Search
Close this search box.

100 FITES

LA TRAVESSA DELS PIRINEUS EN CENT ETAPES

Crònica escrita per ENRIC CÁCERES i JAUME CANET publicada a la revista MUNTANYA número 930
Fa tres estius, tornant dels Alps amb els meus fills i amb la meva jubilació professional ben propera, vaig pensar en fer un projecte especial de més llarga durada que els habituals quan hem practicat excursionisme o alpinisme. Aquest projecte havia de tenir com a característica fonamental sortir de casa caminant i després d’un gran recorregut tornar-hi. Vaig pensar que pujar caminant fins al Pirineu, travessar-lo de la Mediterrània a la mar Cantàbrica en els dos sentits, pel vessant francès i l’espanyol, i baixar una altra vegada a casa podia ser una bona experiència. La proposta inicial no va ser mal rebuda a casa, però em demanaren que no ho fes sol sinó acompanyat. En Jaume Canet amb qui he compartit sortides durant els darrers 35 anys era el candidat ideal. No tan sols va acceptar la proposta, sinó que va posar-hi tant o més entusiasme que jo en el seu disseny i desenvolupament.

Vam esmerçar més d’un any en preparar el projecte, el recorregut, la logística, els allotjaments, el material, i, finalment només restava posar-li nom. Li vam posar 100 fites. En primer lloc perquè ens sortien 100 etapes d’un dia cadascuna per completar el recorregut i perquè el desnivell positiu superava els 100.000 m i una distància aproximada de 2.300 km.
La perspectiva del Midi d'Ossau des del refugi d'Ayous és impressionant. Etapa 43 entre Gabas i el llac Gentau (© Jaume Canet)

DESCRIPCIÓ DE L’ITINERARI

La idea, d’entrada, era no repetir cap etapa. Iniciaríem la pujada des de Barcelona fins a Banyuls de la Marenda, per la costa catalana, per poder iniciar el recorregut de la Mediterrània a l’Atlàntic pel vessant francès i tornar pel vessant espanyol. Finalment, en arribar al cap de Creus des de l’Atlàntic, baixaríem cap a Barcelona per l’interior, amb la idea de no repetir cap etapa.

Ens va semblar que cada set o vuit dies podíem descansar 24 hores per fer més assolible aquest repte, (amb 65 i 64 anys respectivament, necessitàvem afrontar el repte amb lògica conservadora). Això suposa 100 dies caminant i uns 20 de descans. El trajecte tenia quatre trams ben definits.

PRIMER TRAM: DE BARCELONA A BANYULS DE LA MARENDA (GR 92 NORD)

Vam iniciar el recorregut des de casa d’en Jaume a la Vall d’Hebron fins casa meva, a Montcada, el dia 3 de juny del 2018. En les següents etapes vàrem seguir estrictament el GR 92 nord fins a Tossa de Mar per acabar, deu dies després, a Vilajuïga, a l’Alt Empordà, des d’on després de dos dies de descans vam passar a Banyuls de la Marenda (etapa número 11).

Sorprenentment, des de les primeres etapes que segueixen el corredor prelitoral vam tenir la sensació de solitud en els camins i d’estar en plena natura, allunyats de la civilització. Cal destacar l’etapa 9, de Torroella de Montgrí a l’Escala, per les vistes des de l’emblemàtic castell del Montgrí i la baixada dels penya-segats fins al poble. La darrera etapa de Vilajuïga fins a Banyuls va ser llarga i dura, però d’una gran bellesa. En total onze etapes, des de Barcelona a Banyuls ben variades, entretingudes.
L'etapa 34 entre Luison i el refugi de l'Espingo mostra l'esplendorosa alta muntanya al voltant del llac d'Ao
(© Jaume Canet)
Cim del Canigó a la sortida del sol, el dia del solstici d'estiu.
Etapa 17 entre el refugi de Cortalets i Pi de Conflent (© Enric Cáceres)

SEGON TRAM: DE BANYULS DE LA MARENDA A HENDAIA (GR 10)

