SEGON TRAM: DE BANYULS DE LA MARENDA A HENDAIA (GR 10)
Només començar el GR 10 vam constatar que les condicions, el desnivell i la logística serien molt més dures que el primer tram. Només la primera etapa ja vam fer més de 2.000 m de desnivell positiu, amb unes condicions meteorològiques adverses per la forta tramuntana en la carena, abans d’arribar al puig Neulós, que ens obligava ajupir-nos. Si la travessa de l’Albera va ser dura, quan vam entrar a l’Arieja, la sensació de solitud, els boscos espessos i els grans desnivells ens van impressionar. Uns dels objectius plantejats era arribar el 22 de juny al refugi de Cortalets, per ser presents durant l’encesa de la Flama del Canigó. Ens vam llevar a les 3 de la matinada per ser al cim cap a les 5:30, i poder veure la sortida del sol la nit del solstici d’estiu. Quan es va fer clar vam baixar per la canal en direcció a Marialles i vam recórrer l’etapa corresponent, que aquell dia s’acabava a Pi de Conflent.
Creuar l’Albera, la Cerdanya francesa i l’Arieja ens va costar 12 etapes (11 a 33). A partir d’aquí vam entrar als Alts Pirineus. L’esforç per sobrepassar alguns colls d’alçada importants partint de pobles molt baixos, contrastava amb gran quantitat de pistes d’esquí que trobàvem en moltes de les etapes centrals en territori francès.
La darrera part del GR 10 discorre per la Baixa Navarra, amb desnivells mantinguts i paisatges impressionants per la seva verdor. Finalment, vam arribar a Hendaia, en una setmana d’onada de calor tremenda i temperatures de fins a 35 graus, que ens varen exigir un esforç addicional. En algunes etapes la boira de les alçades ens va demanar molta concentració per no perdre les marques i poder progressar navegant correctament.
TERCER TRAM: D’HENDAIA AL CAP DE CREUS (GR 11)
Després de quatre dies de descans i recuperació de l’esforç en companyia de la família, vam iniciar el recorregut de tornada que ens portaria des del cap Higuer fins al cap de Creus. La part navarresa fins al càmping de Zuriza, malgrat la distància d’algunes etapes va ser molt més assumible que la part francesa, per la dolçor dels camins, però també per la facilitat dels allotjaments amb una nutrició més adient a l’esforç. Les primeres etapes són llargues de recorregut (30 km) però la bondat del disseny, les condicions del terreny i la recuperació ens permetien anar amb certa comoditat i gaudir del paisatge.
Després de Zuriza vam entrar de ple en els Pirineus centrals, que es un àrea ben coneguda per a nosaltres, de les campanyes estiuenques dels 3000 catalogats que hem fet els darrers anys. L’alçada mitjana d’aquest tram és molt considerable, i l’ambient d’alta muntanya constant. Travessant les valls d’Hecho, Ansó, Tena, Ordesa, arribarem al massís de Posets per rodejar-lo pel nord i desembocar sobre Benasc.
Finalment, després de creuar tota la Vallhiverna, i la dura baixada per la vall de Salenques, vam arribar a la vall de Conangles. Estàvem de nou en territori català i ens dirigíem al cap de Creus en la darrera part del recorregut del GR 11. Aquest zona també és ben coneguda per nosaltres des de fa molts anys. Seguint la vall de Rius i Colomers, acabarem a Espot. En dues etapes des de la Guingueta vam arribar a Àreu.
Creuar Andorra va ser magnífic. Vam tenir bon temps i els boscos i prats estaven en el seu màxim esplendor. L’etapa d’Àreu al refugi de Comapedrosa travessant la portella de Baiau i l’etapa des d’Encamp al refugi de Malniu, passant pel nou refugi de l’Illa, a la vall de Madriu-Perafita, van ser de les més precioses de tot el recorregut que ens quedaren gravades a la memòria.
Després vam continuar cap a Puigcerdà, Planoles, Núria i Setcases passant pel punt més alt de tota la travessa, el coll de Noucreus, a 2.800 m, amb un fred considerable, boira i fort vent. De Setcases, en direcció est, vam creuar tota l’Alta Garrotxa fins a arribar a Maçanet de Cabrenys, per entrar a l’Alt Empordà. És un paisatge feréstec amb boscos embardissats, que exigien atenció per no perdre el bon camí. Des de la Jonquera, en tres etapes més (passant per Espolla i Llançà), vam arribar al cap de Creus el 21 de setembre a les 12 del migdia. Havíem aconseguit, doncs, creuar els Pirineus en les dues direccions (anada i tornada de la Mediterrània a la mar Cantàbrica). Només ens quedava baixar a Barcelona en els propers dies. Aquest mateix dia vam resseguir la costa fins a Cadaqués per acabar allà l’etapa numero 91.