RUTA DE LES COLÒNIES - Rutes Entre Refugis

RUTA DE LES COLÒNIES

UN RECORREGUT PER LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL CATALANA
A TRAVÉS DEL LLOBREGAT

Crònica escrita per CARLES CLARACO i publicada a la revista VÈRTEX número 285

L’alta conca del riu Llobregat va acollir la concentració de colònies tèxtils més gran d’Europa a partir de la segona meitat del segle XIX. El sender PR C-144 és una amalgama de paisatges, arquitectura i història al voltant de la revolució industrial catalana i a través de les contrades fluvials del Berguedà i el nord del Bages.

Va haver-hi una època que l’alta conca del riu Llobregat va acollir la concentració de colònies tèxtils més gran d’Europa: en un tram de 32 km, s’hi construïren 18 a partir de la segona meitat del segle XIX. La Ruta de les Colònies, senyalitzada com a PR C-144 –marques de pintura blanques i grogues– i que discorre entre Cal Rosal i Balsareny per un bell entorn natural de vegetació de ribera sempre seguint el curs del Llobregat, permet contemplar-ne algunes de les més destacades com l’emblemàtica colònia Vidal, que compta amb un complet museu divulgatiu de l’antiga industrialització del Berguedà i el nord del Bages, i la de Viladomiu Nou, on trobem la Torre de l’Amo, bon exemple visitable de l’ostentació i luxe dels habitatges dels propietaris. L’itinerari, descrit de N a S i que forma part del GR del Llobregat, mostra també punts d’interès de temps més remots com les esglésies romàniques de Sant Vicenç d’Obiols i de Sant Esteve, el castell de Balsareny i la sèquia de Manresa, una extraordinària obra hidràulica d’origen medieval precursora del posterior aprofitament mecanitzat de les aigües del Llobregat. La presència d’ànecs collverds i bernats pescaires vora el riu i les panoràmiques pirinenques que s’albiren al nord són altres al·licients i motius per decidir-se definitivament a fer aquesta magnífica travessa, que pot dividir-se en dues jornades de trajecte similar fent nit a Puig-reig.

És aquest, doncs, un recorregut per la història de la indústria tèxtil del nord del Llobregat, un dels pilars tradicionals de la seva economia en el passat juntament amb la mineria berguedana, que es desenvolupà exitosament gràcies a vèncer la dependència del carbó, a la seva connectivitat ferroviària amb Barcelona, comptar amb terrenys barats, exempcions fiscals i a atreure empresaris catalans amb ganes de fer negoci (Soroll de telers, sorolls de diners!) que volien evitar les contínues revoltes obreres de l’època (s. XIX) a les zones urbanes i, alhora, pagar sous inferiors als seus empleats, sobretot a dones i a nens. I és que cal no oblidar les dures condicions laborals que patien els seus treballadors, tant en aquesta part del territori com, principalment, en les properes conques del Ter i del Cardener. Vagues i mobilitzacions generals, sobretot a les darreries del s. XIX, com les que es produïren a les colònies de Cal Metre, Viladomiu Vell, Cal Casas, Cal Pons i l’Ametlla de Merola denunciaven les jornades maratonianes que els obrers d’aquestes i de la resta de fàbriques tèxtils catalanes de l’època havien de suportar i la total desregulació laboral del sector que provocava la seva permanent indefensió. La posterior implantació tàcita de l’anomenat model social del paternalisme, basat en què l’amo proporcionava béns i serveis als seus treballadors –els beneficis dels quals sovint li repercutien directament, ja que n’era el propietari– a canvi de la seva obediència i que no es trenqués la “pau social”, va fer disminuir la conflictivitat laboral fins a la crisi definitiva del sector als anys vuitanta de la passada centúria.

