona dura, l’ull de la tempesta es va allunyant a poc a poc. Els llampecs són més distants i la pluja comença a perdre intensitat. Està retrocedint. Llavors sí, exploto i ploro. Ploro de la por que he passat. La meva valentia s’ha esmicolat. La meva tensió ha desembocat en un mar de llàgrimes que s’han afegit a l’aiguat que ha caigut.

Diuen que plorar forma part de l’alegria. No ho sé. No en tinc proves ni gaire idea. No obstant això, sí que després de les llàgrimes vessades per la Ilhon, pel cadell, per la por… he experimentat un començar de nou, com ho diríem modernament un “reset”. M’he sentit feliç, plena de vitalitat i immensament agraïda a la vida (encara més). Pot semblar una contradicció: les llàgrimes m’han portat més felicitat. Potser perquè m’han fet créixer com a persona i m’han fet pensar i reflexionar; dues accions incòmodes en la nostra societat actual.

ALBA XANDRI

Traductora y profesora, deportista de alto nivel durante más de una década, amante de la aventura y de los viajes,
ha recorrido 45 países en bicicleta, autora de “La màgia dels pedals” i cofundadora de la revista Sorora.
Por si quieres compartir esta columna

ARTÍCULOS PUBLICADOS POR LA AUTORA