Search
Close this search box.

LA VOLTA A LA TINENÇA DE BENIFASSÀ

L'EXQUISIDESA DEL BAIX MAESTRAT

Crònica escrita per IGNASI PLANAS DE MARTÍ i publicada a la revista MUNTANYA número 898
Un circuit de muntanya que recorre en tres jornades les viles d’aquesta contrada solitària del nord del Baix Maestrat. El primer dia pugem a Fredes i, pel tossal dels Tres Reis arribem al Boixar. El segon dia passem per Coratxà i Castell de Cabres, per acabar a Vallibona. La darrera jornada ens apropa a la Pobla de Benifassà i el Ballestar.
La Tinença de Benifassà és una contrada ignota per a la majoria de caminants i d’amants de la natura. Arraconada enllà de les abruptes muntanyes del Port, disposa encara d’algunes raconades arbrades i de pregones barrancades. Cap a ponent i en els confins septentrionals s’amplifica en llomes extenses i tossals calcaris, de vegetació rasa on abunden els bancals herbats, els camins ramaders i els grans masos. Són terres altes, fredes i d’amplis horitzons, que s’agermanen amb els paisatges morellans i de l’Alt Maestrat.
Fredes, poble del municipi de la Pobla de Benifassà, situat al centre del petit altiplà de la foia de Fredes (© Josep Lorman)
Aquest territori adust també reflecteix una evident gradació climàtica: la part baixa i propera al riu Sénia, on hi ha la Pobla de Benifassà, el Bellestar i el monestir de Benifassà té una lluminositat mediterrània i hi trobem pinars de pi blanc i cultius d’ametllers. A mesura que ens endinsem i guanyem altitud, abastem els altiplans ventats i les moles ardides, on es retallen nítidament els marges infinits de pedra seca i les sinuositats ajustades dels vells camins pecuaris. Encara hi resten clapes arbrades de carrasques, de pins negrals i rojals, i de roures escadussers. És terreny dels grans i solitaris masos, gairebé tots rònecs, i dels pobles més enlairats del País Valencià: Bel, Fredes, el Boixar, Coratxà i Castell de Cabres.

A tocar de les terres de la Tinença hi ha el terme de Vallibona, amb la pintoresca població encabida dins la fonda vall del riu Cervol. Una part de tot aquest vast territori s’inclou dins del parc natural de la Tinença de Benifassà i d’altres figures de protecció de la natura. La totalitat de superfície dels termes municipals ultrapassa els 300 km2. La densitat de població és ínfima i ni tal sols arriba a 1 hab/km2.

LA VOLTA A LA TINENÇA DE BENIFASSÀ

La volta a la Tinença de Benifassà és un complert circuit que recorre en tres jornades tota aquesta magnífica contrada muntanyenca, tot utilitzant la densa xarxa de camins senyalitzats i d’altres d’arranjats darrerament pels serveis del parc natural. S’aprofiten els pobles per passar-hi la nit i també per fer el menjar del migdia, així podrem caminar amb més comoditat i alhora gaudir de la gastronomia autòctona. L’inici i final del recorregut és a l’embassament d’Ulldecona. El primer dia es puja a Fredes i pel tossal dels Tres Reis s’arriba al Boixar. El segon dia es passa per Coratxà i Castell de Cabres i es finalitza a Vallibona. Finalment, la darrera jornada ens atansa a la Pobla de Benifassà i el Bellestar. Només queda fora del circuit el menut llogarret de Bel: tot i que s’entreveu proper, queda més allunyat del nostre itinerari. En conjunt haurem fet uns 80 km de camí, 2.000 m de pujada, i un total de 21,5 h de marxa efectiva.