DE CAL ROSAL A L’AMETLLA DE CASSERRES

El punt de partida de la travessa, la colònia Rosal, ja és prou significatiu i representatiu del que trobarem durant la ruta. La fàbrica, el seu element central, ja estava en ple funcionament a finals del s. XIX (1874) i, a poc a poc, es construïren diferents edificis i serveis com l’església, el convent, el cinema, el teatre, i, l’any 1887, hi arribà el tren. Cal Rosal fou la colònia industrial del Berguedà més antiga (fundada el 1858), la més productiva i la que va arribar a comptar amb més treballadors: entre els anys 1950 i 1970, n’eren més de 1.200, la majoria dels quals hi vivien. A partir de la dècada dels setanta, se n’anà reduint la població i la plantilla fins que, finalment, la fàbrica, adquirida en subhasta i gestionada des del 1987 pels propis treballadors, es va clausurar cinc anys després (1992) provocant una forta commoció a la comarca. Fou una constatació del declivi irreversible de la indústria tèxtil, un dels dos motors tradicionals, juntament amb la mineria, de l’economia berguedana. Com a curiositat, cal esmentar que actualment al convent hi ha l’associació cultural Konvent.

Per la riba occidental del riu, i abans d’arribar a la següent colònia, trobem l’església de Sant Vicenç d’Obiols, joia del romànic berguedà datada abans de l’any 888. És un edifici d’una sola nau amb un campanar d’espadanya de dos ulls. Conserva una necròpolis amb tombes a l’interior i a l’exterior del temple. Un parell de km més endavant, s’accedeix a la colònia de la Plana. La fàbrica, activa des de finals del s. XIX, de seguida es nodrí al seu voltant d’habitatges per als seus treballadors. Amb més de 700 habitants, fou una de les colònies més poblades del Berguedà i comptava amb nombrosos serveis com escola, teatre, cafè, estanc, merceria, botiga de queviures, barberia i camp de futbol. La fàbrica tancà portes l’any 1963, tot i que va haver-hi un parèntesi entre 1985 i 1999 en què torna a funcionar fins que un incendi va destruir-la definitivament. La Plana exemplifica la transformació que de vegades s’ha donat en aquest sector industrial: l’espai de l’antiga colònia tèxtil avui és ocupat per empreses dedicades al sector agroalimentari, el reciclatge i la mecànica. Es continua a migdia i es passa vora el canal i la fàbrica de l’Ametlla de Casserres, on gaudim del seu passeig presidit per l’església, peculiar edifici d’estil neogòtic d’una sola nau i capelles laterals. L’Ametlla de Casserres, també coneguda com a colònia Monegal, nasqué a redós d’un antic molí fariner. L’any 1900, la fàbrica ja disposava de les seccions de filatura i tissatge i comptava amb 300 treballadors. Molts anys després, en acabar l’activitat productiva de la fàbrica (1966), la proximitat i l’estreta relació de la colònia amb Gironella, a diferència d’altres nuclis fabrils més aïllats i allunyats, va evitar-ne el despoblament, ja que molts pisos van ser adquirits pels antics inquilins per continuar residint-hi.

DE GIRONELLA A PUIG-REIG

Seguim per la pista, creuem per sota l’autovia C-16, arribem a l’àrea de lleure de la Font del Balç i, tot seguit, entrem a Gironella. Es creua el Llobregat per un pont i, ara per la seva riba oriental, es voreja el perímetre de la colònia de Cal Metre, que, excepcionalment, amb el temps, va acabar incorporant-se al nucli urbà de la vila, per la qual cosa mai no desenvolupà serveis i equipaments propis. Al costat del pont Vell, es deixa l’encimbellat casc antic de Gironella, on destaquen les restes del castell medieval (s. XIII) i l’església Vella de Santa Eulàlia, i se surt de la població per un camí que discorre entre pollancres i camps per un entorn verd i frondós. Es voreja la resclosa de Viladomiu Vell. El creixement d’aquesta colònia s’inicià a partir de l’entrada en funcionament de la fàbrica el 1871 i, en pocs anys, esdevingué una de les colònies del Llobregat amb més serveis i equipaments per als treballadors. Com tantes altres colònies, a partir dels anys 70 minvà la producció i acabà abaixant les persianes a finals dels vuitanta. Malgrat tot, alguns veïns s’hi quedaren a viure i, actualment, Viladomiu Vell compta amb uns 140 habitants.

