Search
Close this search box.

POMPEU FABRA

EXCURSIONISTA I ESPORTISTA

Crònica escrita per CATHERINE PERELLÓ i fotografies d’AFCEC_ARNALOT
A banda de la seva professió com a filòleg, és gairebé un deure ineludible presentar altres episodis de la vida de Pompeu Fabra que, tot i ser prou coneguts, tal vegada avui dia hagin quedat una mica més oblidats. Això és: la seva faceta d’esportista.

POMPEU FABRA, EXCURSIONISTA

Pompeu Fabra tenia el convenciment que l’excursionisme ensenyava a conèixer i estimar la terra, i això era una cosa indispensable per a la formació de la persona, i també per a l’articulació de la nació catalana. Potser per això, quan tenia 74 anys, mentre era a l’exili a Prada de Conflent, improvisant tal vegada una breu descripció de la seva intensa i productiva vida, va manifestar: «Tots els esports em plauen, però l’excursionisme sobretot. Per a mi ha estat el complement de la meva vocació filològica. Ni la pràctica de l’excursionisme ni l’estudi de la llengua no m’han donat mai cap disgust».

Tot i que Fabra va ser un bon excursionista, no en el sentit d’explorador o conqueridor de grans reptes alpinístics, sinó com un perfecte amant de la muntanya, el cas és que no va deixar gairebé res escrit de les seves excursions. Per tant, la informació que ens ha arribat d’aquesta faceta de la seva vida és més aviat escassa, pobra, mancada de detalls. Sovint la font prové d’alguns amics o deixebles, que van deixar escrits brevíssims comentaris, com per exemple Francesc Arnó i Santos, membre de la colla d’«Els Pompeus», que reporta les excursions de Fabra a la Costa Brava. Els comentaris de Joan Coromines, deixeble de Fabra, duen també una mica més d’informació: els famosos Campaments Fabra als Pirineus o l’excursió a la serra de Busa. Així mateix, encara ens ha quedat constància d’una llarga i original travessa que Fabra va fer en diverses jornades, a peu i en barca, que anava des de Fraga fins a l’antic i desaparegut far de Buda, a l’illa de Buda, al delta de l’Ebre.

A l’inici d’aquesta activitat excursionista, podem dir sense por a equivocar-nos, que les primeres caminades de Fabra eren senzilles, simples passejades pels voltants de Barcelona, per admirar i gaudir la natura, com per exemple la llarga excursió que va fer amb el seu amic Jaume Massó i Torrents a Collserola, del qual hom diu que l’hauria ini- ciat en aquesta afició per la muntanya. Massó i Torrents va ser un home important en el seu temps: escriptor i erudit, fundador de L’Avenç, la més important revista modernista i catalanista. Aquest va ser l’itinerari: Fabra i Massó i Torrents van sortir a les cinc del matí de la plaça de Catalunya cap a Sarrià, Molins de Rei, el Papiol i Rubí fins a Sant Cugat, i van tornar a Barcelona pel Tibidabo i Sant Gervasi de Cassoles. Més endavant, de molta anomenada va ser la travessa pirinenca de Ripoll o Ribes de Freser a Toès, passant per Núria, el Noucreus i la vall de Carançà, i als estanys de Noedes, que també va fer acompanyat de Massó i Torrents –amb qui després pujaria a les Agudes i al Carlit–, l’escriptor Joaquim Casas-Carbó i els músics Enric Granados i Enric Morera. S’explica d’aquesta excursió que, en fer-se fosc, van haver de passar la nit al ras, a la vista del massís del Canigó. L’anècdota és que d’aquest bivac forçós en va néixer una òpera: La fada, amb lletra de Massó i Torrents i música del mestre Morera, estrenada el 14 de febrer de 1897 al Teatro del Prado de Sitges, en el marc de les festes modernistes de Sitges. L’acció se situa al gorg Negre, a les muntanyes del Conflent i la Fenolleda, durant el regnat de Jaume I.
Pompeu Fabra contemplant les muntanyes de la vall d'Àneu (entre 1927 i 1935, en els campaments Arnalot-Fabra). (© AFCEC_ARNALOT)
Però sobretot és molt coneguda la presència de Fabra en els emblemàtics Campaments Arnalot als Pirineus catalans, que es van iniciar l’any 1924 i es van extingir el 1935, just un any abans que esclatés la guerra civil a Espanya. Aquests campaments eren organitzats pels germans Pere i Ignasi Arnalot, que eren d’Alòs d’Isil, i se celebraven cada any a finals de juliol, amb una durada de deu dies. Fabra no s’hi afegiria fins al 1927; però a partir de llavors hi anava cada any, fins al darrer campament, que va ser l’any 1935, al pla de Boet. De seguida, els germans Arnalot van voler retre un homenatge al mestre, i canviaren el nom original pel de Campaments Fabra. En una d’aquestes estades d’alta muntanya –totes se celebraven al voltant dels 2.000 m– Fabra s’enfilaria fins a la que seria la seva cota més alta, el pui de Linya, de 2.868 m, al municipi d’Espot.