PRIMERA ETAPA

DE L’EMBASSAMENT D’ULLDECONA AL BOIXAR, PER FREDES I EL TOSSAL DELS TRES REIS

Temps de camí: 7 h 30 min
Desnivell: +1.000 m
· Embassament d’Ulldecona (477 m)
· Mas d’Abella (530 m): 0:35 h
· Portell de l’Infern (964 m): 1:15 h
· Fredes (1.095 m): 0:50 h
· Pinar Pla (1.164 m): 0:50 h
· Tossal dels Tres Reis (1.351 m): 0:25 h
· Serra Pelada (1.333 m): 0:25 h
· Mas Blanc (1.186 m): 0:45 h
· Mas de l’Hostalet (980 m): 0:45 h
· El Boixar (1.089 m): 0:45 h

EL PORTELL DE L’INFERN I EL TOSSAL DELS TRES REIS: DELS ESPADATS CALCARIS A LES LLOMES ENLAIRADES

Se surt de l’embassament d’Ulldecona per la carretera de terra dels Magraners que, vers el nord, ressegueix a certa alçada la riba d’aquest pantà. Les aigües quietes i blavoses reflecteixen els contorns de les muntanyes que l’envolten. Al rerefons, per sobre dels relleus trencats del barranc de la Fou, hi ha la carena emboscada del Negrell, un dels cims més elevats del massís del Port. Aquest plàcid paisatge ens acompanya fins a decantar-nos pel camí que ascendeix al proper mas d’Abella, menuda edificació blanquejada i emplaçada als repeus dels cingles. Els senyals del PR CV-75.1 es troben molt desdibuixats. Enfilem la vella senda fressada que conserva bocins curosament empedrats. Revoltem la cinglera i penetrem en un clotada amagada. Mudem de direcció per entaforar-nos dins el pinar majestuós on destaquen alguns grossos exemplars de pins negrals. Pugem decididament a trobar el pas que hi ha en el rocam esberlat que dóna nom al portell de l’Infern.

Ens trobem en un singular paratge on els espadats calcaris formen balmes i roquissars isolats. El sender circula aferrat a la roca en un tram summament suggestiu. Un promontori avançat ens permet copsar a vol d’ocell d’una espectacular perspectiva de la barrancada salvatge del Salt. Continuem l’ascensió i passem vora les ruïnes del maset del Pixon, amb una bella era circular.
Transposem la carena i davallem entre bosc a la foia de Fredes. Les cases arraulides del llogaret es destrien solitàries entre els bancals de pasturatge i les clapes emboscades. Al pic de l’hivern són molt freqüents les baixes temperatures i la neu. L’etimologia del topònim ens assenyala aquesta cruesa climàtica. Segons el filòleg Joan Coromines, Fredes prové del llatí frigiDo, en relació a l’escampall de masos o ‘villas frigidas’ que hi ha en aquest elevat territori. A partir de Fredes ens endinsem per contrades esquives i solitàries, totalment despoblades.

Seguim les traces del GR 7 en direcció al pinar Pla. El camí transcorre molt atractiu entre marges de pedra seca i, més enllà, sota l’ombra protectora del carrascar. L’esguard es perd vers la fondalada del Salt i el carener del tossal d’en Cervera, sota del qual apareix, empetitit per la distància, el mas del Peraire. Al pinar Pla abandonem el GR 7 i, tot creuant la carretera forestal, davallem pels bancalets fins al rònec edifici del mas del Ric de Fredes. Pel seu darrere, prenem cap a l’esquerra el camí ample que tot seguit bifurca. El ramal de l’esquerra ens apropa a dalt del tossal dels Tres Reis.

Dalt del tossal dels Tres Reis, a 1.351 m, s’apleguen Aragó, Catalunya i el País Valencià, al bell mig d’un extensa contrada muntanyenca on es parla la mateixa llengua i amb uns trets culturals comuns. Un molló trifini en deixa constància. La panoràmica que s’atalaia és circular. L’esguard es perd pel muntanyam escabrós del Port fins els seus confins llevantins on destaca el cim de Caro. A Ponent, els boscos són més escadussers i deixen pas a les llomes herbades i als tossals rocallosos de la Tinença. El més proper és el tossal d’en Canader que amb els seus 1.393 m representa la màxima altitud de la contrada. Al seus peus, resta amagat el mas Blanc cap on ens hem d’adreçar. Al nord s’esbatana infinita la plana del Baix Aragó per on campen un reguitzell de pobles.
Pantà d'Ulldecona, escenari de l'inici i final de la volta a la Tinença de Benifassà (© Josep Lorman)

