Per a molts de nosaltres també, el Nepal era un territori mític i desconegut, descrit per imatges de Tintin al Tibet, alguna fotografia del National Geographic i la Geografia Universal que teníem a casa. Aquest Nepal remot i hermètic acollia perfectament els nostres anhels viatgers.
Nepal va ser un regne eremita fins a començaments dels anys 50 del passat segle, quan buscant modernització i supervivència política es va obrir a viatgers estrangers, a muntanyers, a negociants i als inevitables aventurers a la recerca de shangri-las.
L’escriptor Michel Peissel descriu a “Tiger for Breakfast” l’ambient estranyament cosmopolita d’aquells anys a Katmandu, quan personatges com l’exballarí Boris Lisanevitch o el coronel Jimmy Roberts posaven les primeres pedres a la indústria hotelera i del trekking al país, obrint l’Hotel Royal i l’agència Mountain Travel Nepal, respectivament.
El mateix Peissel remuntant a peu el congost del riu Kali Gandaki, arribaria pocs anys més tard al Mustang, el seu “reialme perdut a l’Himàlaia”, repetint en part l’itinerari de l’expedició de Herzog, Terray, Lachenal i el seu nombrós equip, camí de l’Annapurna, el primer dels 8000 escalats.
De l’abundosa producció literària sobre el Nepal, els relats de Herzog i Peissel resultent avui especialment emotius, com a testimonis d’uns temps anteriors a internet, gps o drons.
Anteriors també a cartografies fiables, perquè no va ser fins als anys 50 que el geòleg suïs Toni Hagen començà a recórrer el país a peu, per encàrrec del govern nepalès, per establir-ne les bases.
Mentre, a Occident i molt especialment al Regne Unit, el moviment hippy, entre núvols, gurús, música de sitar i policromes estètiques orientalitzants, veia el Nepal com un ideal de feliç espiritualitat. Una atraient alternativa a l’ordenada vida burgesa que proposava una economia cada cop més allunyada de la postguerra.
Era ell lloc on calia anar, sense excuses!
El viatge es feia per terra, i va ser l’aventura iniciàtica de molts joves europeus.
Arribats de l’India del nord, sobre poblada i conflictiva, incòmoda també, el Nepal resultava amable i tranquil.
El Katmandú d’aquells anys, els de venda lliure de cànnabis i hash cakes a Freak Street, disposava de poca electricitat i quasi cap clavegueram. De nit, les fines i eterees joves hippis circulaven quasi a les fosques, entre vaques i alguna cabra ajagudes, cremant barretes d’encens sota el nas, per vèncer la fortor.
Als temples a la llum de torxes, es cantaven fins tard himnes amb acompanyament d’harmònium primitiu i tabla.
Al matí, molt d’hora, despertes ja vaques i cabres, no així les eterees joves i els seus companys, dones tibetanes venien pel carrer te salat amb mantega que servien de grans termos de fusta.
És el Katmandú d’aquest llibre, que pocs anys més tard fotografia en Jaume Balanyà en magnífic blanc i negre.
Un Katmandú serè i amable, de dones i nens que miren directament al fotògraf sense desconfiança ni neguit. I que tot i la seva modèstia evident rarament pidolen almoines o caramels. La pobresa de bona part de la gent resulta òbvia, com també la seva dignitat.
En Jaume sap molt bé com fotografiar persones amb respecte, ho ha fet sempre, esperant la mirada que autoritza la foto i construint així un recorregut humà pels carrers i temples de la ciutat.
El Katmandú que documenta aquest llibre no tornarà. El Nepal te el turisme convencional i de muntanya com font d’ingressos fonamentals i barris com Thamel estan saturats d’hostals i de comerços.
La població ha augmentat espectacularment, i la ciutat està tan congestionada com les de l’India. Han canviat moltes coses, com l’accés al conjunt monumental de Durbar, que necessita adquirir entrada. O el mercat de verdures proper que ha passat a ser un seguit de paradetes que venen records…
I en fa molts, moltíssims anys ja, que no es ven cànnabis lliurement.
L’estiu, de juny a agost, és temps de grans precipitacions al Nepal: és el monsó…
Cada dia núvols foscos i pesants deixen caure quantitats prodigioses de pluja. La vall de Katmandú queda anegada, els camins de les muntanyes totalment impracticables i els cims ocults per boires espesses.
Més tard, al setembre i encara millor a l’octubre el paisatge desvela el gran Himàlaia.
Des de Nagarkot, a l’est de la vall, la visió dels cims del Ganesh Himal, el Lantang Himal i d’altres resulta aclaparadora.
Molt més a l’est, al fons del panorama… l’Everest! El País Xerpa, el Khumbu, que l’elegant blanc i negre de les imatges d’aquest llibre ens permet recórrer.
En Jaume i els seus companys hi arriben en un dels petits aparells que serveixen el vertiginós aeròdrom de Lukla. Una pista molt perillosa construïda sota els auspicis d’Edmund Hillary, que la considerava fonamental per treure el país xerpa del seu aïllament.
Allà, un cop aclimatats, accedeixen al Kala Patthar acompanyats per Pasang, el seu amic xerpa. Des dels 5.643 metres de l’excepcional mirador les vistes de l’Everest, el Nupse i el Lhotse treuen l’alè, com l’alçada.
A la volta a Namche Bazar, enlluernats per la visió dels cims resplendents celebren alegrement l’èxit del viatge: amb thukpa (llargs fideus amb verdures i ou), alu ko roti (pa sense llevat) i txang (tèrbola beguda fermentada d’arròs).
Al contrari que la ciutat, les muntanyes no han canviat quasi, o pot ser una mica pel canvi climàtic, però la manera d’accedir-hi i escalar-les sí, com bé explica l’escrit d’en Jaume.
Que voleu, prefereixo els temps de l’exploració i les primeres escalades, quan la possibilitat d’expedicions comercials als 8.000 era inimaginable.
Els temps dels pioners de l’himalaisme, com l’Eric Shipton, en Bill Tilman i tants altres.
De muntanyers que respectaven que el cim del Machapuchare, a la regió dels Annapurnes, era sagrat i no havia de ser trepitjat per humans, i es quedaven a 150 metres del cim…
Alpinistes com l’entranyable Herbert Tichy, primer a escalar el Cho-Oyu amb Joseph Jöchler i Pasang Dawa, capaços de fer de l’expedició i del seu llarg i duríssim recorregut d’aproximació una celebració de la vida i de la muntanya, com descriu a “Cho Oyu”, el seu relat de l’ascensió.
Nota: En Jaume Balanyà és un amic que ve de lluny, quasi de tan lluny com els meus primers viatges al Nepal.
Com el Nepal, en Jaume, excel·lent fotògraf i muntanyer forma part del meu paisatge sentimental.
(*).- Barri de la localitat de Richmond upon Thames, al sud de Londres.
