ELS DESCOBRIDORS DE PAISATGES

Extracte del llibre ‘ELS DESCOBRIDORS DE PAISATGES’ escrit per DAVID VILASECA (Tushita Edicions)

Aquesta és la petita història d’unes gestes glorioses i d’un clan proscrit que l’horror de dues guerres va acabar esborrant. De les primeres albors d’una revolució estètica que, durant més de trenta anys, va propiciar una transformació en la manera d’interpretar i veure el paisatge.
Una novel·la històrica amb un toc fantàstic sobre els sublims paisatges pirinencs.

* * * * *

En el juizio de muchos Autores, los Montes de Monserate
y de Monseny, son los dos mas encumbrados de Cataluña.
Convengo que sean los mas altos, pero no los mas elevados,
pues es constante que algunos de los Montes Pirinèos grandes,
descuellan sus cumbres sobre estos.

Pere Serra i Postius, 1747

CAPÍTOL 0

ALLÀ DALT, ON TOT ES VEU I NINGÚ MIRA

L’estiu del 1779 en aquesta terra maltractada per les guerres, confí inhòspit de valls engorjades i solcades per pèssims camins, on els hiverns són més durs i gèlids que enlloc i les primaveres més esclatants, va passar un fet que, sense voler-ho ni saber-ho, havia de provocar un canvi de mentalitat d’una època i d’un país. Dos homes van trepitjar per primera vegada una de les muntanyes més altes de tota la serralada dels Pirineus; més alta que el Mieidia de Pau i més que el Canigó, que durant anys es tenia per una de les més altes de la vella Europa.
Aquella mola gegantina era coneguda com la Malhaeta. Imaginada durant segles com un paisatge maligne, un desert on la fúria de la pluja, el vent i la neu impedia el domini de la mà de l’home, començaria a ser percebuda d’una manera més real i menys fantàstica. Dos nadius van trencar el dogma: es van enfilar fins al cim i en van baixar indemnes. Cap maledicció divina no els havia fulminat. Es va iniciar així un canvi cultural total que de mica en mica canviaria la nostra manera de veure, de sentir, d’olorar i fins i tot de tocar aquell paisatge.
Des de temps immemorials, aquells cims havien estat l’escenari ideal de tota mena d’històries fabuloses i de meravelles d’origen sobrenatural. Els pastors explicaven l’estrany comportament del bestiar en determinats llocs màgics i, sovint, no hi faltava qui afirmava haver vist diables, faunes o nimfes. Allà on desapareixia l’herba començava un desert esgarrifós que res de profit podia portar als habitants de les valls, i els seus gels, habitats per esperits, eren temuts com el dimoni.
A la plana llunyana i a la terra baixa, s’havia sentit parlar d’un país de conte entre muntanyes, aïllat per muralles de serres encantades i pel gel dels seus fossars. Un racó de món on les agulles i crestes eren torres i baluards que esguardaven els camins, i els seus colls eren portalades que ningú creuava per gust. Allà l’aigua brollava arreu i les distàncies encara es mesuraven a peu. Era el regne de l’os, el linx, el llop, l’àliga daurada i la perdiu blanca, per a glòria i fascinació dels caçadors i dels llibres d’ història natural.
Els pocs que hi havien estat afirmaven que cap a les zones més altes, lluny dels poblats, tot aquell laberint de pedra i gel era una terra salvatge només accessible a través de ports transitables quatre o cinc mesos a l’any per ocults viaranys que només coneixien pastors i caçadors, alguns miners i els contrabandistes. Fins i tot els geògrafs del rei van tenir grans problemes a l’hora de fer-ne un mapa que resultava massa buit, inconcret, gairebé sense camins, i en el qual els cims no eren altra cosa que un destorb geogràfic que ni el mateix exèrcit s’ havia atrevit a explorar.
Certament, es podria dir que aquells enclavaments fronterers i els seus pobladors eren tan desconeguts pel rei Carles III com els indígenes dels llunyans virregnats de l’imperi. Per això, afeccionat com era a la caça i a col·leccionar tota mena de trofeus, va quedar molt sorprès quan va saber de l’existència d’un gran nombre d’hercs d’una mida excepcional que en ramades de més de cent caps campaven per aquells confins del regne. Es tractava d’una mena de cabra amb una gran cornamenta, i hauria fet molt de goig en alguna de les sales de palau. Es veu que era tan singular i extraordinària com aquella ètnia de rudes muntanyencs que l’hi feien companyia.
Sa majestat catòlica, rei de les dues Sicílies, de Jerusalem, de Còrsega i Sardenya, de les Índies Orientals i Occidentals, de las islas y tierra firme del mar Océano i de qui sap quantes terres més, no en sabia ben bé res dels Pirineus. De fet, ni tan sols sabia per on passava exactament la línia divisòria que separava els regnes d’Espanya i de França. Estava encuriosit per aquella mena de península enmig de les terres franceses que restava amagada al vessant septentrional de la serralada i que mai cap rei espanyol havia trepitjat encara. Va transmetre aquest desig degudament en una carta al governador de l’Aran:

Apreciado Gonzalo, bien sabéis mi deseo de visitar algún verano este apartado districto de mi reino, en cuando mi obligaciones y salud lo permitan, y así poder conocer las aldeas y sus naturales, como todos aquellos montes ricos en metales, la cría de ganado y las cacerías de las que me hablastéis.

I el governador, que s’ho va haver de llegir dos cops, va pensar que millor que no, que s’hi estava molt bé ben lluny del rei i els seus ministres. De fet, tothom sabia que sempre havia estat molt més avantatjós passar desapercebut en els afers de palau que no pas voler fer mèrits. La missiva, però, el va sorprendre, i algun paràgraf fins i tot el va inquietar:

Debo confesaros que tengo mucha mas confianza en vuestra merced que en los obispos de Commege, pero estoy preocupado por las he- rejías que llegan de Francia y las malas influencias que continuada- mente se ejercen en estos lindes.

A l’esquerpa Vielha, el cavaller don Juan Gonzalo s’havia acomodat bé al clima i als costums locals. Sabedor que el Borbó s’allunyava poc de la cort i els boscos d’El Pardo, no hi havia gaire perill que complís els seus desitjos de visitar el districte exposant-se a un viatge tan pesat. Des de l’estratègica Val d’Aran, perla de la Gascunha, la principal via de comunicació amb Benàs era el Pòrt dera Picada, una de les rutes més usades per a l’abastiment de tota mena de productes procedents dels corregiments aragonesos i d’altres regions castellanes. Des del Plan dera Artiga, el camí s’enfilava per la Canaleta de Pomèro cap al Còth de Lunfèrn, i per sota del Cap dera Picada arribava fins al port franc del mateix nom, on començava un descens ple de giragonses en direcció al Plan d’Estanys i cap a l’espitalet de Benàs.
Prop del port hi havia també el Pas dera Escaleta, una via directa cap a l’espitau de Banhères per la vall de la Frèisha i, més al nord, els ports de la Montjòia o el Pas de Vilamòs, amb alguns dels corriols més tortuosos de la zona, amb passos i bretxes que comunicaven amb penes i treballs els habitants de l’Aran amb els veïnats de Luishon, com el Còth de Baretja. Una altra via era Eth Portilhon, l’únic pas d’aquesta zona vigilat tot l’any per la guàrdia fronterera i que tenia un manteniment periòdic que permetia la circulació de carruatges.
Mirant cap a migjorn i seguint el termenal per les serres de Bargues, la Tuca Blanca de Pòmero, Penanera, fins a la poderosa penya Forcanada, hi havia també alguns passos solitaris com el port Deth Toro o el Des Aranesi, únicament transitats per caçadors i guillats sense pena ni glòria; es tractava d’uns corriols que des de la Valleta de l’Escaleta menaven cap a Artiga de Lin. Més enllà, hi havia el camí del riu Nere, o bé el barranc de Molières, terreny de buscadors d’or i cau de bruixes, que tenien les seves barraques a prop de la riba del riu. I més enllà, el famós port de Vielha, la principal via de comunicació cap a les terres de Lleida i punt de pas obligat per anar cap al Pont de Suert, apte per a les cavalleries, i que rebia l’assistència de l’ hospitau de Vielha i la capelleta de Sant Nicolau d’Es Pontèhs. Era en aquesta celebèrrima collada, a la falda del Tuc de Montanèro, on cada primavera es podia observar un fenomen curiós i propi d’aquelles congestes: uns mossos proveïts amb una pell de cabra o amb part dels mateixos guarniments de les bèsties es deixaven anar per la neu lliscant pendent avall. Així escurçaven un bon tros de trajecte amb una tècnica tan rudimentària com efectiva; per això ben aviat la van copiar els seus veïns ribagorçans.
Des de la fecunda vall de Benàs, les comunicacions cap a França oferien no pas poques penalitats als viatgers: calia superar grans desnivells a una banda i l’altra de la muga, i transitar per camins de cabres que feien perillar les caravanes de mules i els cavalls dels genets més experimentats, per això sovint calia reparar les ferradures que es desprenien de les peülles dels animals.
Els passos més utilitzats eren el de la Glera, el de Gorgutas i el famós Portilló de Benàs, una petita bretxa eixamplada a cops de mall i cisell per permetre el pas d’aquests animals de càrrega. Eren corriols tortuosos aguantats per parets de pedra seca tossudament refetes durant dècades i dècades.