EL REPLANS DEL MAS BLANC I LA CLOTADA DEL BOIXAR:
MASOS RÒNECS I SOLITARIS

Seguim el carener del tossal dels Tres Reis vers l’oest i apleguem l’ample camí que per la dreta mena a Sant Miquel d’Espinalbar. En direcció contrària davallem suaument, abandonem el trencall barrat del mas de Fontsanta i abans d’un retomb pronunciat, aprofitem una drecera que per la dreta i per sobre la pista, connecta amb un crestall rocallós. El resseguim per un feble corriol que ens deixa en uns bancals emboscats. Aleshores, sense perdre alçada, marxem en direcció nord fins aplegar la pista del mas Blanc, a prop d’un bassal d’aigua i de la cota 1.333 m de la serra Pelada.

Seguim la pista de la serra Pelada tot davallant per la llarga lloma desarbrada, acolorida a la primavera per una munió de flors i plantes aromàtiques. A la llunyania s’entrelluca el poble del Boixar. Fem cap a l’ampla collada retallada per fileres de marges que ordenen els antics bancals del mas Blanc. Aquí abandonem la pista que pel coll de la Barraca i el tossal de l’Hereu arriba al poble de Pena-roja. Utilitzem el camí vell per anar al pou d’aigua del mas Blanc, aclofat a una margeda i, creuant la coma, arribem als edificis del grandiós mas Blanc.

El mas Blanc és segurament el millor exemple del patrimoni arquitectònic rural de tota la Tinença de Benifassà, malgrat el seu penós estat d’abandonament. Els edificis formen una renglera de cases d’estructura heterogènia, encarats a migjorn. Una esplanada coberta d’herbei amb d’altres edificacions mig enrunades completen aquest singular conjunt arquitectònic, emplaçat en un indret solitari i summament suggestiu. Continuem pel llom en direcció sud i trobem un assagador que acaba perdent-se. Unes fites ens ajuden a baixar, primer en zIga-zaga i després en diagonal, per un senderó debolit fins creuar el barranc de les Comes.

Per l’altre vessant transita una pista i el PR CV-75 12 que prové de Fredes. El seguim en pujada i saltem al solc del barranc de la Canal, que és la capçalera del riu dels Prats. Abans del corral d’Andreu, deixem la pista i davallem fort fins a d’altra pista just en el punt on hi ha una tanca que barra el pas dels vehicles. Abandonem el PR i traspassem la tanca. Som a la llera ampla i eixuta del barranc. El camí que la ressegueix amunt ens duu al mas de l’Hostalet i, un xic enllà, a la connexió amb el GR 7. Entre bancals herbats i alguns cultius, l’ample camí ens apropa al Boixar. Per la font i el safareig del poble atenyem la part baixa de la població. El Boixar és un poble acollidor, format per carrerons paral·lels que ocupen el vessant assolellat d’un turó. Gairebé al capdamunt hi ha l’església de proporcions considerables, amb un corpulent campanar.

SEGONA ETAPA

DEL BOIXAR A VALLIBONA, PER CORATXÀ I CASTELL DE CABRES

Temps de camí: 7 h 30 min
Desnivell: +5.000 m
· Coratxà (1.235 m): 1:10 h
· La Puntassa (1.345 m): 0:45 h
· Font de Catxo (1.230 m): 0:50 h
· Sant Cristòfol (1.252 m): 0:35 h
· Riu Escalona (960 m): 0:50 h
· Castell de Cabres (1.129 m): 0:40 h
· Mas de Boix (1.110 m): 0:45 h
· Mas de Cardona (960 m): 0:20 h
· Ullals de la Gatellera (770 m): 1:00 h
· Vallibona (683 m): 0:45 h

CORATXÀ I CASTELL DE CABRES, PER SENDES I ALTIPLANS VENTATS

Sortim del Boixar per la part alta on hi ha un pal indicador del sender PR CV-75 11 que mena a Coratxà. Creuem la carretera i fem un llarg bocí de sendera, entaforats en el barranc ombrívol. Sovintegen els boixos, restes dels boixetars que donaren nom al poble i que segons Pascual Madoz, en el seu diccionari de mitjan segle XIX, es trobaven al NO de la població. Ascendim vers la serra de les Albades.

