Search
Close this search box.

MUNTANYES COM DIDALS

RECORDS D'UN MONT PERDUT

Crònica escrita per MARC CERRUDO BOADA
Ressegueixo les muralles del castell d’Aínsa fins a arribar a una taula d’orientació. El cel és del color dels rinoceronts. Al fons, lluny, el Mont Perdut, petit com un didal. Si allargo la mà, sembla que pugui agafar la muntanya sencera i guardar-me-la a la butxaca. És minúscula, i jo gegant. Admeto que la miro amb supèrbia, els ulls devoren el paisatge com si fos una engruna de pa. Llavors, per sort, recordo.

És un cim que sempre ha estat molt present a la meva vida. A l’estudi de casa dels pares hi havia penjat un pòster seu de grans dimensions, que jo mirava amb veneració. “Això d’aquí és La Escupidera”, em deia el pare assenyalant un tram pelat de la muntanya, i jo m’imaginava un terreny impossible on només posar la punta del peu relliscaves i queies i queies i queies fins a acabar a les restes submergides de l’Atlàntida. El Mont Perdut es va convertir en un mite, i, com qualsevol mite, tenia un punt d’irrealitat. Potser per això, quan molts anys després els pares em van proposar anar-hi un cap de setmana i pujar-lo, vaig sentir una cosa similar a la por. Qui soc jo, em vaig preguntar, per desafiar cap mite?

Però hi vam anar. Els pares, la meva germana Idoia i jo. Feia temps que no anàvem d’excursió plegats. Quan érem petits, cada estiu dedicàvem un parell o tres de setmanes a un racó del Pirineu. Una excursió diària -a cims, llacs, valls, naixements de rius- que ens valia a la Idoia i a mi un diploma de SuperExcursionista que el pare dissenyava i ens entregava al tornar a casa. Vam deixar de ser petits, és clar, i els estius en família van acabar, almenys tal com els havíem conegut fins llavors. La Idoia i jo vam començar a voltar món pel nostre compte, i tot que els dos hem fet viatges meravellosos, en certa manera sempre trobem a faltar el títol de SuperExcursionista a les acaballes de l’estiu. Retornem a Ordesa, però, que no vull que aquest text s’allunyi d’allí.
El caminet fins al refugi de Góriz va ser, com sempre, molt agradable. Per molts cops que hi vagi, el canó d’Ordesa sempre aconsegueix meravellar-me com si fos la primera vegada que el veiés. D’alguna manera és com si un déu antic i oblidat l’hagués furgat amb un dit llarguíssim i blanc, o només així soc capaç d’explicar-me tanta bellesa. Els quatre anàvem conversant, sense gens de pressa, gaudint del paisatge i la companyia. A la muntanya li agraeixo moltes coses, però sobretot la capacitat que té d’esborrar la pressa del món.

Vam dormir al refugi i ens vam llevar ben d’hora per atacar el cim. A uns escaladors els hi havien robat el material d’escalada durant la nit. Fins i tot allà dalt, vaig pensar, la maldat troba escletxes per on escolar-se. A vegades l’espècie humana es fa difícil d’entendre o, pitjor encara, es fa massa fàcil d’entendre.

La mare no pujaria al Mont Perdut amb nosaltres. Força física i mental per tirar cap amunt no li faltava, considero; és la persona més forta que he conegut mai. El problema era la baixada. Els genolls operats mai són bona companyia pels descensos, i el del Mont Perdut és exigent. Recordo que durant les vacances pretèrites -quan jo tenia aquell cos que no és ni de nen ni d’home- a les tornades de les excursions m’agradava col·locar-me davant de la mare en els pendents més inclinats. M’enorgullia el fet que la meva espatlla li pogués servir de suport o de topall si la baixada era massa abrupte pels seus genolls. Com he dit, és una persona de força extraordinària, un refugi incomparable, i amb aquell gest volia tornar-li tot allò que ella havia fet per mi. Al Mont Perdut, però, va decidir que ens esperaria a Góriz, i amb uns prismàtics aniria seguint el nostre ascens i descens.
No m’entretindré a detallar la pujada al cim. Molts dels que llegiu això la deveu conèixer de primera mà. Si no és així, prefereixo evitar-vos qualsevol espòiler -espòilers alpinístics, pitjors i tot que els de les sèries!- i que la gaudiu de forma genuïna el dia que toqui. Sí que m’agradaria destacar la impotència de caminar sobre roca massa esmicolada, ja ben a prop del pic, i notar com cada passa que feia cap endavant suposava de forma inevitable relliscar-ne dues enrere. En certs moments vaig veure plausible una possibilitat d’ascens infinit que em va inquietar més del compte.

I vam arribar al cim. I estàvem contents. I feia un dia bonic. I vam baixar. I la mare ens va saludar amb els prismàtics a una mà i alçant un bastó amb l’altra. I li vam tornar la salutació. I ens vam reunir. I li vam explicar les vistes des del pic. I vam marxar d’Ordesa. I vam tornar a casa. I el cap de setmana, tot i que inoblidable, va acabar. Ara que ho penso, allò que esdevé inoblidable té com a requisit indispensable que abans hagi acabat.

Pensava en tot això dalt de la muralla d’Aínsa, observant un Mont Perdut clavat a l’horitzó amb una xinxeta. Era petit com un didal, sí. En el didal, però, hi cabia una infantesa, una família i uns records que són tan part de mi com ho poden ser la pell i els ulls. Deu ser aquest, el gran poder de la muntanya: al passat el fa real i al present el fa colossal. Les muntanyes que hem pujat, petites com didals, les portem dins del pit; allà hi tenim una serralada impossible, única per a cada un de nosaltres. No crec que la muntanya sigui una forma de viure, sinó que la forma que tenim de viure sol prendre el relleu de les muntanyes.

Em giro i, deixant el Mont Perdut enrere, desfaig el camí de dalt de la muralla. Ho faig amb passes de gegant, un gegant petitíssim que està content de ser-ho.

MARC CERRUDO BOADA

(Terrassa, 1991) és llicenciat en Periodisme per la UAB i màster en Comunicació en Conflictes Armats, Pau i Moviments Socials, també a la UAB. És cap de Comunicació a la Llibreria Altaïr i forma part de la revista digital Serielizados, que anualment organitza el Festival Internacional de Sèries de Barcelona. Els seus relats han estat guardonats amb el premi Energheia (2014), Concurso de Relatos Cortos Fondo Sonoro (2018) i Premi Alt Urgell de Joves Escriptors (2018), entre d’altres. Lluny vol dir mai més és la seva primera novel·la, i va meréixer el Premi Roc Boronat de l’any 2021.
Per si vols compartir aquesta crònica