Search
Close this search box.

DESCOBRINT I GAUDINT LES ILLES LOFOTEN

UNA PERLA NORUEGA

Crònica escrita per VÍCTOR RIVEROLA I MORERA
Fotografies de JEKATERINA NIKITINA i VÍCTOR RIVEROLA I MORERA
Recordo amb molt afecte llegir a molt primerenca edat El far de la fi del món de Jules Verne i gaudir amb L’illa de la fi del món, un entretingut film de la factoria Disney molt en la línia dels films d’aventures dels anys 70. Al costat amb Viatge al centre de la Terra, ambientada a Islàndia, van ser moltes les aventures localitzades en illes remotes les que van obrir la meva imaginació, inoculant en mi la passió pels viatges i les aventures per terres llunyanes. Fa més de vint anys, investigant i viatjant, vaig descobrir les illes Lofoten, paradís natural de sublim bellesa situat al nord de Noruega, per sobre del cercle polar àrtic. Amb el pas del temps, les Lofoten s’havien convertit en el decorat perfecte, a la font d’inspiració d’autors, artistes i creadors d’històries que veien en les imponents parets de roca que cauen cap al mar, l’escenari ideal per a situar les aventures d’heroics personatges.
L’inexorable pas del temps ens va situar en 2012, any en el qual vam realitzar un viatge en família per mitja Europa arran de la gira promocional del nostre Manual de muntanyisme amb nens (Ediciones Desnivel) en col·laboració amb InterRail, Rail Europe, Turisme de Noruega, Elipsos i Wideroe. Un dels moments més espectaculars d’aquest viatge va ser l’arribada al Cap Nord autèntic (no el turístic amb la bola del món) a l’illa de Mageroya, conegut amb el nom geogràfic de Knivskjellodden. Acampar en família al Cap Nord va ser una experiència única, descobrint la màgia del nord de Noruega, més enllà de Tromso i Hammerfest. En Tromso record realitzar diversos trekkings molt panoràmics, gaudint dels espais infinits que ens regalen les terres situades dins del cercle polar àrtic. També guardo un excel·lent record de Bergen, Finse, Stavanger, Rovaer i el Preikestolen, deixant la visita a les illes Lofoten per a una altra ocasió.
Per fortuna, aquesta ocasió va arribar el passat mes d’agost, quan vam poder gaudir d’uns dies de calma i de pau en un dels arxipèlags més impressionants del planeta. Sempre he pensat que Noruega és un país impressionant, ple de contrastos, colors, paisatges aclaparadors i grans espais naturals lliures de tota mena de contaminació. Noruega és Noruega … i dins d’aquest univers natural únic, les Lofoten s’erigeixen com un ens a part, com si es tractés d’una altra terra, aixecant davant dels nostres ulls atònits amb una elegància sublim. Roques que sorgeixen de l’aigua esgarrapant el cel, cims borrascosos, llacs d’aigua dolça situats a escassos metres de la mar, petits pobles i llogarets dibuixats amb colors vius, platges d’aigües turquesa, una fauna i una flora úniques i diverses carreteres que ens traslladen a un altre món … Segles d’història forjats a força de vent i marea reben al visitant que decideix deixar-se seduir per la bellesa d’una natura en el seu estat més pur. Així són les Lofoten, un autèntic paradís per al muntanyenc, el viatger i l’esquiador.

Per descobrir les illes Lofoten, gaudint dels seus paisatges, gents, pobles, ports pesquers i cims, recomanem invertir com a mínim una setmana (dues setmanes seria l’ideal per viatjar amb calma), prenent com a punt de partida el pràctic aeroport d’Evenes (Narvik -Harstad), situat a una hora escassa de Narvik. A l’aeroport podem llogar un cotxe o agafar l’autobús que baixa fins Reine (ull perquè hi ha pocs al dia). Si lloguem un cotxe, prendrem la mítica carretera E-10 que creua en horitzontal al nord de Suècia per endinsar a Noruega arribant fins a les Lofoten. En deixar enrere l’aeroport, l’E-10 s’endinsa en un preciós bosc cap a l’oest, arribant a un punt al cap d’una mitja hora en el que travessarà un pont de mida considerable, on bufen vents forts (està ben senyalitzat). Gairebé sota el pont, trobarem una petita carretera (825) que en cinc minuts ens conduirà fins al càmping de Tjeldsundbrua, realment preciós, amb una platja que convida a plantar la tenda o instal·lar l’autocaravana molt a prop de l’aigua. Al càmping disposen de contenidors convertits en còmodes habitacions per a quatre persones, banys, dutxes i una bona cuina. El Tjeldsundbrua càmping és la base ideal per pernoctar la primera nit a la zona si el nostre vol arriba a la tarda-nit, o per passar l’última nit de viatge, abans de marxar cap a Oslo.

