Search
Close this search box.

IMPRESSIONS A LA SENDA DE CAMILLE

RERE LES PASSE DE L'ÓS

Crònica escrita per MARIA PUIGDUETA i IGNASI VIDAL publicada a la revista MUNTANYA número 916
Seguint les passes de Camille, un dels darrers óssos autòctons dels Pirineus, es pot fer aquesta gran travessa circular entre el parc natural de les Valls Occidentals, a la comarca de Jacetània, i el parc nacional dels Pirineus, a la Gascunya.
El camí que puja cap a les cabanes d'Ansabère. Al fons d'esquerra a dreta: el Pic d'Acherito, el Mallo d'Acherito i el Pic de Sobercal
La Senda de Camille es va crear en honor a Camille, el darrer ós bru pirinenc que va viure en aquestes muntanyes, i que hom creu que va morir de vell l’any 2010. Actualment s’han reintroduït més óssos originaris d’Eslovènia. Però la presència d’aquests animals ja ve d’antic, perquè el rei Alfons I d’Aragó, conegut com el Bataller, venia sovint a caçar-ne per aquestes contrades. Diuen que una vegada els pobladors de la vall el van salvar de les urpes d’un ós, i el rei, en agraïment, va concedir privilegis especials a la població de la vall d’Hecho.

Tot i que la descripció d’aquest camí està molt ben explicada en el llibret que acompanya el mapa de la Senda de Camille, la nostra intenció és proposar algunes ascensions que poden complementar el recorregut, amb comentaris que us puguin ser útils. També volem engrescar-vos a fer aquesta ruta, fantàstica per la diversitat de paisatges i racons amagats que descobrirem. Cadascuna de les etapes té un al·licient que satisfarà els muntanyencs més exigents.

Encara en ple mes d’agost vam poder gaudir de prats ben florits i verds i d’uns boscos exuberants.
El Bisaurin (2.670 m) vist des del pic dels Secús

LA RUTA

Ens dirigim al poble d’Hecho, on els que han dissenyat aquest recorregut tenen una oficina d’informació i acollida al mateix poble. Ens va atendre la Marta, una gran coneixedora del territori. Molt amablement, ens va donar consells i ens va orientar perquè no ens equivoquéssim ens els indrets menys marcats de l’itinerari. Recomanem dormir al poble d’Hecho el primer dia, per descansar del viatge i poder començar l’endemà ben d’hora. A més a més, és un poble encantador, que demana una visita.

PRIMERA JORNADA

SELVA DE OZA (1.130 m) – REFUGI DE GABARDITO (1.380 m)

Temps de camí: 8:00 h (+ 45 min si pugem al Secús, 2.351 m)
Sortim del poble encara fosc. Matinem per aprofitar la jornada, i perquè ens agrada caminar amb les primeres llums del dia. Aparquem el cotxe a la Selva de Oza, on comencem el nostre itinerari. Creuem el pont i agafem el camí que hi ha darrere d’un cartell informatiu. Seguim les indicacions cap al port d’Acher. Al principi ja tenim una bona pujada, enmig del bosc, d’una impressionant fageda, ben ombrívola, d’arbres ben alts. Quan sortim, tot just s’està fent de dia i els horitzons comencen a eixamplar-se. Deixem a la dreta el refugi lliure del Castillo de Acher. Ara apareixen les grans pastures. Veiem un ramat de vaques, totalment alienes als excursionistes. El que més ens sorprèn són els contrastos de colors d’aquest terreny. El verd dels prats, el vermell de la terra i el blanc de les roques calcàries.

La majoria de caminadors van cap al Castillo de Acher (2.384 m), que des d’aquí sembla inaccessible. És l’excursió clàssica i de més anomenada d’aquest sector. Avui som els únics que continuem en direcció al port. Arribem al port d’Acher (2.157 m) o Achar de los Hombres segons el mapa, on descansem una mica i contemplem el paisatge. Seguim les marques vermelles i blanques del GR, cap al Achar dels Secús (2.205 m). Nosaltres proposem desviar-nos una mica per ascendir al pic dels Secús (2.351 m). Això només representa un mitja hora més, i la panoràmica ho compensa amb escreix. És el primer dia i mirem amb deteniment el mapa per situar-nos. Davant tenim l’enorme Bisaurín (2.670 m), el gegant de la zona. Al costat nostre la desafiant punta Agüerri (2.447 m), amb una esmolada cresta. Baixem per la vall de la Foya de Secús. Aquí apareix l’aigua, que ens pot servir per remullar-nos. Fa molta calor i és d’agrair. Anem paral·lels al barranc de Taxeras. Un cop a baix, ens ajuntem amb un altre barranc, el d’Agüerri. El creuem per anar a buscar el GR 11.1. Trobem una bifurcació de camins amb indicadors. Seguim cap avall per sortir a una pista que ens conduirà al refugi de Gabardito.
El refugi de Lizara, situat a 9 km d'Aragües del Puerto, pertany a la FAM