Només començar el GR 10 vam constatar que les condicions, el desnivell i la logística serien molt més dures que el primer tram. Només la primera etapa ja vam fer més de 2.000 m de desnivell positiu, amb unes condicions meteorològiques adverses per la forta tramuntana en la carena, abans d’arribar al puig Neulós, que ens obligava ajupir-nos. Si la travessa de l’Albera va ser dura, quan vam entrar a l’Arieja, la sensació de solitud, els boscos espessos i els grans desnivells ens van impressionar. Uns dels objectius plantejats era arribar el 22 de juny al refugi de Cortalets, per ser presents durant l’encesa de la Flama del Canigó. Ens vam llevar a les 3 de la matinada per ser al cim cap a les 5:30, i poder veure la sortida del sol la nit del solstici d’estiu. Quan es va fer clar vam baixar per la canal en direcció a Marialles i vam recórrer l’etapa corresponent, que aquell dia s’acabava a Pi de Conflent.

Creuar l’Albera, la Cerdanya francesa i l’Arieja ens va costar 12 etapes (11 a 33). A partir d’aquí vam entrar als Alts Pirineus. L’esforç per sobrepassar alguns colls d’alçada importants partint de pobles molt baixos, contrastava amb gran quantitat de pistes d’esquí que trobàvem en moltes de les etapes centrals en territori francès.

La darrera part del GR 10 discorre per la Baixa Navarra, amb desnivells mantinguts i paisatges impressionants per la seva verdor. Finalment, vam arribar a Hendaia, en una setmana d’onada de calor tremenda i temperatures de fins a 35 graus, que ens varen exigir un esforç addicional. En algunes etapes la boira de les alçades ens va demanar molta concentració per no perdre les marques i poder progressar navegant correctament.

TERCER TRAM: D’HENDAIA AL CAP DE CREUS (GR 11)

Després de quatre dies de descans i recuperació de l’esforç en companyia de la família, vam iniciar el recorregut de tornada que ens portaria des del cap Higuer fins al cap de Creus. La part navarresa fins al càmping de Zuriza, malgrat la distància d’algunes etapes va ser molt més assumible que la part francesa, per la dolçor dels camins, però també per la facilitat dels allotjaments amb una nutrició més adient a l’esforç. Les primeres etapes són llargues de recorregut (30 km) però la bondat del disseny, les condicions del terreny i la recuperació ens permetien anar amb certa comoditat i gaudir del paisatge.

Després de Zuriza vam entrar de ple en els Pirineus centrals, que es un àrea ben coneguda per a nosaltres, de les campanyes estiuenques dels 3000 catalogats que hem fet els darrers anys. L’alçada mitjana d’aquest tram és molt considerable, i l’ambient d’alta muntanya constant. Travessant les valls d’Hecho, Ansó, Tena, Ordesa, arribarem al massís de Posets per rodejar-lo pel nord i desembocar sobre Benasc.

Finalment, després de creuar tota la Vallhiverna, i la dura baixada per la vall de Salenques, vam arribar a la vall de Conangles. Estàvem de nou en territori català i ens dirigíem al cap de Creus en la darrera part del recorregut del GR 11. Aquest zona també és ben coneguda per nosaltres des de fa molts anys. Seguint la vall de Rius i Colomers, acabarem a Espot. En dues etapes des de la Guingueta vam arribar a Àreu.

Creuar Andorra va ser magnífic. Vam tenir bon temps i els boscos i prats estaven en el seu màxim esplendor. L’etapa d’Àreu al refugi de Comapedrosa travessant la portella de Baiau i l’etapa des d’Encamp al refugi de Malniu, passant pel nou refugi de l’Illa, a la vall de Madriu-Perafita, van ser de les més precioses de tot el recorregut que ens quedaren gravades a la memòria.