BAIXANT PER LA E-10

En creuar el pont podem desviar-nos a la nostra dreta i pujar en menys de vint minuts per la carretera 83 fins Harstad, on s’aixeca l’església medieval situada mes al nord d’Europa. Al costat d’ella, un petit cementiri, preciós al costat del mar, ens recorda que a la zona va existir durant la Segona Guerra Mundial un camp de treballs forçats per a presoners soviètics. Quan els nazis van ocupar Noruega, es van encarregar de construir diversos camps de treball per a presoners en zones remotes, on les condicions de vida eren realment inhumanes, sobretot a l’hivern. Noruega va jugar un paper molt important al llarg de la IIGM, sent la resistència noruega una de les més heroiques de tota la contesa, juntament amb la francesa.

La visita a Harstad ens ajudarà a situar-nos en el temps i l’espai, ja que tota la zona es va convertir en un camp de batalla terrible quan els aliats van alliberar la costa de Noruega, arribant fins a Narvik. Com a detall curiós, comentaré que una part de les tropes que van lluitar en Narvik contra els nazis eren espanyoles, formades per republicans exiliats. El paisatge que envolta la petita església medieval i el seu cementiri ens convidarà a seure davant del mar, practicant l’oblidat art de la contemplació.
Un cop tornem al punt de partida inicial, seguirem la carretera E-10 cap al S-SO, baixant cap al cor de les Lofoten. L’E-10 recorre la costa est del Tjeldsundet, l’estret que parteix del fiord Vâgsfjorden, connectant més cap al sud amb l’Ofotrjorden, el braç de mar que arriba fins a Narvik. És una carretera de doble sentit perfectament asfaltada, prou ampla perquè passin dos vehicles, però, en alguns punts s’estreny (en alguns ponts hi ha semàfors per regular el pas). Els túnels estan perfectament il·luminats i senyalitzats, i en general, la conducció sol ser tranquil·la. Molt de compte amb els excessos de velocitat, ja que les multes a Noruega són potents. Baixant per la E-10 arribarem al desviament de Lodinguen, simpàtica població que ens obre les portes de les illes Lofoten endinsant-nos en un paisatge preciós, esquitxat per braços de mar i petits llacs. Arribarem a un punt en què l’E-10 es bifurca pujant per una banda cap al N (variant nord), passant per Sortland fins a arribar a Melbu, on connecta amb Fiskebol i la variant sud de l’E-10 a través d’un ferri. Nosaltres seguirem la E-10 per la variant S, desviant-nos cap a l’esquerra (O), passant pel costat del Parc Nacional d’Møysalen.

LES LOFOTEN IN FULL-EFFECT

A poc a poc ens anem adonant de la majestuositat paisatgística que ens envolta. La magnitud, els grans espais … la màgia del nord de Noruega es mostra davant nostre en tota la seva esplendor. A poc a poc, la carretera ens va descobrint petites platges, braços d’aigua que ens envolten i que creuem gràcies als ponts i els túnels que l’ésser humà ha construït. Les illes Lofoten han creat al llarg dels segles un immens trencaclosques on l’aigua i la roca creen formes i paisatges únics. Estem gaudint d’una obra mestra de la natura, amb l’afegit de comptar amb un microclima molt especial … En poques hores pot ploure a bots i barrals, sortir el sol, pujar la temperatura fins als 22 graus per baixar fins als 14 en pocs minuts i tornar a ploure, fins i tot a nevar si estem al juny o setembre. Em recorda a Irlanda, però al bèstia. Roques que sorgeixen de l’aigua esgarrapant el cel, cims borrascosos, llacs d’aigua dolça situats a escassos metres de la mar, petits pobles i llogarets dibuixats amb colors vius, platges d’aigües turquesa, una fauna i una flora úniques i diverses carreteres que ens traslladen a un altre món.