SEGUNDA JORNADA

REFUGI DE GABARDITO (1.380 m) – REFUGI DE LIZARA (1.515 m)

Temps de camí: 4:00 h (+ 2 h si pugem al Bisaurin, 2.670 m)
L’ascensió a l’imponent Bisaurín, el punt més alt de tota la Senda de Camille, és la recompensa de tots els muntanyencs. El panorama és incommensurable: al sud la vall d’Aragüés, Jaca i la Peña Oroel; vers l’est i el sud-est, els pics d’Aspe i la Collarada; a l’est l’Anayet i els pics de l’Infern; a l’est i el nord-est, el pic de Vathleitosa i el pic del Migdia d’Aussau; al nord-oest el Castillo de Acher, la Mesa de los tres Reyes i el pic d’Anie, i a l’oest i nord-oest, l’Agüerri i la serra d’Alano. Refem l’itinerari del dia anterior, fins a l’encreuament de camins. Agafem el de la dreta, en direcció a les pastures de Dios te Salve. Passem al costat d’una cabana de pastors. Arribem al coll del Foratón (2.016 m), on deixem el recorregut principal, per ascendir al Bisaurín (2.670 m). Aquest és el cim més alt de la zona i una talaia imprescindible. Tornem al coll del Foratón, desfent els nostres passos. Des del coll pel sender GR 11 descendim fins al refugi de Lizara.
La vall de los Sarrios

TERCERA JORNADA

REFUGI DE LIZARA (1.515 m) – ALBERG D’AÍSA (1.640 m)

Temps de camí: 7:00 h
La visió de la vall dels Sarrios, tancada per les parets verticals del circ de l’Olibón, ens deixa atònits. L’harmonia d’aquest indret, un quadre perfecte de la natura, amb un silenci que convida a meditar. Retornem pel camí del dia anterior uns 400 m per agafar un sender cap al refugi lliure d’Ordelca. Remuntem el congost entre el massís de Bernera i Fetas. Parem un moment al refugi de Bernera, que de lluny sembla una estupa tibetana. Pugem fins al port de Bernera (2.115 m), punt culminant de l’etapa. Entrem a la vall dels Sarrios, un indret meravellós. Arribem al gran ivó d’Estanés, on descansem una estona. És un bon lloc per banyar-se o almenys refrescar-se. Continuem pel GR 11. Travessem la Chorrota de Aspe, que segons la quantitat d’aigua que hi hagi, pot ocasionar problemes. Potser caldrà descalçar-se, si no us voleu mullar. Cal vigilar també amb la força de l’aigua. Ens van explicar que al juny, els organitzadors de la Senda de Camille es van veure obligats a desviar els participants per evitar aquest punt, a causa del perill. Seguim la frontera, sense baixar a les pistes de l’estació d’esquí de Candanchú. Aquí s’ha de parar atenció per no equivocar-se. Arribem al port de Somport, on hi ha l’alberg Aísa. El tràfic de la carretera, però, li treu encant.

 

QUARTA JORNADA

ALBERG D’AÍSA (1.640 m) – REFUGI D’ARLET (2.000 m)

Temps de camí: 7:00 h
En aquesta etapa destaquem la frondositat dels boscos. Una fageda atlàntica, un ambient ombrívol, humit i fresc, una regió on la boira és freqüent. Un altre al·licient són les granges on podem comprar formatge fet artesanalment. Vestigis d’un món rural que aquí encara es conserva. Avui el dia s’aixeca plovisquejant. Seguim la carretera, per passar l’antiga duana i entrar a França. Un cop al pàrquing de l’estació d’esquí de fons de Somport, agafem el camí de Sant Jaume (aquesta era la variant que venia de França i anava a Jaca). Està senyalitzat com el GR 65.3. Hem d’estar molt atents, perquè els senyals són escassos, i el camí és perdedor. Trobem una pista formigonada que va a la cabana de Pacheu, però abans d’arribar-hi agafem un sender amb l’indicador de Causiat. Després ens unirem a l’Alta Ruta Pirenaica (HRP). Travessem un preciós bosc que sembla encantat. Aquí ens adonem del contrast entre els dos vessants del Pirineu. Deixa de ploure, però els núvols persisteixen. Més endavant creuarem dues passarel·les sobre els torrents. Un cop sortim del bosc, anirem guanyant alçada i entrarem a la zona de les pastures. Passem per la Cabane Grossé. Continuem pujant de mica en mica, fins al coll de Lapachouaou (1.887 m). Avui la visibilitat no és bona, i la boira ocupa el fons de les valls. Arribem al refugi d’Arlet, el més muntanyenc de tots els allotjaments on dormirem, en un entorn privilegiat, lluny de la civilització. Hi contribueix la seva altitud i que només s’hi pot accedir a peu o en mula. Ens avisen del perill de banyar-se descalç a l’ivó d’Arlet, pel risc de tallar-se.
L'ivó d'Arlet, amb el refugi del mateix nom

