El punt de partida el trobem a la carretera que discorre al costat del túnel de l’E-10, sortint de Reine cap al sud. La pujada al Reinebringen és impressionant, per tal motiu, recomanem pujar a primera hora del dia per evitar les hores centrals on a l’estiu el sol es fa notar. Són 480 m de pujada sense parar, des del nivell del mar fins a un dels cims que envolten Reine, sent un dels miradors més impressionants de totes les illes Lofoten. Avui dia la pujada no presenta cap dificultat, més enllà d’algun pas aeri en arribar a la carena i del pati que cau davant nostre en arribar a la primera cimera (486 m). El cim més alt, que sobrepassa els 500 m és davant d’on sol arribar tothom, obligant-nos a baixar uns metres per seguir per la cresta aèria fins al cim. Amb mal temps haurem de tenir molta cura en baixar, ja que encara que hi ha graons, podem relliscar. La pujada posarà a prova els nostres genolls, però l’esforç està justificat, ja que la visió panoràmica que s’obre davant dels nostres ulls, és espectacular, sobrevolant literalment Reine.
Des de Reine seguirem baixant fins Sørvågen i Â, on acaba la carretera E-10. Més enllà, només queda roca i aigua … fins a arribar a les últimes illes, Varoy i Rost, accessibles en vaixell des del port de Moskenes. En Varoy podem realitzar diverses excursions panoràmiques, podent transportar el nostre cotxe al ferri. La carretera E-10 acaba en un punt on podem donar la volta o aparcar tranquil·lament, seguint uns metres per un camí de terra que es converteix en sender, arribant gairebé a l’aigua. Els cims i parets de roca són un còctel perfecte entre Jurassic Park, Joc de trons, El senyor dels anells i Víkings.
Un dels trekkings més interessants de les Lofoten, al costat dels senders que condueixen a platges i la pujada al Reinebringen, és el que ascendeix fins al refugi Munkebu i el cim de l’Hermansdalstinden (1.029 m), un dels cims més alts de les Lofoten. El camí s’inicia a Sørvågen i puja vorejant diversos llacs preciosos. Si no parem a dormir al costat del refugi o en el seu interior (és lliure i cal demanar el codi de la porta en Sørvågen), la pujada inverteix unes 14 hores (anada i tornada), sent recomanable realitzar el trekking en dues jornades, per poder gaudir de l’itinerari i del paisatge que s’obre davant nostre. Des de la punta situada més al sud de les Lofoten, iniciarem el camí de tornada cap a Narvik (podem seguir pujant cap a Tromso i el Cap Nord si disposem de temps suficient) recorrent en aquesta ocasió de sud a nord les illes a través de la E- 10, una carretera que sens dubte serà llargament recordada. En pujar cap a Narvik i Harstad, el paisatge canvia, ja que el que abans vèiem de baixada, ara ho veiem de pujada, amb el contrast que implica tenir una mateixa visió panoràmica des d’angles diferents. Passarem per Leknes i recomanem parar almenys un dia a Henningsvaer, dormint al bucòlic i acollidor càmping de Sandvika, situat molt a prop d’Henningsvaer, amb la intenció de sopar amb calma i gaudir de la posta de sol. El càmping està situat en una platja molt simpàtica, amb un petit cim que domina tot l’àrea d’acampada. Són molts els que vénen a Henningsvaer per fer excursions en caiac, així com BTT i senderisme.
La cuina del càmping és gran, les dutxes perfectes, tenen calefacció potent, petites cabanes per als que no volen acampar amb tenda ni autocaravana, bons banys i un magnífic edifici de serveis on serveixen cafès per menys de dos euros, cosa que a Noruega s’agraeix. Des del càmping, ens acostem a Henningsvaer, un dels pobles més fotografiats de totes les illes Lofoten (al costat de Reine) al costat del seu petit port, diversos canals i el seu camp de futbol que apareix en milers de postals gràcies a les fotos que faciliten els drons. Els cims que s’alcen al nord de la població són assequibles a través d’un sender ben visible des de la carretera, permetent arribar fins a un coll (semblant a Reinebringen) des d’on es gaudeix d’una visió panoràmica sublim. Un bon calçat i una bona forma física ens ajudaran a superar una pujada dura, però molt gratificant.
Deixem enrere Henningsvaer i el càmping de Sandvika (on ens remullem els peus i part del cos en l’aigua freda però no gelada) i seguim pujant cap a Narvik. Al cap d’uns minuts, arribem a una de les poblacions més grans de Lofoten, Svolvaer, on trobem un interessant museu sobre la importància de les illes durant la Segona Guerra Mundial. Les tropes alemanyes van destacar a les illes diverses bases de submarins, amagades estratègicament. De Svolvaer parteixen ferris cap a Bodo i cap a la petita illa de Skrova. Podem visitar el centre de la població i alguna de les petites illes connectades per ponts, on brillen amb llum pròpia les casetes de colors típics del nord de Noruega i els vaixells pesquers.