Search
Close this search box.

ELS CONFINS D'ARAN

LA GRAN VOLTA A LA COMARCA PETITA

Crònica escrita per MONTSERRAT TIMONEDA i JAUME LLANES publicada a la revista VÈRTEX número 285
La Val d’Aran és una de les comarques petites de Catalunya, però resulta gegantina en el nombre de possibilitats que ofereix als muntanyencs i muntanyenques. Un dels itineraris més suggestius i exigents per fer-hi a l’estiu és resseguir a peu el perímetre d’aquest paradís de l’alta muntanya pirinenca.

LA CARA I LA CREU DE LA VAL D’ARAN

Les precioses postals de la Val d’Aran dels anys 60 i 70 del segle passat s’han malmès completament amb el pas del temps. El paisatge bucòlic, amb un vernís d’exclusivitat, de la denominada Suïssa dels Pirineus ja no existeix. Només cal tenir ulls per adonar-se’n. Els complexos urbans d’apartaments i cases adossades dupliquen i a vegades tripliquen el vell perímetre dels pobles i, el que és pitjor, imposen la seva estètica ostentosa a la mirada. Els antics prats de dall i els camps de conreu, o bé han desaparegut sota el ciment i l’asfalt, o bé estan devorats per una vegetació selvàtica. Tot plegat perquè a l’Aran les activitats tradicionals s’han substituït pel monocultiu econòmic del turisme de qualitat. Una qualitat artificiosa, desvinculada del territori colonitzat.
L'itinerari contempla les altes carenes del perímetre comarcal, com la cresta de Saboredo.
(© Jaume Llanes)
La ideologia econòmica-moral que ha estat l’estendard de la Val d’Aran també ha tingut un efecte colateral sobre l’excursionisme. Els motxilleros (sic) han estat els grans oblidats del model turístic perquè sempre s’ha pensat que no deixaven prou benefici econòmic al territori. Llevat d’algunes meritòries i poc reconegudes propostes de particulars, empreses i membres d’institucions, a la vall no s’ha treballat prou per acollir aquests visitants. S’han deixat perdre incomptables corriols d’accés a zones d’altíssim interès muntanyenc i cultural i no s’ha creat una xarxa adequada d’allotjaments assequibles. El model, fins i tot, ha condicionat la percepció de la Val d’Aran per part de molts muntanyencs que pensen que aquesta regió no és tan idònia com altres de properes per practicar-hi les seves aficions. El problema que té actualment la comarca no rau només en el llast que arrossega, sinó en l’absència d’un debat de fons que ajudi a preparar un canvi d’enfocament.

Hem pintat un panorama fosc, és cert, però hi ha altres elements que permeten una lectura més positiva. Els excessos urbanístics s’han concentrat a les zones més humanitzades de l’Aran, però sortosament no han afectat gaire l’alta muntanya, que és la part més extensa del territori. Al llarg de la depressió central per on circula la Garona hi conflueix una multitud de valls laterals que contenen una riquesa paisatgística enorme i força desconeguda. Per il·lustrar aquesta varietat, proposem una breu síntesi de l’alta muntanya aranesa en tres zones: el Baish Aran està configurat per unes valls encaixonades, cobertes d’una vegetació desbordant que vesteix fins i tot els relleus més verticals. La regió conté pics assequibles, però també altres d’abruptes i rocosos. En segon lloc, el territori central i nord de l’Aran és ocupat per unes grans extensions boscoses i herboses. El seu relleu és menys agrest, però arreu s’hi aixequen pics prominents i accessibles que són grans miradors locals i pirinencs. Els estanys esparsos d’aquesta zona desprenen un halo bucòlic i alhora misteriós. Per últim, el paisatge de la meitat sud de l’Aran és el més celebrat: territori eminentment granític, de crestes estripades, agulles desafiadores, caos de roca, circs feréstecs i una multitud d’estanys. Una excepció a la regla: a la ribera del riu Nere, una sèrie de colossos calcaris (el Malh des Pois o Forcanada n’és el rei) vesteixen el paisatge amb formes i colors diferents als del granit.

