El Canigó és un símbol de la nostra identitat; i, com ella, sotmès malauradament al domini d'altri. Més enllà del Canigó muntanya, hi ha un Canigó símbol, que per a cada u té un significat particular i intransferible però que, col·lectivament merat, representa allò de comú que tenim els ciutadans dels països de llengua catalana i ens confereix identitat.
Jordi Vila-Abadal(Ex-monje del monasterio de Sant Miquel de Cuixà)
El Canigó és un lligam potent que torna a reunir, al final de segle XIX, les dues Catalunyes, després de tres segles de separació pel tractat dels pirineus. El renaixement català que es desenvolupa a finals del segle XIX a ambdós costats de la frontera, la presa de consciència de catalanitat, passa pel Canigó. I és a través d’aquest moviment polític i social que Catalunya va afirmar la seva identitat. I el Canigó pren aquest rol de muntanya símbol a partir de la publicació, el 1886, del gran poema Canigó de Jacint Verdaguer.
Jean-Pierre Bobo(Historiador)
Aquells joves romàntics que resseguien els viaranys imaginaris de gentil i flordeneu, embriagats per un paisatge on intuïen que s'aferraven les arrels col·lectives de tot un poble. El seu excursionisme no és pas un esport, no és pas un esbarjo, no és pas un estudi, que és amor; i no és pas tampoc un amor abstracte a la natura, sinó la nostra natura.
Joan Maragall(Sobre los primeros excursionistas de la Associació Catalanista d'Excursions Científiques)
Lo Canigó és una magnòlia immensa que en un rebrot del pirineu se bada; per abelles té fades que la volten, per papallons los cisnes i les àligues. Formen son càlzer escarides serres que plateja l’hivern i l’estiu daura, grandiós veire on beu olors l’estrella, los aires rellentor, los núvols aigua. Les boscúries de pins són sos barbissos, los estanyols ses gotes de rosada, i és son pistil aqueix palau aurífic, somni d’aloja que del cel davalla.
Jacint Verdaguer(Canigó, cant II: Flordeneu)
El Canigó, la muntanya diamantina: coberta de neu, lleugerament rosada, semblava un enorme diamant; sobre les seves espatlles paquidèrmiques, la geometria de les seves arestes guspirejava en lluïssors roses i blaves. La muntanya tenia una fascinadora indiferència, una força d’una bellesa enlluernadora, que imantava la mirada.
Josep Pla