Creuarem un túnel per sota de la mar deixant de banda Fiskebol i seguirem baixant passant per Sildpollnes i Svolvaer, població important amb aeroport, la visita vam deixar per al nostre retorn de pujada cap a Narvik. Poc abans d’arribar a Lyngvaer deixarem a la nostra esquerra el desviament a Henningsvaer, una població de postal on podem parar unes hores. Nosaltres ens vam quedar un parell de dies a la zona en pujar cap a Narvik, baixant directament fins al final de la carretera E-10, més enllà de Reine. Si seguim baixant, passarem per Lyngvaer, Alstad i Borg per arribar a Leknes, on també trobem un petit aeroport amb vols de Wideroe. Des de Leknes baixarem fins a la platja de Ramberg, on podem pujar en un parell d’hores a la preciós turó que domina la platja, des d’on s’obté una panoràmica de gran bellesa. En Ramberg podem acampar o llogar una de les cabanes davant del mar, sent un enclavament molt interessant en l’àmbit logístic.

En arribar al desviament de Fredvang, podem entrar al poble a través de diversos ponts o seguir baixant cap a Reine. Des de Fredvang parteixen diversos trekkings assequibles molt panoràmics, un d’ells condueix fins a la bucòlica platja de Kvalvika, ideal per acampar i gaudir de la posta de sol. Fredvang és un bon punt per instal·lar un camp base de diversos dies, gaudint d’un entorn natural de gran bellesa.
De Fredvang baixem fins Hamnoy i Reine i aqui ladies and gentlemen, l’espectacle està garantit. El dit es va cap a la càmera, possessió total, les targetes de memòria s’esgoten … perill no tocar. Cada deu minuts estarem parant en algun dels pàrquings panoràmics que trobarem al llarg de tot el recorregut, endinsant-nos en la zona més fotografiada de totes les Lofoten. Les roques cauen a plom cap al mar, creant un espectacle natural total. Les casetes de colors, l’aigua transparent, els vaixells, la gent, l’olor que ens regala l’herba verda després de la pluja.

Molt a prop de Reine, direcció sud, trobem la petita vila de Moskenesvâgen, amb un càmping estratègicament situat on pernoctem una nit de pluja intensa (la nostra botiga Vaude va aguantar com sempre, estoicament). Sense cap dubte va ser el camp base ideal per a realitzar diversos trekkings per la zona. La cuina és una cosa petita, però si anem a finals d’agost o a finals de juny, no sol estar tan plena. És important recordar que estem a la zona més coneguda o «famosa» de les illes Lofoten, i on hi ha postals, hi ha turistes. El càmping té bones dutxes, serveis nets i un petit bar.

També resulta perfecte per a relaxar-se en família o en parella (o en solitari) i descansar durant uns dies, gaudint del mar i la muntanya amb tranquil·litat. La visió panoràmica de la platja i els enormes penyals que cauen a plom sobre nosaltres, és impressionant.

En Reine trobem una de les excursions més espectaculars de les illes Lofoten, antany un trekking de certa dificultat (degut en gran part a la verticalitat de la senda i a la quantitat de fang relliscós que podíem trobar pujant). Actualment, i després de diversos accidents, les autoritats locals han arreglat el sender de pujada, construint graons de pedra a les parts més complicades (gran part del recorregut). L’inici de la pujada s’ha mogut uns metres a l’esquerra (aquesta ben senyalitzada) deixant de banda els primers metres de l’antic sender.
El punt de partida el trobem a la carretera que discorre al costat del túnel de l’E-10, sortint de Reine cap al sud. La pujada al Reinebringen és impressionant, per tal motiu, recomanem pujar a primera hora del dia per evitar les hores centrals on a l’estiu el sol es fa notar. Són 480 m de pujada sense parar, des del nivell del mar fins a un dels cims que envolten Reine, sent un dels miradors més impressionants de totes les illes Lofoten. Avui dia la pujada no presenta cap dificultat, més enllà d’algun pas aeri en arribar a la carena i del pati que cau davant nostre en arribar a la primera cimera (486 m). El cim més alt, que sobrepassa els 500 m és davant d’on sol arribar tothom, obligant-nos a baixar uns metres per seguir per la cresta aèria fins al cim. Amb mal temps haurem de tenir molta cura en baixar, ja que encara que hi ha graons, podem relliscar. La pujada posarà a prova els nostres genolls, però l’esforç està justificat, ja que la visió panoràmica que s’obre davant dels nostres ulls, és espectacular, sobrevolant literalment Reine.