Si fem cas del vell principi escolàstic que «el tot és més que la suma de les parts», aleshores cal considerar el conjunt de les zones mencionades com un nou paisatge. Podríem dir que hi ha una harmonia i una bellesa específiques del tot. I no reclama, aquesta nova realitat, una forma singular de descobrir-la? Heus aquí on volíem arribar.
El llogaret de Sant Joan de Toran es troba al sector septentrional de l'Aran. (© Jaume Llanes)

LA GRAN TRAVESSA D’UN PAÍS PIRINENC

Estem convençuts que la travessia que us presentem és l’activitat més idònia per copsar la totalitat del paisatge de la Val d’Aran com una unitat harmònica. Es tracta d’una ruta aranesa cent per cent perquè el seu traçat és sempre interior als límits territorials de la vall, amb només algunes derives curtes cap a les regions veïnes quan el relleu ho requereix. Sens dubte, constitueix la travessia més completa que es pot fer caminant per aquest petit país pirinenc perquè hi fa la volta completa fregant sempre els seus confins. Per la rellevància que té l’Aran com a capçalera de la Garona, el riu més important dels Pirineus, també es pot afirmar que l’itinerari és un veritable compendi dels paisatges més bells de la serralada. S’ha de dir que la ruta té un marcat caràcter muntanyenc: és circular, busca sempre la lògica i alhora l’elegància del traçat, té etapes llargues, exigents i fa incursions en alguns indrets poc freqüentats.

ETAPA 1
LES – REFUGI DE LIAT
Longitud: 21 km
Desnivells: +2.075 m | -420 m
Durada: 8-9 h
Proposta d’ascensió: Tuc Blanc de la Cresta de Crabèra (2.640 m) – | 1:30 h | +395 m
Partim de Les (640 m) i seguim el camí asfaltat de la Lana. Per un sender que voreja la Garona pel marge esquerre a Pontaut, des d’on enfilem el camí de la Còsta fins a Canejan. Des d’aquest mirador privilegiat del Baish Aran ens endinsem a la vall de Toran pel vessant de la solana, tot seguint l’inconfusible GR 211. Travessem els poblets idíl·lics de Porcingles i Sant Joan de Toran, testimonis d’una cultura pastoral avui extingida. Deixem un tram el GR per anar a Pradet i seguir un sender deliciós arran del riu Toran, i tornem al camí principal sota l’embassament de Sant Joan de Toran. La frondosa i ombrívola gorja d’Ermèr és la porta d’entrada a l’alta muntanya toranesa. El paisatge s’eixampla al pla dels Grauèrs, per on el sender ens duu fins a la base de la inconfusible coma d’Arbe, sota la immensa muralla SW de la cresta de Crabèra. Abandonem el GR 211 per iniciar la feixuga pujada de la coma per un viarany entre els matolls (fites) i, més amunt, pel roquissar. La part superior és plana i encaixonada, i acaba en un balcó obert a la immensa regió de Liat (2.320 m). Al primer rierol que hi trobem iniciem un flanqueig descendent cap al desguàs de l’estany Long de Liat. Travessem a gual l’Unhòla recent nascut i ens enlairem per uns prats sembrats de dolines (S) fins al refugi lliure de Liat (2.250 m), envoltat de les restes malmeses de les mines.

ETAPA 2
REFUGI DE LIAT – MONTGARRI
Longitud: 18 km
Desnivells: +605 m | -1.195 m
Durada: 7 h
Proposta d’ascensió: Tuc de Maubèrme (2.880 m) – | 1:30 h | +340 m
Del refugi baixem de nou al desguàs de l’estany Long de Liat. En paral·lel al sender de l’Unhòla, i sense perdre altura, flanquegem uns extensos herbeis (ESE) fins a enllaçar el GR transfronterer. Amb unes llaçades perfectes ens enlairem fins a una feixa (les Tauletes de Liat), on trenquem a la dreta per resseguir la fondalada que aixopluga els estanyets de Maubèrme. Flanquegem el majestuós tuc de Mabèrme pel seu vessant sud i, superat el coll de Maubèrme, ens dirigim al port d’Urets (2.510 m). Sense canviar de vessant, continuem per un sender que aprofita el traçat dels antics rails de les mines, amb diversos túnels a la roca, i accedim a la collada Nera (2.570 m). Aquí emprenem l’ascensió fàcil (N) al tuc de l’Òme (2.703 m). Després, el GR 211 ens guia per la llarguíssima vall d’Òrla (aranesa, però d’aiguavessant mediterrani): hi descobrim les mines de l’Horcalh, freguem el port d’Òrla, flanquegem a mig aire de la solana de la vall i, cap al final, avancem pel seu fons fins a trobar la casa d’Es Cabau. Un tram de pista ens deixa en un dels indrets més emblemàtics de l’Aran: el santuari de la Mair di Diu de Montgarri (1.660 m), on hi ha un refugi.
Estany de Cap deth Pòrt i serra de Rius, a la zona de la Restanca. (© Jaume Llanes)
ETAPA 3
MONTGARRI – SALARDÚ
Longitud: 22 km
Desnivells: +970 m | -1.350 m
Durada: 8:15 h
Proposta d’ascensió: Tuc de Marimanha (2.665 m) – | 1:15 h | +95 m
Des de Montgarri, seguim la pista que avança en paral·lel a la Noguera Pallaresa en direcció a d’Alós d’Isil fins que, en un revolt molt pronunciat, prenem el trencall de la vall de Marimanha. Un bon sender emboscat ens enlaira pel marge dret del torrent i ens deixa en una acollidora vall pastoral, plena de bestiar. Progressem pel seu marge dret fins que la vall es bifurca en dos ramals, al dessota d’una paret granítica. Agafem el ramal de la dreta i remuntem una fondalada herbosa per descobrir el preciós estany de Marimanha. Travessant un caos de blocs, arribem a l’estany superior homònim, ubicat al bell mig del circ mineral de l’Herradura. Després de l’estany, a la dreta, enfilem un ressalt que ens deixa en una feixa i la seguim (S) fins a la base d’una canal obliqua i encaixonada (W) que culmina al coll de Marimanha (2.570 m). Davallem cap al fons del circ de Baciver i, per la dreta dels dos grans estanys de Dalt, ens situem al seu desguàs. El sender, molt fressat, ens porta per la vall de Baciver fins a l’aparcament de l’Orri. Fem un tram curt de carretera i agafem un camí que duu a l’Oelh de la Garona. Resseguim el GR 211, que avança en paral·lel a la carretera de Beret i després de travessar-la es desvia cap a Bagergue, amb vistes aèries del Naut Aran. Travessem Bagergue i per un camí esplèndid enllacem amb una carretera que ens duu a Salardú (1.260 m).

