QUINA HORA ÉS?

Columna escrita per ALBA XANDRI autora del llibre ‘LA MÀGIA DELS PEDALS’
Fa anys i panys la vida dels nostres avantpassats es regia pel sol. La majoria de feines diàries necessàries per sobreviure es realitzaven sota les llums del dia. Quan es ponia el sol i les llums cada cop eren més minses era l’hora de recloure’s i descansar.

Avui dia, en alguns indrets del planeta encara hi ha comunitats que prescindeixen d’un dels invents més antics de la humanitat: el rellotge. A casa nostra, ens pot semblar que viure sense saber les hores o, fins i tot, els minuts pot arribar a ser del tot impossible. No obstant això, la pandèmia d’aquest 2020 ens ha apropat una mica al que és viure observant el pas del temps a través de les llums del dia. En molts nuclis familiars, la pandèmica ha aturat els rellotges: s’han acabat els despertadors matiners, els àpats han deixat de ser en hores concretes, algunes rutines horàries s’han trencat… amb l’excepció dels casos de treballadors essencials i del teletreball, entre altres, on el rellotge ha continuat sent un instrument imprescindible.
En algunes famílies, s’ha instaurat el caos. L’absència d’obligacions, de feina i d’escola ha fet trontollar l’estabilitat rígida horària. No vull opinar si és bo o dolent, si ha sigut necessari o inútil, si deixar de mirar l’hora ha servit d’alguna cosa. Personalment, no m’agraden les dualitats i no tot és blanc o negre. Al final, tants caps, tants barrets.

Però sí que el confinament, tot i fer teletreball en el meu cas, m’ha transportat als nostres dies de viatge amb bicicleta pel món. Aquells dies en què l’hora que marcaven les agulles del rellotge no tenia cap mena de solta ni volta. L’essencial era tenir les necessitats bàsiques cobertes, per poder continuar viatjant i gaudint del moment. Tenir les provisions necessàries d’aigua i menjar, disposar de bona salut i que, a més a més, el cel fos blau com el mar eren els factors que ens acostaven cada cop més a la felicitat.
Si eren dos quarts de cinc o bé tres quarts de vuit no tenia cap mena de rellevància. En canvi, saber que seríem capaços de trobar en poc temps un lloc resguardat i segur on acampar per passar la nit era sinònim de tranquil·litat per nosaltres.

No era rellevant tampoc saber si era dilluns o dijous, però sí saber si trobaríem botiguetes on aprovisionar-nos. Tampoc, si entràvem avui o el mes que ve a l’estiu, però sí saber interpretar les nuvolades que creixien a la muntanya. Tot i que això no sempre ho aconseguíem.

Al final, de totes les situacions, se’n desprèn un aprenentatge vital. L’aprenentatge d’un confinament o d’un viatge no serà el mateix per mi que per altres, però el fet de fer desaparèixer, puntualment, el rellotge a mi em fa sentir més tranquil·la i lliure.

ALBA XANDRI

Traductora i professora, esportista d’alt nivell durant més d’una dècada, amant de l’aventura i dels viatges,
ha recorregut 45 països amb bicicleta, autora de La màgia dels pedals i cofundadora de la revista Sorora.
Per si vols compartir aquesta columna

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTORA