Quan la Marga dóna per acabada l’explicació, assenyalo els dos projectors que veig penjats del sostre i li pregunto:
—Ara toca la projecció de les pintures, oi?
Per sorpresa meva, exclama:
—Ai, no! Aquests trastos no van funcionar més enllà del primer any! Es van espatllar i encara no els han arreglat… Com que no hi ha quartos…
Abaltit, llanço una mirada rancuniosa al fullet d’informació que m’havien donat a Vielha («Per què no l’han corregit»? em pregunto, irat) i a la fotocòpia que porto plegada a la butxaca, amb una notícia on s’esbomba que «l’església de Santa Maria de Cap d’Aran tindrà reproducció virtual de les seves pintures romàniques.» Poso una cara indescriptible, tan desencaixada, que la noia, contrariada, treu unes fotocòpies en color d’una carpeta i m’ensenya les pintures que no puc veure d’altra manera i m’explica que actualment es troben repartides per diferents llocs del món. De fet, després sabré que el «notable conjunt de pintura mural descobert el 1930 (…) es va arrencar i vendre subreptíciament entre aquesta data i el 1951, any en què es completà l’arrencament. A fi d’ocultar la procedència, es va atribuir a la inexistent església de Sant Joan de Tredòs» Boníssim! «El conjunt més gran, que s’exposa al museu The Cloisters, de Nova York (EUA), està format per la conca de l’absis major, on figura la Mare de Déu en majestat, amb el Nen, entre els arcàngels Miquel i Gabriel, i els tres Reis Mags, de mides molt reduïdes. Els fragments arrencats el 1950 es troben en diverses col·leccions privades i els formen un Crist en majestat, ara al Maricel de Sitges, i també les figures de Sant Pau, Sant Gervasi, un Esperit Sant dins d’una màndorla i trossos de sanefes, alguns localitzats i d’altres no. Es consideren obres del Mestre de Pedret, executades al pas del s. XI al s. XII».
En part desil·lusionat per no haver pogut veure la projecció, estic a punt de marxar capcot quan la Marga se m’apropa per darrere molt subtilment (com si algú ens estigués escoltant, amb micròfons ocults) i em xiuxiueja a cau d’orella, extraoficialment, i com qui no vol la cosa:
—Busca per internet «Las pinturas perdidas de Tredós»…
Tan bon punt arribo a un lloc amb connexió a Internet, em poso a fer la cerca. Sense massa dificultats aterro fins a tres fonts d’alt voltatge: a) un article extens, detallat i tècnic, escrit en aranès i signat per Montserrat Pagès (conservadora del Departament d’Art Romànic del MNAC): «Es pintures romaniques de Santa Maria de Cap d’Aran»; b) un article de divulgació, signat per Montse Prat i publicat en una revista remota, anomenada «Públic», de la qual només se’n van imprimir dotze números i que va ser dirigida pel periodista Xavier Vinader: «Operación expolio. La oscura historia del expolio de Tredós»; i c) un catàleg d’exposició de la «Colección Leva-Madrid»,39 que de seguida em redirigeix cap a una separata tècnica, editada per la Universidad Complutense de Madrid. Anem a pams:
La primera de les fonts documenta exhaustivament el llegat pictòric romànic de Santa Maria, incloent una recentment descoberta «Verge damb eth Mainatge», pintada en el pilar de la nau central (de finals del segle XI). Ja la primera pàgina d’aquest estudi es refereix a la segona de les fonts quan manifesta que «en aguest article, volem dar un còp de uelh ara istòri complexa dera extraccion des pintures, que ja ha estat publicada (Prat, 2000: 24-33).»
D’altra banda, a la segona de les fonts (l’article signat per Montse Prat), la periodista furga i aprofundeix en l’espoli, pròpiament dit, de les pintures de Tredòs, i en cita els seus culpables: el marxant Josep Bardolet i Solé (molt amant d’aquest tipus de rapinyes), el bisbe Ramón Iglesias i Navarri (que es va desprendre de les pintures per 30. 000 pessetes de l’època, un import «claramente inferior al valor real de las pinturas») i el restaurador d’art Ramon Gudiol i Ricart (nebot de mossèn Gudiol!), qui, segons aquest article, va inventar-se una procedència fictícia de les pintures de l’àbsida central (actualment al Cloisters del Metropolitan de New York) «con la intención de eliminar cualquier pista sobre las pinturas y la comercialización que se había hecho con ellas.»
Finalment, a la tercera de les fonts, la separata tècnica de la Complutense, es presenta i s’investiga la interessant troballa (feta l’any 2005) d’una pintura desconeguda que va aparèixer tot d’una en l’esmentada col·lecció privada (Colección Leva-Madrid). Es tracta d’una Maiestas Mariae inscrita en una màndorla i portada per dos àngels, d’estil plenament romànic. Es desconeix la seva procedència, però segons la investigació feta per l’expert en la matèria, Santiago Manzarbeitia, aquesta pintura va ser adquirida al mercat espanyol l’any 1996 per una col·lecció privada de Madrid. En fer la descripció acurada de la marededéu, l’expert conclou que «los rasgos faciales de las figuras, ojos, cejas, nariz, pómulos, barbilla y comisuras de los labios recuerdan la forma de hacer de los pintores que trabajan en Taüll, especialmente del maestro de Santa María», tot i que «otros detalles como el de la forma de los flequillos de los ángeles o el general instinto cromático nos recuerdan al Maestro de Maderuelo, tan relacionado con el de Santa María de Taüll.» Tot i admetent que «efectivamente es en la pintura románica catalana, tanto en la mural como en la de tabla, donde la Maiestas se representa con mayor frecuencia y variedad, posiblemente más que en cualquier otra región de la Europa románica», l’estudi conclou que «la tesis más aceptada es que un maestro de origen italiano, o más probablemente un compañero o ayudante de su taller, activo en Cataluña al menos desde 1123 (…), se desplazaría en fechas inmediatas con un pequeño equipo desde Cataluña hacia la Meseta, donde puede seguirse su actividad en Berlanga y en Maderuelo principalmente» i on, presumiblement, en alguna església perduda i indeterminada de la meseta castellana el mestre hauria pogut pintat la Maiestas.