Travessem l’asfalt per segona volta i planegem pels alts de la serra entre novelles plantacions forestals. En acabat, davallem fins al fondal de la Ballestera, tenint enfront una bella perspectiva de l’encimbellat llogaret de Coratxà. Per darrer cop creuem la carretera i ascendim dreturerament per un assagador herbat fins a aquesta menuda població. L’ombra d’un gros til·ler i la propera font, ens conviden a descansar en el pedrís de la plaça.

Ens atansem a l’església de Sant Jaume, isolada dalt d’un turonet entre prades verdejants, i dominant el vast territori de la Tinença. Al cim del costat hi ha el peiró (o pigró) de Sant Jaume. Segons Joan Coromines, Coratxà prové de l’àrab quracâni, mot al·lusiu a dues coratxes (cuirasses), fortificacions o muralles protectores que coronaven els dos turons bessons.
El camí passa arran de l'esglèsia de Coratxà (©Josep Lorman)
Davallem per l’altre coster a l’encontre d’una drecera que ens aboca tot seguit a l’ampla pista per on passa el PRCV-75 8 i la ruta de la Rogativa Vallibona – Pena-roja. La creuem en perpendicular i remuntem la costa per un rònec assagador que volta el cim de la Solana. Pel comellar amunt segueix un senderó i gairebé al capdamunt enllacem amb una pista quan som molt propers a la font Freda. La seguim per l’esquerra i ens plantem dalt de la collada assolada on hi ha, vora una menuda caseta, un enforc de camins: a la dreta vers Pena-roja, a l’esquerra al capçal de la mola de Mitjavila. Seguim aquest darrer fins assolir el vèrtex geodèsic de la Puntassa, fantàstica miranda encarada a la comarca del Matarranya. Just al dessota, en un racó frescal i voltada d’estimballs, hi ha la cova de la Puntassa.

Retrocedim sense arribar a la bifurcació abans esmentada i ens desviem per unes roderes que ressegueixen la mola de Mitjavila, en direcció SO. Passem a frec de la boca de l’avenc de l’Ase. En el seu interior, trobarem estalagmites i forats que ens sorprendran gratament. Continuem per la lloma gaudint d’excel·lents panoràmiques, fins que el camí es desdibuixa i es perd, moment en què ens decantarem a l’esquerra per baixar pel fons de la valleta abancalada on hi ha el maset del Cinto. Al capdavall arribem a la confluència de la pista de la mola de Mitjavila amb la del PR CV-75 8.

Per aquesta darrera ruta, vers Ponent, anem resseguint la planassa i en breu ascens trobem la font del Catxo. Fem una llaçada per aconseguir la llarga lloma de la serra de Sant Cristòfol. Continuem pel camí que la ressegueix de punta a punta, gaudint tothora de vistes superbes. Al dessota i molt proper hi ha el solitari corral de Vilalta, al bell mig d’una clota herbada, tancada per espadats calcaris. Finalment arribem a l’extrem occidental de la serra on s’aferren desemparades les ruïnes de l’ermita de Sant Cristòfol. S’atalaia proper el poble d’Herbeset i més enllà, el muntanyam dels ports de Morella.

Retrocedim un xic a trobar el pas de baixada al mas de Vilalta, assenyalat amb una grossa fita i un pal indicador. La senda perd alçada veloçment per un grauet i després dins el carrascar, fins a deixar-nos propers al magnífic mas de Vilalta. Els edificis rònecs es troben emplaçats en un indret corprenedor, són d’una arquitectura harmònica i d’una sobrietat imponent.

Retornem al PR V-75 8 i flanquegem en diagonal el coster per bancals abandonats. No triguem a davallar per un bonic grau rocallós. Dins el bosc ombrívol, abastem la pista poc fressada que ens durà fins Lo Maset, tot bandejant el PR que segueix recte cap a Castell de Cabres. Revoltant el vessant, ens plantem a Lo Maset. Posats davant la seva façana, ens adonem de la fesomia humil d’aquest edifici perdut en els confins més recòndits de la Tinença. D’estructura poc sobresortint, destaca una bella balconada enfustada. El bosc i els espadats encerclen l’edifici solitari. De la part davantera del mas neix la vella senda que baixa fins al llit mateix del riu Escalona. Enfront destaca una esvelta punta calcària. És un indret agradable i frescal, amb les aigües del rierol que formen petits tolls.

Creuem la llera i connectem amb l’inici del sender que munta a Castell de Cabres per l’enfondit i emboscat barranc de la Saltadora. El recorregut és molt atractiu, tot circulant entre les roques i l’arbrat esponerós que creix en aquest fondal. A dalt apleguem la senda principal per on transita el PR que hem deixat després del mas de Vilalta. Trobem encara bocins que conserven l’empedrat original. Al capdamunt ens plantem en el colletó del darrera del turó de Castell de Cabres. Tot seguit arribem a aquesta població, bastida en els altiplans més occidentals de la Tinença.

EL BARRANC DE LA GATELLERA I VALLIBONA, EL POBLE ARRAULIT SOTA LES CINGLERES

Sortim de Castell de Cabres paral·lels a la carretera, pel camí que baixa vers llevant per la comalada. Trobem uns pins negrals excepcionals, els pins de la Coveta, amb un bell brancatge. A la confluència de barrancs, deixem el PR i seguim el camí en direcció sud. Creuem la carretera i en perpendicular enfilem l’ampla ruta arranjada que mena a Vallibona. Travessem l’endreçat bosc públic del Boveral. Després d’un curt tram cimentat, assolim en pujada la colladeta on hi ha una trifurcació d’itineraris. Prenem el trencall de l’esquerra que volta el turó i ens aboca a l’esplanada del mas de Boix, on hi ha un excel·lent mirador encarat a les barrancades que guaiten a la immensa vall del riu Cervol. Les muntanyes de l’horitzó formen l’ampla serra de Turmell.

Passem ran dels edificis desendreçats del mas de Boix i per uns esglaons davallem al bassis de la font. Apleguem l’ample camí que davalla pel carrascar que cobreix completament la fondalada. En la propera bifurcació prenem el ramal de la dreta i ben aviat enfilem un senderó que baixa fins l’era isolada i l’enrunat mas de Cardona. Les fites ens ajuden a trobar el pas davalladís que ens duu al fons mateix del barranc. En aquest punt obviem la senda més fressada i seguim per la vora de la llera del barrancó. Salvem un curt engorjat i en diagonal connectem amb el GR 7 que transita pel fons de l’esplèndid i salvatge barranc de la Gatellera.

Aigües avall el sender s’endinsa dins el pinar ombrívol. No obstant això, la traça no triga a diluir-se en el codolar de la llera del barranc que fa més penosa la marxa. L’indret és feréstec i escabrós en extrem, els estrets de la Gatellera formen unes gorges sinuoses molt atractives i espectaculars. En acabat, arribem als rodals més humanitzats del mas Bordet. Al dessobre, dissimulat, hi ha el mas de la Gatellera. Enllà dels bancals trobem un pas ample que en duu als ullals de la Gatellera, naixement d’aigua que es canalitza fins a Vallibona. Enllacem amb la ruta arranjada que baixa en llargues marrades de Castell de Cabres. Som al planell encinglerat del mas del Grau. La perspectiva de l’enfondida Vallibona al darrera dels espadats que clouen el barranc és superba. Continuem pel camí vell que davalla per un grauet i estalvia una llaçada de la pista. Per aquesta ruta enquitranada penetrem a la part alta del poble de Vallibona.