L’any 1891, quan tenia 23 anys, havia ingressat com a soci al Centre Excursionista de Catalunya. A partir d’aquell mateix any, Fabra, Joaquim Casas-Carbó i Jaume Massó i Torrents començaren a impartir diverses conferències sobre l’excursionisme i la llengua catalana. D’aquesta època hom creu que va fer la famosa travessa de Barcelona a Camprodon en sis etapes de 7 a 12 hores. Al CEC, Fabra va estar vinculat al naixent excursionisme científic català, impulsat per Norbert Font i Sagué, perquè considerava que era un sistema d’apropar-se al coneixement. Els qui el practicaven, estudiaven la natura i la societat sobre el terreny: la geologia, la geografia, la història, la botànica o l’astronomia. A Fabra li agradaven molt l’astronomia, i a casa seva de Badalona, als vespres, feia pujar les seves filles al terrat per contemplar les estrelles i observar les constel·lacions.
Un descans durant l'ascensió. Campaments Fabra-Arnalot (1927-1935), en una foto del fons d'Ignasi Arnalot. (© AFCEC_ARNALOT)

POMPEU FABRA, ESPORTISTA

Mentre vivia a Bilbao (1902-1912), Fabra va aficionar-se a la pilota basca, però quan va arribar a Barcelona va agafar afició al tennis. La colònia anglesa de Barcelona havia introduït el lawn-tennis (tennis sobre gespa) després de la primera Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888. L’any següent fundaven el Barcelona Lawn Tennis Club, el primer club de tennis català. Va ser un èxit rotund i posteriorment es van crear l’Sportverein, el Salud Sport Club, el Polo Jockey Club i l’Sportmen’s Club. El 24 de març del 1904 es formalitza l’Associació de Lawn Tennis de Barcelona –Fabra en seria president entre 1927 i 1935–, i ja a l’any 1966 l’associació es va constituir en l’actual Federació Catalana de Tennis (FCT).

L’any 1903, aquests cinc clubs van organitzar el primer Concurs Internacional de Tennis d’Espanya. Uns anys més tard amb l’ajuda de les institucions catalanes i barcelonines van organitzar els campionats del món en pista coberta a l’antic palau de la Indústria de la Ciutadella. Van tenir un èxit de convocatòria mundial, perquè van aplegar jugadors de tots els continents, fet que va impel·lir la fundació de molts clubs en altres poblacions de Catalunya i en centres d’estiueig.