Des de Reine seguirem baixant fins Sørvågen i Â, on acaba la carretera E-10. Més enllà, només queda roca i aigua … fins a arribar a les últimes illes, Varoy i Rost, accessibles en vaixell des del port de Moskenes. En Varoy podem realitzar diverses excursions panoràmiques, podent transportar el nostre cotxe al ferri. La carretera E-10 acaba en un punt on podem donar la volta o aparcar tranquil·lament, seguint uns metres per un camí de terra que es converteix en sender, arribant gairebé a l’aigua. Els cims i parets de roca són un còctel perfecte entre Jurassic Park, Joc de trons, El senyor dels anells i Víkings.

Un dels trekkings més interessants de les Lofoten, al costat dels senders que condueixen a platges i la pujada al Reinebringen, és el que ascendeix fins al refugi Munkebu i el cim de l’Hermansdalstinden (1.029 m), un dels cims més alts de les Lofoten. El camí s’inicia a Sørvågen i puja vorejant diversos llacs preciosos. Si no parem a dormir al costat del refugi o en el seu interior (és lliure i cal demanar el codi de la porta en Sørvågen), la pujada inverteix unes 14 hores (anada i tornada), sent recomanable realitzar el trekking en dues jornades, per poder gaudir de l’itinerari i del paisatge que s’obre davant nostre. Des de la punta situada més al sud de les Lofoten, iniciarem el camí de tornada cap a Narvik (podem seguir pujant cap a Tromso i el Cap Nord si disposem de temps suficient) recorrent en aquesta ocasió de sud a nord les illes a través de la E- 10, una carretera que sens dubte serà llargament recordada. En pujar cap a Narvik i Harstad, el paisatge canvia, ja que el que abans vèiem de baixada, ara ho veiem de pujada, amb el contrast que implica tenir una mateixa visió panoràmica des d’angles diferents. Passarem per Leknes i recomanem parar almenys un dia a Henningsvaer, dormint al bucòlic i acollidor càmping de Sandvika, situat molt a prop d’Henningsvaer, amb la intenció de sopar amb calma i gaudir de la posta de sol. El càmping està situat en una platja molt simpàtica, amb un petit cim que domina tot l’àrea d’acampada. Són molts els que vénen a Henningsvaer per fer excursions en caiac, així com BTT i senderisme.

La cuina del càmping és gran, les dutxes perfectes, tenen calefacció potent, petites cabanes per als que no volen acampar amb tenda ni autocaravana, bons banys i un magnífic edifici de serveis on serveixen cafès per menys de dos euros, cosa que a Noruega s’agraeix. Des del càmping, ens acostem a Henningsvaer, un dels pobles més fotografiats de totes les illes Lofoten (al costat de Reine) al costat del seu petit port, diversos canals i el seu camp de futbol que apareix en milers de postals gràcies a les fotos que faciliten els drons. Els cims que s’alcen al nord de la població són assequibles a través d’un sender ben visible des de la carretera, permetent arribar fins a un coll (semblant a Reinebringen) des d’on es gaudeix d’una visió panoràmica sublim. Un bon calçat i una bona forma física ens ajudaran a superar una pujada dura, però molt gratificant.