Després vam continuar cap a Puigcerdà, Planoles, Núria i Setcases passant pel punt més alt de tota la travessa, el coll de Noucreus, a 2.800 m, amb un fred considerable, boira i fort vent. De Setcases, en direcció est, vam creuar tota l’Alta Garrotxa fins a arribar a Maçanet de Cabrenys, per entrar a l’Alt Empordà. És un paisatge feréstec amb boscos embardissats, que exigien atenció per no perdre el bon camí. Des de la Jonquera, en tres etapes més (passant per Espolla i Llançà), vam arribar al cap de Creus el 21 de setembre a les 12 del migdia. Havíem aconseguit, doncs, creuar els Pirineus en les dues direccions (anada i tornada de la Mediterrània a la mar Cantàbrica). Només ens quedava baixar a Barcelona en els propers dies. Aquest mateix dia vam resseguir la costa fins a Cadaqués per acabar allà l’etapa numero 91.
Des del Coll de la Cirera, deixem el Canigó i l'alta muntanya pirinenca
i comencem la devallada cap a la Mediterrània (© David Mengual)
L'Ivó de Tebarray, situat a 2.710 m, és una bona mostra de l'alta muntanya dels Pirineus centrals (GR 11), entre Sallent de Gállego i el refugi de Bachimanya (etapa 64) (© David Mengual)

DIFERÈNCIES ENTRE EL GR 10 I EL GR 11

Malgrat que l’alçada mitjana del GR 11 va ser superior que el GR 10, les diferències de desnivell van ser inferiors i el recorregut no va ser tan dur com a l’anada. El GR 10 té aproximadament 10.000 m més de desnivell i supera en 70 km el GR 11. Aquest fet, afegit a la dificultat en una alimentació correcta, el terreny més humit i fangós en molts trams i la boira, va fer que trobéssim molt més dura l’anada que la tornada. Pensem que va ser un encert començar per el GR 10 i tornar pel GR 11. Quant a la senyalització, val a dir que el GR 11, en els trams navarrès i central, està molt ben senyalitzat, amb informació suplementària en els plànols de la federació, dels desnivells, trams, durada i perfils de cada etapa. No podem dir el mateix del GR 11 en el territori català. La senyalització era escassa, i en alguns punts perdedora. Al GR 10, molta gent d’altres països coneixien molt bé la popularitat d’aquest camí, però desconeixien l’existència del GR 11.

QUART TRAM: DEL CAP DE CREUS A BARCELONA. EL CAMÍ DE SANT JAUME I EL GR 83

Ens quedava, doncs, des de Cadaqués, iniciar la baixada cap a Barcelona. En la primera etapa vam arribar a Vilajuïga recorrent l’abrupta, i en algun tram complicada, aresta de la serra de Verdera, amb el punt culminant al castell de Sant Salvador, des d’on es gaudeix d’unes vistes increïbles a banda i banda, i deixant per sota, al nord, Sant Pere de Rodes.

Des de Vilajuïga, per no repetir l’itinerari de pujada, vam seguir el camí de Sant Jaume, en direcció sud-oest, passant per Figueres, Pontós, Bàscara, Sarrià de Ter i Anglès fins a arribar a Sant Hilari Sacalm. Etapes llargues, però amb poc desnivell, que vam poder gaudir plenament. Just abans d’arribar a Sant Hilari deixem el camí de San Jaume i seguim el GR 83 o camí del Nord, que uneix Mataró amb el Canigó. De Sant Hilari en dues etapes arribarem a Mataró, passant per Riells/Viabrea. Aquestes dues etapes van ser dures i llargues, especialment la segona (d’uns 34 km i 1.000 m de desnivell). De Mataró, resseguint la costa fins a Sant Adrià del Besòs i pujant pel vessant nord del riu, vam arribar a Montcada. La darrera etapa de tràmit va ser l’1 d’octubre fins a la Vall d’Hebron, on vam arribar cansats, però satisfets pel repte aconseguit.
El refugi des Estagnous és el clàssic refugi de tot arreu i situat més a prop dels cims que de les valls (© David Mengual)