ETAPA 4
SALARDÚ – REFUGI DE COLOMÈRS
Longitud: 20,5 km
Desnivells: +1.345 m | -470 m
Durada: 6:30 h
Proposta d’ascensió: Tuc de Ratèra (2.862 m) – | 1:00 h | +282 m
Per un camí asfaltat que s’agafa al costat del camp de golf de Salardú, arribem a Tredòs. Travessem la Garona per un pont i seguim una pista que avança pel marge esquerre del riu (GR 211.4), amb perspectives idònies per observar, amb ull crític, la nova urbanització de Ruda. El camí s’endinsa a la vall de Ruda, de perfecta factura glacial, amb un perfil lateral de pics rocosos altius. A la part alta d’un tram de pista força malmès agafem, a l’esquerra, un sender ben senyalitzat que ens condueix al refugi de Saboredo. Planegem després per la fondalada dels estanys del Miei i de Naut de Saboredo i, tot seguit, ens enlairem fins al port de Ratera (2.585 m). Prenem, a la dreta, el GR 11 (NW) per endinsar-nos al circ de Colomèrs. Passem arran de l’estany Obago, del Redon i, en arribar al Long, trenquem a l’esquerra cap a l’estany dels Cabidornats. Deixem de seguit el sender dels estanys de Colomèrs i, per un corriol inclinat, davallem al refugi de Colomèrs, al costat de l’estany homònim (2.135 m).

ETAPA 5
REFUGI DE COLOMÈRS – BOCA SUD TÚNEL DE VIELHA
Longitud: 18,5 km
Desnivells: +1.090 m | -1.600 m
Durada: 8:15 h
Proposta d’ascensió: Montardo (2.833 m) – | 1:30 h | +370 m
Etapa totalment inscrita en territori d’alta muntanya: ressegueix les capçaleres que aixopluguen el conjunt més gran d’estanys de la serralada pirinenca, enmig d’uns relleus de formes desafiadores. L’itinerari és llarg i sinuós, però molt evident per la senyalització i el bon traçat dels senders. Primer remuntem una coma que culmina al port de Caldes (2.560 m) i, tot seguit, instal·lats provisionalment a l’Alta Ribagorça, anem cap al coll de Oelhacrestada (2.475 m). Baixem per terreny dret a l’estany de la Restanca i trenquem a l’esquerra per ascendir cap a l’estany de Mar (SW). Resseguim la riba SE de l’estany i enfilem una dura pujada fins a la collada de l’estany de Mar (2.500 m). Ara toca un nou descens cap a l’estany Tòrt de Rius, que voregem per la dreta. En arribar al desguàs de l’estany de Rius prenem, cap a l’esquerra (W), el GR 11 fins al port de Rius (2.340 m). La davallada per la vall de Conangles, malgrat el cansament acumulat, és deliciosa. L’etapa acaba a la boca sud del túnel de Vielha (1.610 m).
Baixada cap a l'estany Obago, al circ de Colomèrs. (© Jaume Llanes)
ETAPA 6
BOCA SUD TÚNEL DE VIELHA – ARTIGA DE LIN
Longitud: 14 km
Desnivells: +1.355 m | -1.490 m
Durada: 7:10 h
Proposta d’ascensió: Tuc de Molières (3.012 m) – | 0:25 h | +75 m
Ascendim per la vall de Molières, per un bon sender, fins als estanys homònims. Caminem per la seva dreta (marge esquerre) fins a l’altura del darrer estany i ens enlairem (N) per superar un ressalt. Per un pendís més suau arribem a una muralla rocosa. Ens exigeix una grimpada per arribar al collet de Molières (2.935 m), des d’on se’ns mostra, superb, el massís de la Maladeta. Entrem en territori aragonès per la vall de l’Escaleta, primer pel marge dret d’una ampla capçalera rocosa i, quan la vall vira cap al N, aleshores pel marge esquerre i per terreny molt dret. Des de l’estany Superior de l’Escaleta tornem a l’Aran travessant l’ample coll dels Aranesi (2.445 m). Una canal encarada al monumental Malh des Pois o la Forcanada ens porta (E) a un pendent de roca calcària per on baixem a l’estany dels Pois. El voregem per una tartera de l’esquerra. El sender es precipita per terreny accidentat i al final, després d’un tram de bosc, arribem al pla de l’esquerra de l’Artiga, en un racó del qual es troba el refugi lliure on hem de pernoctar (1.476 m).