Del sud de les Maleïdes, de les vastes solituds de Maliberna i les Roques Trencades, la Serra Negra, Llauset, Anglos i Salenques, ben poca cosa se’n sabia encara. Eren paratges remots que quedaven lluny dels camins i de totes les bordes i refugis coneguts on hivernaven les bèsties.
Sens dubte tot aquell paisatge havia determinat la mentalitat i el caràcter dels naturals del país, que eren aspres i hostils, durs, freds i reconsagrats. Ningú com ells coneixia el poder destructiu d’una natura que patien i lamentaven, i no podien sinó avorrir aquelles muntanyotes que els limitaven els moviments i els migrats recursos. Eren homes i dones bregats que durant segles havien maldat per transformar la natura, que des del fons de les valls havien anat remuntant els rius per establir-hi els seus llogarrets, colonitzant feixes, boscos i praderies, i construint-hi una xarxa de camins, refugis, molins, passeres i petites canalitzacions d’aigua.
Alguns d’aquests homes, contrabandistes i caçadors, formaven part d’un clan que va arribar a ser conegut per tota la Val d’Aran, la Ribagorça i la Garona-Nauta amb el nom de deth Horcalh. D’aquets individus semisalvatges en parlaven certs viatgers en tertúlies de sobretaula per vantar-se d’haver-s’hi topat cara a cara als espitaus o en alguna marrada d’un port solitari. Es tractava dels mateixos homenots que alguns van arribar a conèixer amb el sobrenom forà de «els descobridors de paisatges».
No eren bandits ni malfactors, però sí que eren uns tipus excepcionals. Tant passaven clandestins burlant la guàrdia fronterera, com tractaven amb clergues i aristòcrates. Tant podien traficar amb tabac, armes, llibres o moneda, com escortar caravanes i conduir naturalistes fins a les cornises més vertiginoses per cercar les plantes i els minerals més estranys.
Diu la llegenda que se’ls podia reconèixer per unes marques que duien als braços, sembla que fetes amb foc o amb escarificacions, que identificaven la pertinença al clan. Aquestes marques simbolitzaven un penyal en forma de forca que anomenaven Malh des Pois i que posseïa una gran càrrega màgica o energètica. Ben poc se’n sap, però, de l’origen del clan, de quants homes l’integraven i de les seves gestes perquè els seus trets estètics no van arribar a les següents generacions, i a la fi de la invasió napoleònica se’n va esborrar el rastre.
Un d’aquells homenots genials era en Rigaut Molières, nascut a Es Bòrdes de Benós i criat a les muntanyes del riu Joèu. Ja de ben jove, fugint de la misèria com tants d’altres, va estar a punt de tirar riu avall i anar a buscar feina a les planes franceses. Però va tirar riu amunt, va vendre les quatre cabres que tenia i es va unir als contrabandistes de les cabanes d’Artiga. Primer com a portejador que havia de recollir els fardos que li deixaven de matinada a dalt de Era Picada, i més tard, empunyant un pedrenyal com a guardià de les caravanes de mules.
El destí va voler que un dia, als Uelhs deth Joèu, es topés amb l’explorador Bartomieu Bigalt, un personatge estrafolari i sinistre que solia rondar pel Pallars, per l’Aran, i més o menys per tota la Ribagorça, sempre buscant antigalles i tota mena d’objectes amb poders màgics. Era el que en deien llavors un «caçador de meravelles», una mena de marxant de relíquies i objectes estranys, que després acostumava a vendre’ls a Barcelona, d’on deien que rebia encàrrecs d’algun senyor molt ric i d’un gabinet de curiositats. Tant se li podia demanar una pell d’os com un reliquiari, llibres, gravats, segells, vitralls… o qualsevol pedra o herba amb poders sobrenaturals.

—Noi! Hauries de ser el meu escuder —li va dir el marxant barrut abusant de la confiança al fer-lo massa jove—. Et pagaré bé.
—Vós no sou de fiar, Bartomieu, no abuseu de la meva paciència, que aquí dalt, si us passés res, mai més us trobaria ningú —va dir-li tot jugant amb el pedrenyal i apuntant les alforges del seu cavall.