Deixem enrere Henningsvaer i el càmping de Sandvika (on ens remullem els peus i part del cos en l’aigua freda però no gelada) i seguim pujant cap a Narvik. Al cap d’uns minuts, arribem a una de les poblacions més grans de Lofoten, Svolvaer, on trobem un interessant museu sobre la importància de les illes durant la Segona Guerra Mundial. Les tropes alemanyes van destacar a les illes diverses bases de submarins, amagades estratègicament. De Svolvaer parteixen ferris cap a Bodo i cap a la petita illa de Skrova. Podem visitar el centre de la població i alguna de les petites illes connectades per ponts, on brillen amb llum pròpia les casetes de colors típics del nord de Noruega i els vaixells pesquers.
La zona està plena d’assecadors de peix, una activitat que aporta grans beneficis no només a la regió, sinó a tota Noruega. En Svolvaer trobem petites illes urbanitzades amb apartaments i cases de lloguer d’alt nivell, ideals per a grups grans o per als que volen donar-se un caprici de tant en tant més enllà del cercle polar àrtic. Després d’invertir un bon matí a descobrir Svolvaer, vam seguir la nostra ruta cap al nord. En arribar al desviament de Laukvik i el càmping de Sansletta recomanem encaridament seguir la petita carretera que surt a la nostra esquerra, amb la intenció de descobrir Laukvik i el Grunnforfjorden, un fiord molt interessant, de gran bellesa paisatgística. Seguint la petita carretera que avança cap a l’oest, arribarem a un punt on la carretera segueix a mà dreta, deixant al nostre esquerra el desviament de la carretera que entra a Laukvik, petita població costanera on podem menjar al costat del petit far i la seva escullera.

Al supermercat de Laukvik trobarem tot el necessari per poder gaudir d’un bon pic-nic amb les seves taules i bancs de fusta just davant. Passejar en família, sigui amb nens petits o més grans, al costat del mar i sota imponents muralles rocoses, envoltats per una natura salvatge en estat pur, no és una cosa que puguem fer cada dia. Després un bon dinar, vam seguir la nostra aventura per la petita carretera que segueix cap Delp i el Grunnforfjorden. De totes les carreteres panoràmiques que he tingut la sort de descobrir al llarg dels meus gairebé 44 anys, puc assegurar que la que creua és una de les més espectaculars que he vist. Si la meteo acompanya, el calidoscopi de llums, els colors, els reflexos a l’aigua … és realment impressionant. Nosaltres vam gaudir creuant a peu tot el dic/pont que creua el fiord.

La petita carretera acaba a prop de Fiskebol, connectant amb l’E-10, just abans de la boca sud del túnel que creua el mar de Noruega. Tal com succeeix a Islàndia, construir túnels sota el mar és una pràctica habitual, que permet creuar d’una manera segura, discret i ràpid d’una illa o punta de fiord a una altra, sense necessitat d’haver d’allargar carreteres ni construir ponts. L’E-10 segueix pujant cap a Lodingen i Narvik, deixant enrere les illes Lofoten, un autèntic paradís per als amants de la muntanya … i del mar.

QUAN PODEM VISITAR LES LOFOTEN

La millor època per visitar les illes Lofoten és a finals de primavera, durant l’estiu i a començament de tardor. No obstant això, a causa que la neu pot retirar tard o arribar molt d’hora, els mesos de juliol i agost solen ser els més tranquils a nivell de complicacions meteorològiques … Mai hem d’oblidar que els canvis de temps més enllà del cercle polar àrtic són el pa nostre de cada dia, per tal motiu, és important viatjar ben equipats, amb roba de qualitat (tres capes), diversos canvis en la motxilla i un bon impermeable.

Si voleu fer càmping, els mesos de juliol i agost hi sol haver força gent, encara que menys que en altres zones de Noruega. Durant els mesos de juny i juliol les hores del dia s’allarguen moltíssim a causa de les nits blanques, permetent al viatger allargar les jornades de trekking. Els senders a l’estiu poden estar molt relliscosos després d’una bona tempesta estiuenca, i hi ha moltes zones humides on en trepitjar, el calçat s’enfonsa en una capa d’aigua de diversos centímetres (indispensable Gore Tex).

A finals d’agost, estareu més tranquils, ja que el turisme desapareix i les temperatures són realment agradables, fins i tot fredes. A la tardor la policromia que ens regalen les Lofoten és de postal i un cop arribat l’hivern, el paisatge canvia radicalment, obrint-se davant nostre la possibilitat de realitzar travessies i descensos amb esquís de pel·lícula. Encara que no hi hagi estacions d’esquí alpí amb remuntadors, són diverses les zones on podem esquiar a Lofoten. En diverses poblacions l’esquí de fons s’ha convertit al llarg del temps en alguna cosa més que un esport, oferint recorreguts espectaculars.

VÍCTOR RIVEROLA I MORERA

Per si vols compartir aquesta crònica