ETAPA 7
ARTIGA DE LIN – BOSSÒST
Longitud: 28,5 km
Desnivells: +1.105 m | -1.865 m
Durada: 8:10 h
Proposta d’ascensió: Era Entacada (2.270 m) – | 1:05 h | +270 m
Ens encaminem cap al pla de la dreta de l’Artiga i agafem el sender que remunta l’encaixonada vall de Pomèro. Cap al final de la fondalada, quan esdevé plana, girem a la dreta per superar el pas de l’Escaleta (2.396 m). Avancem pel flanc enlairat d’una carena herbosa, amb vistes esplèndides dels afilats pics de la vall de Luishon, i arribem així al coll de la Montjòia (2.089 m). Flanquegem el vessant sud dels tucs de la Montjòia i Roi, aprofitant un bon corriol de bestiar, i ens situem a l’ample coll de Poilanèr (2.010 m), al peu d’Era Entecada. Baixem cap al vessant occità, primer per sender (NW) i després per una pista que travessa unes immenses pastures atapeïdes de bestiar. A la cabana de Campsaure deixem la pista i agafem un corriol a la dreta que s’enlaira fins al coll de Baretja (1.750 m). Pel fons de la coma (N) arribem a la cabana del Bòsc. Podem baixar per la mateixa pista o agafar dreceres que la creuen fins ben a prop del Portilhon (1.293 m). Travessem la carretera i planegem a mig aire de la serra que s’aixeca al vessant W de Bossòst. A les bordes de Sapòda, el camí canvia de direcció i davalla cap al fons de la vall. Deixem la pista quan trobem, a l’esquerra, un PR que ens guia fins a Bossòst (710 m).

ETAPA 8
BOSSÒST – LES
Longitud: 11,5 km
Desnivells: +515 m | -615 m
Durada: 3:20 h
Proposta d’ascensió: Plan deth Òme (2.193 m) – | 5:30 h | +1.205 m
L’últim tram de la volta comença resseguint el camí emboscat de Paliàs, força ben senyalitzat, que s’enlaira des de Bossòst i arriba als dipòsits de Les. Aquí, en comptes de baixar al poble, planegem per una pista fins al mirador de Vernet. Un sender continua pel mateix flanc de la muntanya fins a enllaçar amb un camí més ample que a la dreta ens porta a Bausen. Baixem pel vell camí d’accés al poble fins a la cruïlla de Bausen, a la N-230. A l’altra banda de la carretera hi ha l’accés al camí de la Lana, per on havíem iniciat la travessia i que ens deixa de nou a Les.

MONTSERRAT TIMONEDA i JAUME LLANES

Viuen a Belianes i tenen casa a Canejan (Val d’Aran), on romanen sempre que poden. Tots dos són doctors en Filosofia i catedràtics d’institut. Pertanyen a l’Associació Excursionista GEST de Belianes. Practicants de l’excursionisme, l’escalada clàssica i l’alpinisme, han obert vies d’escalada en roca i en glaç als Pirineus. Són autors dels llibres Muntanyes de Canejan, guanyador del VII Premi Vèrtex (Cossetània, 2007), La Corona d’Aran (Sua, 2010), La gran volta a la Val d’Aran (Sua, 2013) i dels itineraris del mapa Val de Toran (Piolet, 2009). A més, en Jaume ha publicat el llibre de poesia Entre el Corb i el Toran. Apunts de poefísica (Neopàtria, 2015).
Per si vols compartir aquesta crònica