Una mica més avall, també es deixa a la dreta (O) la resclosa de la colònia Viladomiu Nou, que va néixer com a una ampliació de la de Viladomiu Vell. L’any 1880 es començà a bastir la fàbrica, el 1900 la Torre de l’Amo, antiga seu del desaparegut Consorci del Parc Fluvial del Llobregat que rep visites concertades per a grups, i el 1905 s’inaugurà l’església. La crisi del tèxtil afectà la colònia sobretot a partir de l’any 1982 fins que va clausurar-se’n la fàbrica el 1991. Tanmateix, la colònia, com la seva germana de Viladomiu Vell, no s’abandonà i avui els pisos segueixen ocupats, majoritàriament per antics treballadors, i hi ha activitat a la fàbrica. Es travessa el Llobregat per una palanca i, per una carretera flanquejada per plataners, accedim a la colònia del Guixaró. La fàbrica, construïda a les darreries del s. XIX (1889), comptava des de l’inici –com la de Cal Vidal– amb una turbina per transformar la força de l’aigua en energia mecànica i una màquina de vapor, que s’emprava en cas d’escàs cabal del riu. A partir de l’any 1929, s’ampliaren els pisos dels treballadors, es construí la carretera que connecta el Guixaró amb Viladomiu Nou, s’inaugurà una nova escola i arribà l’electricitat i l’aigua potable (1935). Entre 1950 i 1960, al Guixaró van arribar a viure unes 400 persones. A finals dels vuitanta, va tancar la fàbrica, tot i que avui torna a acollir activitat industrial, i la majoria d’habitants de la colònia –només hi resideixen una quarantena– l’abandonaren.

Se surt a la carretera C-16z, que es pren a l’esquerra (S). De seguida, havent creuat un torrent per un pont, cal deixar-la i davallar a la dreta (O) per un camí de terra que, després d’un pronunciat gir a la dreta (E), ressegueix el curs del riu en direcció S fins a la colònia de Cal Prat. Bastida també a finals del s. XIX, molts dels treballadors de la seva fàbrica provenien de la veïna població de Puig-reig, tot i que, a poc a poc, també s’anà dotant de serveis, equipaments diversos i de baixador propi del tren Manresa-Berga des de 1885. A diferència de la resta de colònies tèxtils berguedanes, on gran part dels treballadors provenien del món rural, a Cal Prat la majoria eren habitants de Puig-reig o obrers d’altres fàbriques. Als anys noranta del segle passat, la fàbrica no funcionà més. Es creua la C-16 per sota i es continua per un accidentat camí (si es va en bicicleta, és recomanable prendre una pista de la dreta fins a sortir a la carretera que, en direcció S, entra a Puig-reig). Al costat del pont de Periques, es desemboca a la carretera local BV-4406, que se segueix a la dreta (SO). De seguida, cal abandonar-la i seguir per una pista de l’esquerra (S) que voreja Cal Casas –una altra antiga colònia tèxtil a tocar de Puig-reig nascuda a les darreries del s. XIX que plegà el 1968– i segueix la Ruta de les Fonts discorrent vora el riu i entre horts per sota del poble, que contemplem elevat dalt d’un turó a la dreta (O), fins a sortir a Cal Pons, a l’extrem S de la població. Entorn ombrívol i amb una espessa vegetació de ribera. Si es va en bicicleta, a la bifurcació anterior (al costat de Cal Casas), cal deixar els senyals del PR, entrar a Puig-reig pel carrer del Llobregat (C-1411a) fins a la plaça de la Creu i continuar pels carrers de Verdaguer, de Cal Biel i de la Pujada del Parc fins a l’església de la colònia Pons.