CINQUENA JORNADA

REFUGI D’ARLET (2.000 m) – LASCUN (860 m)

Temps de camí: 7:00 h (+ 40 min si pugem al Pic de Burqc, 2.110 m)
La visió del pic del Midi d’Ossau és la més impactant. La seva silueta destaca, esvelta i inconfusible. Per a molts és la muntanya més bella dels Pirineus. Ens aixequem aviat i pugem al coll d’Arlet (2.098 m), per poder contemplar Aguas Tuertas. Aquest caprici de la natura, des de l’alçada es veu perfecte. Això suposa començar l’itinerari d’avui, només mitja hora més tard. Aprofitem també per fer unes bones fotos del Migdia d’Aussau, que sobresurt d’un mar de boira. Tornem al refugi a recollir les coses. Continuem per la HRP, que s’agafa per sota del refugi. Passem al costat de la cabana de Lapassa. Arribem al coll de Saoubathou (1.950 m). En el Portillo de la Cunarda veiem un panell en memòria del pas dels refugiats durant la Segona Guerra Mundial. Una ceràmica parla del Sentier de la Liberté. Ens recorda a les persones que van haver de fugir, a causa de la repressió. En el coll de Burqc ens desviem per ascendir a la Punta lo Rincón o Pic de Burqc (2.104 m). Es puja fàcilment per un llom herbós en un quart d’hora. Les vistes cap a tots els costats són magnífiques. Arribem al port de Palo (1.492 m), que ja era un pas utilitzat en època romana i que després van seguir els pelegrins a Santiago, abans que fos més popular el pas de Somport. Comencem el llarg descens. Passarem per diferents cabanes de pastors. Veurem ramats d’ovelles i uns grans gossos blancs que les controlen. Són els famosos mastins dels Pirineus, excel·lents guardians, però que és millor no molestar. Arribem a l’aparcament de Labrenère, on acaba el camí i comença una pista accessible als vehicles. Just abans, a mà dreta, s’inicia un sender senyalitzat que recomanem seguir. Tindrem bones vistes de l’impressionant circ de Lascun. Finalment, seguim el GR 10 i un petit tram de carretera fins al càmping de Lauzart. Nosaltres dormirem a l’alberg que està dins del càmping, perquè té totes les comoditats i serveis. A la tarda, com que som només a 1,5 km de distància, visitem Lascun, un preciós poble pirinenc, de la vall d’Aspe. És una bona oportunitat també per comprar fruita i altres provisions. No deixarem tampoc de fer una cervesa en una de les animades terrasses.

SISENA JORNADA

LASCUN (860 m) – REFUGI DE LINZA (1.340 m)

Temps de camí: 7:00 h (+2 h si pugem el Petrechema, 2.371 m)
Seguim la pista asfaltada fins al pont de Lamareich, on hi ha un aparcament. Continuem per la pista que després serà un camí agradable. Ens aturem en una zona de prats i esperem que la boira es vagi desfent per poder contemplar les impressionants parets de les agulles d’Ansabère. Val la pena esperar si la boira no ens permet contemplar aquest meravellós espectacle de pedra que ens recorda les Dolomites. Una autèntica postal i un gaudi per a la vista. Després de l’espectacle, continuem la ruta. Creuats els prats, ens endinsem de nou en una fageda. Arribem a les cabanes d’Ansabère (1.570 m) on hi ha una font per omplir les cantimplores. A partir d’aquí, entrem en el regne de l’alta muntanya, on desapareixen els boscos i dominen les pedres. Comencem la forta pujada pel pedregam fins al coll del Petrachema (2.084 m). Segons l’època de l’any, poden ser necessaris el piolet i els grampons. Un cop arribem al coll, no podem resistir la temptació de pujar al Petrachema (2.371 m). Això representa afegir uns 45 minuts i un desnivell de 287 m. Des de dalt, s’albira una panoràmica superba. Al costat s’alça la Mesa de los Tres Reyes i darrere d’aquest, l’Añelarra. Davant, el Vathleitosa, i com sempre destacant, el Midi d’Ossau. A la dreta el pic d’Aspe i el Bisaurín. Baixant ens desviem a l’agulla Sud d’Ansabère, des d’on tindrem unes perspectives úniques de les parets. Habitualment es poden veure alguns escaladors, intentant superar vies de gran dificultat. Tornem al coll, i havent menjat una mica, continuem l’itinerari. Ara hem d’estar atents, ja que deixem el GR que va al coll de Linza i agafem un sender menys evident pel cantó esquerre. Travessem un petit laberint càrstic, ple d’esquerdes. Anem baixant cap al barranc del Petrechema, que s’obre feréstec davant nostre. Més avall, el pendent se suavitza i el camí planeja enmig de prats força florits encara, i fagedes. Passem per una zona d’esbarjo, amb taules i una font. A pocs metres del refugi, els faigs, altíssims i majestuosos, ens donen la benvinguda, amb la seva frescor, que tan agraïm en aquest moment del dia. Sortim en una clariana on trobem un pàrquing ple de vehicles i de gent. El refugi de Linza està ben ple.
Bonica vista del Midi d'Ossau, damunt d'un mar de núvols

