El naturalista, geògraf i explorador alemany Alexander von Humboldt, extasiat després de la seva ascensió al Teide l’any 1799, va escriure: «L’ascens al cim del Teide no és només interessant pel gran nombre de fenòmens que concorren a les nostres recerques científiques. Ho és molt més encara per les belleses pintoresques que ofereix als qui senten vivament la majestat de la Natura». Les seves paraules van ser del tot encertades, ja que el Parc Nacional del Teide (18.990 hectàrees), creat el 1954 i Patrimoni Mundial per la UNESCO, és com un museu natural a l’aire lliure on cada pas que fem ve acompanyat d’una lliçó magistral de geologia i biologia. Contínuament som rebuts per llengües de lava, pitons volcànics, roques de formes inversemblants, atrevits llangardaixos tizones, diferents aus i plantes endèmiques en un decorat imponent i colpidor.
El bivac és la millor manera de percebre amb tota la seva intensitat la força d’aquesta natura capritxosa i sublim, sobretot si passem les nits a uns 3.000 metres d’altitud. Tindrem els estels com a sostre i sota els nostres peus la gegantesca Caldera de las Cañadas, de 17 quilòmetres de diàmetre i limitada al sud per parets rocoses de fins a 500 metres d’altura. Aquesta caldera, segons la hipòtesi més acceptada, es va formar fa uns 170.000 anys com a conseqüència del desplaçament cap al mar d’un antic volcà més alt que l’actual Teide. El colossal moviment de terres de centenars de quilòmetres cúbics va deixar una enorme conca buida. Després d’aquest brutal episodi, l’activitat volcànica continuada va anar cobrint la depressió i construint pacientment el Teide, que s’eleva 3.718 metres sobre les properes aigües de l’oceà Atlàntic. Constitueix el punt més alt de l’Estat espanyol i la tercera estructura volcànica més elevada i voluminosa de la Terra després de Mauna Loa i Mauna Kea, a Hawaii, ja que s’aixeca més de 7.000 metres sobre el fons oceànic.
Encara que l’ascensió al Teide és la més destacada del Parc Nacional, hi ha altres muntanyes molt menys freqüentades i igualment interessants per la seductora bellesa del seu entorn. Així, trobem el Pico Viejo, amb un cràter de 800 metres de diàmetre; Alto de Guajara, que rep el nom d’una princesa aborigen que es va llançar al buit en perdre el seu estimat a la batalla d’Aguere davant el conqueridor Fernández de Lugo, segons diu la llegenda; Pasajirón, veí del Guajara; Cumbres de Ucanca, abrupta serra per sobre dels Llanos de Ucanca; Sombrero de Chasna i el seu característic cim pla; La Fortaleza, de vermelloses parets verticals; Montaña Blanca, formada per pumicita (pedra tosca) i coronat el seu arrodonit cim per minerals d’obsidiana; o la Montaña de Limón, que destaca per sobre d’una extensa àrea on predomina el pi canari.
No està mai de més recordar que ens mourem per un territori vulnerable i de fràgil equilibri ecològic, motiu pel qual hem de ser molt respectuosos i no deixar rastre de la nostra presència. Tal vegada, quan caminem sobre un sòl de lava fosca acompanyats pel rotund silenci forjat fa milions d’anys, ens tornaran a venir al cap els mots d’Alexander von Humboldt: «Contemplar un paisatge grandiós suposa una de les màximes satisfaccions per a l’ànima. El Pico del Teide és per mi l’exemple més clar de la grandesa i bellesa de la creació. Obliga l’esperit a reflexionar sobre les fonts secretes de l’activitat volcànica».