LES COLÒNIES DE CAN PONÇ, CAL MARÇAL, CAL VIDAL I CAL RIERA

Cal Pons és una de les colònies industrials més interessants de Catalunya a nivell urbanístic i arquitectònic. La fàbrica s’inaugurà l’any 1880 i aviat es començaren a construir els habitatges dels treballadors. Els edificis més emblemàtics de la colònia són l’església de Sant Josep (1887), d’estil neogòtic, anomenada la Catedral de l’Alt Llobregat per les seves grans dimensions, i les dues torres dels amos, envoltades per un magnífic jardí i construïdes entre 1885 i 1897. Una particularitat d’aquesta colònia era que estava rodejada per una muralla d’uns 2 m d’alçada que comptava amb tres portals i dues portes. Cal Pons, que es mantingué a ple rendiment fins als anys seixanta del segle passat, va decaure més endavant, especialment a la dècada dels vuitanta, i la fàbrica tancà el 1992. S’hi pot visitar el Centre d’Interpretació de l’Església de la Colònia Pons i pernoctar a l’Alberg Cal Pons, que, per la distància i l’allotjament disponible, és el punt ideal per dividir aquesta ruta en dues etapes. La propera colònia que trobem és Cal Marçal, la fàbrica de la qual va ser construïda l’any 1886 i ampliada el 1929, moment en què millorà la producció. Després de la guerra, la colònia no tornà a créixer fins a la dècada dels cinquanta, època en què es bastiren nous habitatges, més serveis i l’església. Amb els anys, la fàbrica s’especialitzà en la producció de llençols i tovalloles, però la crisi del sector dels anys vuitanta va acabar provocant el seu tancament el 1989. Tanmateix, en l’actualitat és una de les fàbriques més ben conservades de les antigues colònies del Berguedà i, a més, sortosament, diverses empreses petites li tornen a donar vida. Una peculiaritat de Cal Marçal, que acull una població regular de gairebé 300 habitants, és que no compta amb edificis diferenciats segons l’escala social dels residents.

Es creua per sota la C-16 i se surt a una carretera local, que es pren de pujada a la dreta (SE) per deixar-la de seguida trencant també a mà dreta per un sender que s’endinsa al bosc (si es va en bicicleta, és millor no abandonar l’asfalt i reprendre el PR més endavant). A l’altra riba del Llobregat, es contempla Cal Vidal (un desviament de la dreta hi permet accedir). Amb una resclosa de 17 m d’alçada (la més alta de la zona), la fàbrica començà a funcionar l’any 1901. A diferència de la resta de colònies veïnes, els habitatges, els serveis i els equipaments queden lluny de la fàbrica i del riu donant una major qualitat de vida i millors condicions als seus treballadors (en va arribar a tenir 600), que s’estalviaven els sorolls dels telers i la humitat fluvial. Gairebé durant tot el s. XX, es dedicà a la fabricació de llençols i a la tapisseria de cotó. Tanmateix, Cal Vidal, que fou la darrera colònia en aparèixer al Berguedà, també tancà la fàbrica prematurament (1980), moment a partir del qual va perdre població progressivament. Des de l’any 1995, alberga un magnífic museu que mostra com es vivia i treballava en una colònia tèxtil catalana de principis del s. XX (s’hi fan visites concertades que mostren la fàbrica, la sala dels telers, la turbina, la màquina de vapor, la resclosa, els habitatges, les botigues, l’escola, la biblioteca…). A més, la seva tasca divulgativa a alumnes d’escoles i d’universitats contribueix a protegir de l’oblit i difondre aquest patrimoni industrial a les futures generacions. Després trobem Cal Riera (hi podem accedir des de la palanca que creua el riu), colònia de tamany modest dedicada als filats i teixits de cotó la fàbrica de la qual arrencà el 1895 i durà fins al 1982. A la postguerra, sobretot durant els anys cinquanta i seixanta, i fins que tancà portes als setanta, fou una de les colònies berguedanes que rebé més immigració espanyola, sobretot d’Andalusia, Extremadura, Múrcia i Castella. La fàbrica encara manté activitat.