SETENA JORNADA

REFUGI DE LINZA (1.340 m) – SELVA DE OZA (1.130 m)

Temps de camí: 6:00 h (+2 h si pugem al Pic de Chinebral de Gamueta, 2.329 m)
A dalt del pic del Chinebral de Gamueta, contemplem per darrer cop tots els cims, i ens fem una idea de la gran volta que hem fet. La impressió que queda a les nostres retines, des del Bisaurín al Petrechema és immensa. Seguim l’itinerari del bosc de Gamueta, davant del refugi. Senyalitzat amb marques verdes i blanques. Pugem al pas del Cavall, curiosa bretxa entre roques. Quan arribem al barranc de Gamueta, abandonem l’itinerari per anar als plans de Diego, on hi ha una cabana. Nosaltres deixem el recorregut oficial, que va cap al pas d’Anzotiello i decidim fer l’ascensió del pic del Chinebral de Gamueta. El dia és esplèndid, sense cap núvol i volem aprofitar-ho al màxim. El sender va pujant per un llom herbós, cada vegada més pedregós. La carena és àmplia i sense dificultat arribem al punt més alt. La panoràmica és magnífica i ens hi estem una bona estona, ja que el temps acompanya. La continuació és una mica més complicada, ja que el camí es perd. Cal tenir bona orientació i experiència en terrenys abruptes. Si no, més val tornar al camí principal. Flanquegem el pic de la Foya de Gamueta i la Gorreta de los Gabachos i ens dirigim al coll de Gamueta (2.192 m). Aquí baixem per una tartera bastant inclinada, sense cap senyal. A mesura que baixem el terreny se suavitza i la progressió es torna més còmoda. Veiem a sota el barranc d’Anzotiello, per on va el sender. Finalment, ens unim al bon camí. Prosseguim més relaxats, el descens és tranquil. Ens ajuntem amb el barranc d’Acherito. Aquesta és una zona en què hi ha molts dòlmens, vestigis de la gran importància que havia tingut per a l’home primitiu. Podem desviar-nos per veure algun dels més propers. El camí acaba al pont de la Mina. Ens banyem en un gorg que hi ha al torrent. Només ens queda l’últim tram fins a l’aparcament de la Selva de Oza, 3 km de carretera. Avui és diumenge, i hi ha molta gent. Arribem a l’hora de dinar i aprofitem unes taules a l’aire lliure, sota un avet majestuós, en una zona ombrívola molt agradable de pícnic i de restaurant. Casualment, ens trobem amb la Marta, que ens dóna la samarreta de la ruta. Ens refem de la jornada, abans de tornar a Hecho. Ens espera una nit de comoditats i bon menjar en un hotel després de set dies de caminada.


AGRAÏMENTS

En aquesta travessa vam tenir la sort de coincidir en diferents etapes amb quatre persones del Club Excursionista de Gràcia, un altre grup organitzat des de Madrid i també amb una parella, el Joan Andrada i l’Esther Pascual. Vam compartir bons moments caminant a estones junts o comentant les incidències mentre sopàvem. Ens vam ajudar en algun lloc on dubtàvem o estàvem a punt d’equivocar-nos. A tots ells moltes gràcies, van ser un magnífics companys de viatge.
Vista des del Chinebral de Garmeta

IGNASI VIDAL

Nascut al 1968 a Barcelona, actualment treballa de comptable, però la seva passió és la muntanya. Fa de vocal-voluntari al Centre Excursionista de Catalunya. Ha escrit dos llibres : “Vies Ferrades a prop nostre ” i “Excursions des de cases de turisme rural”. També ha col·laborat amb la revista “Excursionisme” de la UEC i “Muntanya” del CEC, amb diversos articles. Li agrada descobrir nous indrets i gaudir de la natura, a més a més de compartir-la.
Per si vols compartir aquesta crònica