Pompeu Fabra va ser un dels que va caure en l’encís del tennis. Fins i tot, la seva filla Carola deia que el seu pare era molt anglòfil. Fabra considerava que el tennis és un esport molt distret, amb moviments ràpids i bells que donen molta destresa al cos. Jugava unes tres partides a la setmana, moltes de les quals amb la seva filla Carola. L’any 1914, quan vivia a Badalona, va fundar el Badalona Lawn Tennis Club. Carola Fabra, seguint l’afició del seu pare, es va esforçar per demostrar que les dones també podien ser esportistes i competir en l’esfera pública, i per això es va convertir en una professional de primera categoria, que participava en molts campionats.
Pompeu Fabra amb altres homes damunt les arrels d'un arbre, en una foto d'Ignasi Arnalot i Sansa (1927-1935). (© AFCEC_ARNALOT)
Fabra havia jugat molt a tennis amb Pau Casals, tant a la pista de terra batuda, que va inaugurar Casals el 12 d’octubre del 1915 a la platja de Sant Salvador, al costat de casa seva, com a Prada de Conflent. Tots dos els podem considerar com a amateurs de bon nivell. Per a ells, el tennis representava el símbol de modernitat, d’ordre, bellesa, equilibri, puresa simbolitzada pel color blanc. Casals deia: «Algunes de les estones més divertides de la meva vida les he passades jugant a tennis, muntant a cavall, nedant… I m’ha estat possible portar-les a la pràctica gràcies a la proximitat de Sant Salvador, on tenia la meva anhelada platja.»

Certament, Fabra va gaudir de les platges de Badalona i Montgat. Era un nedador amb estil, especialment de la braça. Li interessava l’encaix de l’esforç físic amb l’enfortiment moral. Dos dies a la setmana anava a veure un pescador, conegut com en Xarxes, per recopilar tots els noms dels estris de pesca. A l’estiu es traslladava a una casa a la platja. Cap a la banda de Montgat, instal·lava la seva caseta. Davant la porta hi posava un tendal per tenir ombra. També li agradava pujar al patí de vela d’algun conegut, una embarcació molt de moda a l’època. Molt sovint es reunien uns quants per fer una tertúlia, sempre acompanyat de la seva inseparable pipa.

POMPEU FABRA PRESIDENT DE LA PALESTRA

Inspirant-se en els minyons de muntanya de Robert Baden-Powel, Josep Maria Batista i Roca, un dels introductors de l’escoltisme als Països Catalans, havia fundat l’entitat catalanista Palestra, de caràcter educatiu i patriòtic. Durant la dictadura de Primo de Rivera, Fabra en va ser escollit president, del 1930 al 1936, com a símbol de resistència política en la defensa de la llengua que aglutinava la societat. La Palestra era un bon instrument per difondre l’ús parlat i escrit del català en tots els àmbits educatius, socials i econòmics. La Palestra també coordinava tota mena d’excursions, activitats i competicions esportives, les que es consideraven més adients per al jovent català modern, juntament amb uns objectius patriòtics, per formar joves com a ciutadans en democràcia amb l’afermament d’uns valors com la cultura catalana, la moral, la civilitat, l’esport, la geografia, la història, l’economia i l’estímul de totes les arts, enfocament amb què no comptava l’escoltisme.

El 30 novembre de 1930 Fabra digué als joves de la Palestra: «Només tindrem el que nosaltres sapiguem guanyar. Cal reconèixer els nostres recursos i estudiar llurs possibilitats. Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania per al nostre poble, és per millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per obtenir que Catalunya intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col·laboració en l’obra de millorament i progrés de la humanitat.»
Contemplant el paisatge des del Marimanya. Campaments Fabra-Arnalot (1927-1935). (© AFCEC_ARNALOT)
La Palestra tenia un tarannà avantguardista: promovia l’esport en dos camps concrets, com la iniciació a l’aviació sense motor i amb motor amb els anomenats Falciots, i els esports de mar, amb el suport del Club Mare Nostrum.

Però durant la Segona República, la Palestra va perdre tota aquesta trajectòria, i el 1933 Fabra esdevingué el primer president de la nova Unió Catalana de Federacions Esportives, actualment anomenada Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC). El seu darrer campament es va fer l’estiu de 1935.

CATHERINE PERELLÓ

Psicòleg, Vocal de Cultura de la Junta del Centre Excursionista de Catalunya i Presidenta de SOS Empordanet, Associació en Defensa del Patrimoni Cultural i Paisatgístic del Baix Empordà, integrada a SOS Costa Brava.
Per si vols compartir aquesta crònica