L’AMETLLA DE MEROLA, NAVÀS I BALSARENY

Es creua la riera de Merlès i, a través d’una esplendorosa vegetació de ribera, s’accedeix a l’Ametlla de Merola. La construcció de la fàbrica d’aquesta colònia s’inicià el 1864 i l’any 1878 ja comptava amb 500 treballadors i 90 habitatges. La colònia seguí ben viva fins als anys seixanta, quan dels primers indicis de l’alentiment del sector tèxtil es passà, 20 anys després, a finals de la dècada dels vuitanta, a la seva crisi definitiva. Malgrat tot, la fàbrica va estar en funcionament fins a l’any 1998 i, avui, encara s’hi treballa. Actualment, l’Ametlla de Merola és una colònia amb aspecte de poble formada majoritàriament per cases blanques adossades de dues plantes on viuen al voltant de 300 habitants que mantenen un fort sentiment d’identitat. Es prossegueix el trajecte i s’entra al poble de Navàs i, de retruc, a la comarca del Bages. Es pren el passeig de la Circumval·lació a l’esquerra (SE), després un desviament de la dreta fins a la fàbrica de Can Forcades i es continua per una pista en direcció a can Rata. Més enllà, es travessa el serrat del Lledó fins a la colònia Soldevila o de Sant Esteve. La seva fàbrica es posà en funcionament el 1897 i, l’any 1950, hi treballaven 650 persones. La crisi del sector del tèxtil també afectà amb força la colònia fins que, finalment, la fàbrica va haver de tancar el 1993, tot i que en l’actualitat torna a haver-hi activitat.

Al S de la colònia, es passa vora la petita església romànica de Sant Esteve i de seguida es ressegueix de nou el Llobregat per la seva riba oest fins a arribar a la Rabeia, la darrera colònia de la ruta i una de les quatre que es construïren dins el terme de Balsareny a les últimes dècades del s. XIX. La fàbrica arrencà màquines l’any 1880 i romangué activa fins al 1993, és a dir, més d’un segle. Més avall, s’albira davant (SO), encimbellat dalt d’un turó, el ben conservat castell de Balsareny, d’aspecte rectangular. La construcció actual es bastí al s. XIV i és d’estil gòtic civil català. S’accedeix a la resclosa dels Manresans, punt inicial de la sèquia de Manresa, que se segueix a migdia. Aquesta antiga canalització d’origen medieval, operativa encara avui en dia, es va construir al s. XIV per dur l’aigua del Llobregat de Balsareny a la ciutat de Manresa. Són 26 km de canal que compta amb 31 aqüeductes i un desnivell de baixada de tan sols 10 m, és a dir, una magnífica obra d’enginyeria per l’època. Finalment, ens desviem a la dreta (SO) per una pista que remunta en direcció a Balsareny. Coincidim amb l’antic traçat del ferrocarril que unia Manresa amb Guardiola de Berguedà i, després de creuar un pont, arribem a la població, on, davant del CEIP Guillem de Balsareny, conclou la travessa.

FITXA TÈCNICA DE LA RUTA

PUNT DE PARTIDA: se surt des de l’aparcament de la Via Verda que duu a Pedret, al costat de la fàbrica de la colònia Rosal (s’hi accedeix des de Berga prenent a migdia la carretera C-16z): hi ha un pal indicador i un plafó informatiu del PR C-144.
MITJÀ DE LOCOMOCIÓ: a peu o en BTT
HORARI: 8 h 30 min a peu i 3 h en BTT
DESNIVELL POSITIU: 480 m
DESNIVELL NEGATIU: 650 m
DISTÀNCIA: 31,65 km de recorregut marcat (sense comptar les visites a la Torre de l’Amo i l’església de Cal Pons ni les variants en BTT).
DIFICULTAT: alta (tant a peu com en BTT); mitjana si es divideix la travessa en dues etapes. El recorregut està íntegrament senyalitzat amb pals indicadors, estaques i les marques de pintura de color blanc i groc del PR C-144.

CARLES CLARACO

Nascut a Barcelona, és llicenciat en Ciències de la Informació, treballa en la confecció de rutes de Turisme de Catalunya. Ha realitzat travesses per Catalunya, els Pirineus, les Dolomites, els Càrpats i les Açores, de les quals ha publicat reportatges en diferents revistes de muntanya i viatges. Viu a Sant Cugat del Vallès i és soci del Club Excursionista Madteam.

Per si vols compartir aquesta crònica