LOGÍSTICA I ALLOTJAMENTS

Preparar el recorregut va representar examinar etapes, recorregut, desnivells, viabilitat dels trams, preparació física, material, allotjaments i molts altres detalls que no volíem improvisar. Per això vam iniciar-ho un any abans. Vam utilitzar una trentena de mapes, els comarcals de Catalunya per al GR 92, el Camí de Sant Jaume i el GR 83; els francesos (Carte de Randonnées IGN) per tot el GR 10, els de l’Editorial Alpina per al GR 11, la majoria escala 1:25.000 i alguns escala 1:40.000. Les guies del Sender de la Mediterrània (de l’Editorial Alpina) per al GR 92, el lloc web del GR 10, la Senda Pirenaica de l’Alpina. La guia del camí de Sant Jaume i la del GR 83 ens van ser molt útils per la preparació i seguiment del trajecte.

Portàvem 4 o 5 mapes i cada quinze o vint dies algun amic o familiar en els recollia i ens portaven els que necessitàvem per a les següents etapes. Vam dissenyar les 100 etapes i els corresponents allotjaments. En petits hotels en el primer tram, allotjaments de pas i refugis el segon i tercer tram, i petits hotels o albergs en el quart tram. Tots els detalls es poden trobar a la web del projecte www.100fites.es

La majoria els vam contractar en línia, i altres per telèfon. Vam ser molt afortunats i no ens en va fallar cap. En els Pirineus navarresos, en un parell d’etapes, vam utilitzar el que allí en deien «Voy i vengo». Consisteix en què en un punt final de l’etapa que no té allotjament et recullen amb un vehicle i t’apropen a l’hotel o alberg on passes la nit, i l’endemà a primera hora del matí et tornen a deixar al mateix punt de recollida. Al web, a més de la descripció de cada etapa, també hem afegit un comentari de l’allotjament amb una valoració del lloc i del tracte i acollida que hem rebut.

MATERIAL I PREPARACIÓ

Volíem anar com més lleugers millor. La motxilla de 33 l amb una funda adaptable per a la pluja la vam omplir de material tècnic lleuger. De roba, només la imprescindible: dues samarretes, dues mudes (calçotets i mitjons), una segona capa de més abric, un anorac de plomes lleuger i un de Gore-Tex, pantalons curts i llargs i uns pantalons d’aigua. Necesser per a la higiene i sabó per a la roba, un cordill 7 o 8 m amb agulles per poder estendre la bugada. Guants, un barret per al sol i un de llana per al fred. Ulleres de sol, crema protectora i una petita navalla. Aigua en cantimplora. Rellotges tècnics per recollir totes les dades de cada etapa. Un petit ordinador per poder escriure diàriament les cròniques, i enviar fotografies, vídeos i ressenyes. Una font d’energia recarregable amb llum solar. Més o menys entre 8/10 kg cadascú.

Un capítol a part és el calçat. Utilitzarem sabates lleugeres esportives, de les que vam gastar la sola i part de la coberta cada 1.000 kms aproximadament. És a dir, tres parells cadascú. A Hendaia vam fer el primer recanvi i al cap de Creus el segon.

La preparació física, fent trams durant els caps de setmana, va ser més intensa a la primavera, perquè la nostra feina no ens permetia preparar-ho amb més freqüencia. La nutriciónista Toña Lizarraga (UAB) ens va aconsellar en la alimentació, amb analítiques prèvies per veure la nostra situació física, i amb complements vitamínics, aminoàcids i suplements.

Per acabar, vam tenir l’assessorament meteorològic en línia de l’empresa TAIKO, que ens va fer de molt servei.
El paisatge empordanès, amb el Canigó de fons, recrea cel i terres d'especial bellesa, travessant l'Alt Empordà i el Gironès, entre Bàscara i Sarrià de Ter (etapa 94) (© Jaume Canet)

