En algunes famílies, s’ha instaurat el caos. L’absència d’obligacions, de feina i d’escola ha fet trontollar l’estabilitat rígida horària. No vull opinar si és bo o dolent, si ha sigut necessari o inútil, si deixar de mirar l’hora ha servit d’alguna cosa. Personalment, no m’agraden les dualitats i no tot és blanc o negre. Al final, tants caps, tants barrets.
Però sí que el confinament, tot i fer teletreball en el meu cas, m’ha transportat als nostres dies de viatge amb bicicleta pel món. Aquells dies en què l’hora que marcaven les agulles del rellotge no tenia cap mena de solta ni volta. L’essencial era tenir les necessitats bàsiques cobertes, per poder continuar viatjant i gaudint del moment. Tenir les provisions necessàries d’aigua i menjar, disposar de bona salut i que, a més a més, el cel fos blau com el mar eren els factors que ens acostaven cada cop més a la felicitat.
