Ressegueixo les muralles del castell d’Aínsa fins a arribar a una taula d’orientació. El cel és del color dels rinoceronts. Al fons, lluny, el Mont Perdut, petit com un didal. Si allargo la mà, sembla que pugui agafar la muntanya sencera i guardar-me-la a la butxaca. És minúscula, i jo gegant. Admeto que la miro amb supèrbia, els ulls devoren el paisatge com si fos una engruna de pa. Llavors, per sort, recordo.
És un cim que sempre ha estat molt present a la meva vida. A l’estudi de casa dels pares hi havia penjat un pòster seu de grans dimensions, que jo mirava amb veneració. “Això d’aquí és La Escupidera”, em deia el pare assenyalant un tram pelat de la muntanya, i jo m’imaginava un terreny impossible on només posar la punta del peu relliscaves i queies i queies i queies fins a acabar a les restes submergides de l’Atlàntida. El Mont Perdut es va convertir en un mite, i, com qualsevol mite, tenia un punt d’irrealitat. Potser per això, quan molts anys després els pares em van proposar anar-hi un cap de setmana i pujar-lo, vaig sentir una cosa similar a la por. Qui soc jo, em vaig preguntar, per desafiar cap mite?
Però hi vam anar. Els pares, la meva germana Idoia i jo. Feia temps que no anàvem d’excursió plegats. Quan érem petits, cada estiu dedicàvem un parell o tres de setmanes a un racó del Pirineu. Una excursió diària -a cims, llacs, valls, naixements de rius- que ens valia a la Idoia i a mi un diploma de SuperExcursionista que el pare dissenyava i ens entregava al tornar a casa. Vam deixar de ser petits, és clar, i els estius en família van acabar, almenys tal com els havíem conegut fins llavors. La Idoia i jo vam començar a voltar món pel nostre compte, i tot que els dos hem fet viatges meravellosos, en certa manera sempre trobem a faltar el títol de SuperExcursionista a les acaballes de l’estiu. Retornem a Ordesa, però, que no vull que aquest text s’allunyi d’allí.