XARXES SOCIALS, RECOLLIDA DE DADES I COMUNICACIÓ

Després de decidir el nom del projecte, 100 fites, vam adquirir el domini per crear un lloc web, i tenir un correu electrònic i un compte a Instagram lligats al projecte, i poder abocar diàriament tota la informació de cada etapa. Per fer-ho efectiu, un equip de suport de quatre persones que rebien el material diàriament, l’editaven, corregien els textos i penjaven a la xarxa. A més de l’ordinador, i el rellotge tècnic del qual descarregàvem les dades cada dia, portàvem una petita càmera que editava un vídeo, d’on escollíem les fotografies (una portada i tres de contingut). En resum, a cada etapa editàvem diàriament, el text de la ressenya de l’etapa, una ressenya de l’allotjament, el tram en Wikiloc, un vídeo tridimensional, una foto de portada i tres significatives. A Instagram una o dues fotografies diàries. El web té els següents apartats, portada, benvinguda, itinerari previst, blog, vídeos, 100 fites solidàries, contacte, col·laboradors i mitjans de comunicació.

Els mitjans de comunicació (TV3, RAC1, Radio Badalona) van gravar vídeos i entrevistes. Tot aquest material es pot trobar al web del projecte. L’1 d’octubre del 2018 vam fer la darrera etapa, la número 100, del projecte que havíem començat a la primavera i vam acabar a la tardor. En Jaume i jo iniciàvem així la nostra jubilació professional. L’experiència ha sigut inoblidable i ens ha permès desconnectar per iniciar una nova etapa de la nostra vida.

ENRIC CÁCERES

(Barcelona, 1953) Es va llicenciar en Medicina l’any 1978 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Va iniciar la residència en Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia a l’Hospital de Bellvitge. L’any 1983 es va incorporar com a metge adjunt per concurs-oposició a l’Hospital Germans Trias i Pujol i professor associat de la UAB fins l’any 1993 en què va ser nomenat Cap de Servei de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i professor Titular de la UAB. Posteriorment Cap de Servei de COT del Parc de Salut Mar, i nomenat Catedràtic per oposició l’any 2007. Finalment des de l’any 2010 fins l’actualitat Cap de Servei de COT de l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron. El Dr. Càceres ha sigut president de la Societat Catalana de COT , de la SECOT (Societat espanyola) i de la europea EFORT (European Fedration of Orthopaedics and Traumatology National Societies . Ha dut a terme estudis de recerca en el camp de la cirurgia del raquis on ha publicat més de 100 articles indexats. 
Ha practicat muntanyisme des de la joventut. Ha assolit un centenar de cims de més de 3000 metres al Pirineu, alguns 4000 als Alps, inclòs el Mont Blanc, i Tent Peak proper als 6000 m (Tharpu Chuli) a l’Himàlaia En Jaume i l’Enric han practicat muntanyisme plegats els darrers 35 anys.

JAUME CANET

(Barcelona, 1954) Es va llicenciar en Medicina l’any 1977 per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va iniciar la residència en Anestesiologia a l’Hospital de Sant Pau finalitzant-la l’any 1983. El mateix any es va incorporar com a metge adjunt per concurs-oposició a l’Hospital Germans Trias i Pujol just a la seva inauguració. L’any 1992 obté la plaça de cap de secció dedicant el temps assistencial a la Unitat de Reanimació i obté el doctorat en Medicina. L’any 1998 és nomenat per dirigir el servei fins a l’actualitat. El Dr. Canet va ser president de la Societat Catalana d’Anestesiologia i Reanimació entre 2006 i 2011. Ha dut a terme estudis de recerca en el camp de la fisiopatologia respiratòria aplicada a l’Anestesiologia, a les cures crítiques i a la disfunció cognitiva postoperatòria. Ha obtingut finançament destinat a diversos projectes de recerca per part del “Fondo de Investigación Sanitaria”, de la Marató de TV3 i de societats científiques. Ha estat membre de diversos comitès de recerca de la Societat Europea d’Anestesiologia i editor associat de la revista Anesthesiology entre 2010 i 2017. Ha publicat un centenar d’articles de recerca.
Ha practicat muntanyisme des de la joventut. Aquesta activitat ha estat restringida a Catalunya i el Pirineu, particularment l’aragonès. Ha pujat a un nombre important de cims de més de 3000 metres del Pirineu i rutes de diversos dies per Catalunya i Aragó.
Per si vols compartir aquesta crònica