L’aplec de cases de Vallibona és molt pintoresc. Sens dubte és el poble més bonic del recorregut. Els seus carrers baixen fins al riu Cervol, on sota l’ombra de l’arbreda i a tocar de les aigües hi ha la font Vella. Els edificis es troben arranjats i alguns decorats amb motius tradicionals. La fesomia del conjunt urbà és diferent dels llogarrets de la Tinença, denota un caràcter més mediterrani i un clima menys fred. Precisament, el topònim Vallibona és l’antònim de Vallivana que vol dir ‘vall buida’, lloc proper amb un anomenat santuari que es troba en el terme de Morella, a l’altre vessant de la serra de Turmell.
Vista de Villabona, des del Mas del Grau (© Josep Lorman)

TERCERA ETAPA

DE VALLIBONA A L’EMBASSAMENT D’ULLDECONA,
PEL MAS DE LES PRUNERES I LA POBLA DE BENIFASSÀ

Temps de camí: 7 h
Desnivell: +5.000 m
· Estrets de la Gatellera (830 m): 1:00 h
· Mas de Prades (964 m): 0:45 h
· Mas de les Pruneres (960 m): 0:50 h
· La Creu (1.128 m): 0:25 h
· Coll del Xumador (996 m): 0:45 h
· La Pobla de Benifassà (701 m): 0:50 h
· El Bellestar (713 m)
· Els Estrets (600 m): 0:45 h
· Forn de Vidre (500 m): 1:10 h
· Embassament d’Ulldecona (477 m): 0:30 h

LA SENDA DEL MAS DE LES PRUNERES I DE LA SERRA DE LA CREU

Hem de desfer el camí seguint aigües amunt el barranc de la Gatellera, passem pels Estrets i deixem el senderó del mas de Cardona. Barranc amunt, seguim els senyals del GR 7. El pinar ens acompanya ombrejant el camí fins a les envistes del mas de Prades, emplaçat dalt d’una lloma que ens ofereix una esplèndida panoràmica del barranc de la Teuleria i la serra de Turmell. Just a sobre del mas, neix dissimulada la fantàstica senda que enllaça els diferents masets, ara tots rònecs, que s’emplacen en el coster, a mig aire de la barrancada. Fins el mas de les Pruneres transitarem per un dels camins més colpidors de tot el recorregut. De primer perdem alçada i passem sota unes carrasques monumentals, després flanquegem per sobre el mas de les Saleres i, finalment, ascendim cap al recòndit mas de les Pruneres. Aquest edifici corprenedor queda entaforat en la capçalera del barranc i dessota l’alterosa i esquerpa ombria de la serra de la Creu.

Enllà del mas de les Pruneres el camí vell està embrossat i seguim pels bancals erms fins retrobar-lo just quan penetra en un bonic tou de carrasques. Apleguem el PR CV-75 13 i pel fil de la carena que dóna a la gemada vall de la Pobla de Benifassà, el prenem en direcció SE. Avancem a prop de la lloma cimera fins plantar-nos al capçal de la serra de la Creu. En dies clars, s’atalaia una profunda perspectiva que s’allargassa vers les muntanyes del Maestrat i de Terol. Continuem crestejant vers llevant per un feréstec tram rocallós, gaudint tothora de vistes dilatades, adés cara la vall de la Pobla de Benifassà adés cara la vall del riu Cervol i les moles de Bel. En aquest cantó de la solana, tenim en primer terme l’emboscada i salvatge barrancada de la Borja.
Descendim per un pas rocater envoltats d’espadats que li donen un gran atractiu. Passat un colletó, mudem a l’ombria i la senda és fa més amable i menys pedregosa. En el coll del Xumador, un bon lloc per jaure una estona, apleguem el camí de Bel a la Pobla. Continuem en la mateixa direcció per la lloma fins l’ereta de Bel on trobem la pista de Bel al mas de n’Insa que s’albira carena enllà. Baixem ràpidament cara al nord, primer per un pas ample i en acabat per una senda magnífica que giragonsa pel bosc de l’ombria de la Pobla.

Ens apropem a la Pobla de Benifassà per bancals d’ametllers abandonats i tot seguit per la llera del barranc dit de Bel. Un cop som dessota les cases, resseguim el barranc de l’esquerra i fem cap a la font Lluny, on hi ha una ombrejada àrea de lleure. La capital de la Tinença es troba bastida al bell mig de l’extensa depressió circular, encerclada al sud per la serra de la Creu i al nord per les alçades del Boixar i de Fredes. Els carrerons de la Pobla són pintorescos i mereixen una tranquil·la passejada.