Ben cert és però que en Rigaut va acompanyar més d’una vegada aquell homenot muntanya amunt a cercar la meravella dels pastors i xais convertits en pedra, fins i tot maldaren amb totes les seves forces per arrencar un cabrit petrificat, sense aconseguir-ho. Amb només vint anys, en Rigaut ja era un líder respectat que controlava el pas de mercaderies entre l’espitau de Benàs i el d’Artiga. La gosadia de les seves accions —era capaç de travessar els ports en ple hivern— i la seva capacitat de fer-se fonedís a la frontera acabarien convertint-lo en un contrabandista llegendari. No se sap quantes vegades va arribar a pujar a la Malhaeta al llarg de la seva vida, però sobrevisqué a la Guerra Gran. I encara el 1806, quan ja era un home d’edat avançada, va participar en les pomposes expedicions d’abans de l’ocupació napoleònica.
El seu soci, que també havia tirat riu amunt, era un tal Pueyo, àlies Chuanot, nascut al llogarret de Grist. Era un ardit contrabandista i caçador d’ossos, la carn i el greix dels quals venia a Luishon, on eren molt apreciats. Deien a Benàs que practicava conjurs contra les tempestes i que exercia de curandero perquè coneixia el poder de les pedres i les plantes. Durant els mesos de bonança, solia habitar una cabana al pla d’Aigualluts. Allà, cada nit de Sant Joan, juntament amb altres membres del clan feien un ritual que els donava bona sort i els allunyava de les malalties: es treien la roba i es rebolcaven en un prat moll per la rosada. Fins la seva mort, ocorreguda durant la guerra del Francès, va ser l’ home que havia pujat més vegades a la Malhaeta.
Entre tots dos exercien el patriarcat del clan deth Horcalh i els seus integrants els devien lleialtat. Al seu costat, i fent les funcions de lloctinent, hi havia llavors un home anomenat Franc Lagoulières, fill de Luishon, el segon més gran per edat. Era un conegut especialista en el comerç il·legal de bestiar de peu rodó a banda i banda de la muga. Es tractava d’un home viatjat, que ja des de ben jove, i amb els seus germans, havia trescat per totes les carrerades, des de Campsaure i per tot l’Aran, fins al Coll de Jardó, al Conflent. Era un trinxeraire il·lustrat que encara mantenia un cau al mateix tuguri que l’havia vist néixer, encofurnat en aquells carrerons foscos i lúgubres, i els veïns li seguien professant respecte i estimació. Verals de Luishon on, si s’anava porta per porta, en sortien més contrabandistes, saltejadors, tafurs i rapinyaires, que no pas artesans, marxants o comerciants de pro. ¿Què dir-ne? Era un lloc on difícilment aniria a parar un bourgeois si no fos per alleujar les passions mes baixes.
Van ser ells tres i els seus sequaços qui van obrir nous passos, van travessar bretxes, crestes i congestes, i van grimpar més amunt que ningú, fins allà dalt on tot es veu i ningú mira, convertits en fidels assistents al servei dels somnis d’uns forasters rics i poderosos. Es van avesar a fer la feina bruta, a ser discrets quan la imaginació d’aquells senyors anava més lluny d’on podien arribar a peu o amb cavalleries. Eren vulgars però imprescindibles i els llibres ometien sempre els seus noms.
Al sud de França, la moda de viatjar havia propiciat l’eclosió de les termes de Luishon i, d’ençà de la visita del gran duc de Richelieu, molta gent benestant anava a gaudir de les seves aigües, de l’aire pur de la muntanya i de la seva bona cuina. Gran recompensa si es comparava amb les infames postes i fondes de camí ral que feien dels viatges un malson. A la vila termal hi havia feina per a tothom: mercaders, metges, pelegrins, tractants de bestiar, perolers, llenyataires i venedors de fum. Gent de tota condició omplia els seus carrers, els hostals i les tavernes. Els bordells eren can Mai Tanquis i per les avingudes deambulaven vestits llampants, idiomes estranys i les dones més boniques del món.
Aquesta és la petita història d’unes gestes glorioses i d’un clan proscrit que l’ horror de dues guerres va acabar esborrant. De les primeres albors d’una revolució estètica que, durant més de trenta anys, va propiciar una transformació en la manera d’interpretar i veure el paisatge.

DAVID VILASECA

(Sant Quirze de Besora, 1973) Pirineista i escriptor. Ha publicat els llibres: Emili Juncadella aventures d’un burgès als Pirineus (Cossetània 2004) personatge sobre el qual ha fet xerrades i exposicions. Rere Els Passos d’Artur Osona (Gombau de Besora 2016) i Masos Rònecs (Adet 2018) juntament amb Antoni Prat. Redactor de la revista El 855, Butlletí Independent del Bisaura, ha col·laborat a: Descobrir Catalunya, Arrels, Vèrtex, Muntanya, Excursionisme, Monografies del Montseny, al digital El Muntanyenc.cat i d’altres com La Lluna en un Cove. Els anys 2010 i 2013 va guanyar el premi de periodisme de muntanya i aventura al ‘Festival de Cinema de Muntanya de Torelló’. I el 2018, com a coautor, el premi ‘Pica d’Estats’ de la Diputació de Lleida al millor treball en premsa especialitzada en viatges i turisme.
Per si vols compartir aquesta crònica