LA VALL DE LA POBLA DE BENIFASSÀ I EL S ESTRETS DEL RIU VERD

Altra volta som al barranc davall les cases del poble per seguir el PR 75 3.1 que ens atansarà al poble del Bellestar. Entronquem amb la carretera que no trigarem a abandonar per un senderó davalladís. Trobem el trencall que per l’esquerra ens duria en deu minuts a l’aturonat poble del Bellestar. Seguim, però, pel ramal que baixa fins al llit del riu Verd. Aquí hem de bandejar els senders pujadissos i seguir enclotant-nos entre els cingles alterosos que clouen el pas del riu. Som als Estrets, altra gorja espectacular que cal franquejar pel codolar de la mateixa llera del riu Verd. En acabat, trobem a l’esquerra un pas desembrossat que guanya un xic d’alçada i s’apropa a la cinglera. Aquí abandonem el ramal que munta al Bellestar i pros- seguim riu avall.

El paratge del riu Verd és summament agrest, el bosc te un caràcter netament mediterrani ja que hem perdut molta alçària. El camí fressat ens aboca a una pista que circula paral·lela a la llera del riu i que el creua un parell de voltes. Remuntem en una llaçada per sortir un xic més enllà a les instal·lacions d’un centre de recuperació de fauna salvatge, on abans hi havia el forn de Vidre. Som a la cua de l’embassament d’Ulldecona. Just passades les darreres edificacions i abans de pujar a la carretera, hem de decantar-nos per un sender arranjat de fa poc que circula per la riba nord de l’embassament, gairebé a nivell de les aigües. Gaudim d’un bell espectacle aquàtic: les aigües blavenques i l’esponerosa vegetació dels vessants es dilueixen en la llum esbiaixada de la tarda. Fem cap una àrea de lleure, indret exprés per a fer una bona capbussada en les aigües tranquil·les de l’embassament. El sender segueix ran de l’aigua fins sortir al pont i a la presa de l’embassament. Punt i final d’aquesta meravellosa volta per la Tinença de Benifassà.

TEMPS ACONSELLABLE I DIFICULTAT DE LA RUTA

La primavera és l’època més aconsellable, el dia és llarg i el paisatge verd i florit. També la tardor és bon moment. A l’hivern podem trobar neu; i la boira i el cerç poden dificultar la marxa. Gairebé tots els camins pels quals transcorre la ruta corresponen a PR, amb senyals grocs i blancs; hi ha trams del GR 7. Altres camins estan senyalitzats amb fites de pedra i arranjats pels serveis del parc natural de la Tinença. Només són perdedors l’assagador del Mas Blanc i el pas del Tossal dels Tres Reis a la serra Pelada, que es fa sense camí.

AIGUA I PROVEÏMENT

Trobarem fonts amb aigua segura en tots els pobles del recorregut. D’altres són pous o fonts amb aigua més incerta, com el pou del mas Blanc, el riu Escalona (sota lo Maset), la font del mas de Boix, els ullals de la Gatellera i els pous del mas de les Pruneres. Trobarem bars restaurants a tots els pobles. Sobretot ens faran servei pel dinar del segon i tercer dia, els de Castell de Cabres i la Pobla de Benifassà, respectivament. Hem de comptar que el dinar de la primera jornada el farem de motxilla, ja que Fredes es troba molt al començament del recorregut.

CARTOGRAFIA

Arnau Juan, Óscar. Mapa i guia excursionista de la Tinença de Benifassà. Escala 1:30.000. Tossal Cartografies, 2009
El mas de les Pruneres queda entaforat en la capçalera del barranc (© Josep Lorman)

IGNASI PLANAS DE MARTÍ

Geògraf que trepitja la muntanya cercant camins solitaris i paisatges recòndits. Ha publicat les guies de l’Alt Gaià i de les Muntanyes de Prades, d’altres llibres de temàtica geogràfica i articles en diferents revistes de muntanya.
Per si vols compartir aquesta crònica

ARTICLES I RUTES RELACIONATS