A la vista de tota aquesta investigació, em pregunto si tots aquests retalls informatius no estaran relacionats entre si. I també si podria tenir alguna cosa a veure aquesta pintura mural, de procedència desconeguda, amb les pintures absents d’Era Mare de Diu de Cap d’Aran de Tredòs…
Que consti que ha estat la Marga qui ha sembrat el dubte en mi!
Baixo pel mateix camí costerut que m’ha portat fins aquí i, a tocar de la glèisa de Sant Estèue, una senyora gran, amb crosses, em saluda i em pregunta on vaig amb «aquesta bossassa!» (referint-se a la motxilla). Quan li contesto que «a peu fins a l’Aragó!», fa un «Ohhh!» d’exclamació i d’espant. «Tot sol?», continua indagant. «Sol, no; amb la bossa!», li contesto, fent broma. «Quina bossassa, mare meva!», repeteix ella, cansada només de veure’m. Tot seguit m’explica que va amb crosses perquè li han posat una pròtesi al genoll esquerra: «veu?», em diu, aixecant-se sense recança la faldilla i ensenyant-me el motiu de la seva coixesa: «veu quin genoll més ple de grapes?» El miro i m’esglaio. És veritablement esgarrifós, indubtablement franquenstenià. I ella continua: «sort que me les treuen la setmana que ve, les grapes! Com que ja em van operar l’altre genoll… —també me l’ensenya— i va anar tot tan bé, doncs estic ben tranquil·la.» Dit això, gira cua i, amb molta cura, tira cap avall, mentre jo encaro, de nou, la pujada amb empenta. Un rètol m’indica que gairebé hi ha tres hores fins el refugi de Colomers. «Vinga, som-hi!», m’animo tot sol.
Enmig del sender, trobo una mussaranya morta i em sobresalto. Es tracta d’un individu pertanyent a alguna de les tres espècies d’aquest micromamífer insectívor existents al Pirineu. M’aturo a mirar-la i m’ajupo. Està quieta, com dormint, i penso: «quan corprenedora por resultar la visió de la natura morta, fins i tot de les més petites criatures!» Després, mentre em concentro en anar pujant per un corriol estret, fent ziga-zagues, recordo que Cela i Espinàs es van trobar amb un enterrament, precisament en aquest poble que tot just deixo enrere. Aquest segon escriptor, en passar pel costat del seguici fúnebre, descriu tota l’escena amb la mestria exemplar d’un quadre del Greco. I el que més m’impressiona és que, mentre el taüt encarava la pujada, en silenci, l’escriptor pensava «en aquest home o aquesta dona de Tredòs que no coneixerà mai; potser si hagués arribat ahir hauria entrat a casa seva a demanar una mica d’esmorzar.»
De seguida arribo a la carretera i la segueixo, fent via cap al sud. No han passat ni tres minuts que s’atura un vehicle i una cara somrient em pregunta si vull que em portin un tros enllà. L’home, que condueix amb una mà, mentre treu l’altra per la finestra, fa un gest perquè m’acomodi al darrere. La dona, que seu al seient del costat, abaixa la cara per veure’m bé. Jo els dono les gràcies i els dic que, en unes altres circumstàncies, estaria encantat d’acceptar el seu amable oferiment, però «és que estic escrivint un llibre i, és clar, es tracta d’anar a peu fins al final.» Ell em diu que fa sovint el Camino de Santiago i que, lògicament, «tampoco quiero que me lleven…¡te comprendo perfectamente!»
Una mica més enllà, llegeixo: ’Atenció/màquines treballant’. A uns cent metres, en efecte, topo amb un tractor que porta acoblada una segadora de discs. El conductor, en veure’m arribar, fa un bot del diplodocus mecànic (ha deixat el motor al ralentí) i encén una cigarreta, posant-se a l’ombra del giny. Quan m’hi atanso, veig que porta les ulleres al cap i que li falten força dents a la part de dalt de la boca. «Els discos també estan fotuts!» —em diu, somrient, fent un estrany paral·lelisme entre les dents de la seva boca i les de la segadora. «Hi ha molta pedra solta, poc enterrada, i tota l’estona he d’estar pujant i baixant la refotuda màquina!» —s’exclama, afegint-hi, molest—: «una gaita!» —després continua, ara ja més content—: «només em falten dues o tres horetes i adéu-siau, fins demà a les sis del dematí!»
Unes quantes corbes més amunt, trobo un arbre molt peculiar, d’escorça ben blanca i un garbuix de branques, també blanquinoses, tan plenes de teranyines (emmortallat per elles, diria) que no recordo haver vist mai una cosa semblant. En faig unes quantes fotografies abans de continuar la marxa.
Arribat al regne muntà del pi roig, faig una parada a la Bórda de Lacreu, ja que hi ha un agraït banc de fusta, a l’ombra, que sembla estar-me dient: «vine i seu!» Més tard, més amunt, entro amb una certa angúnia als (visiblement selectes) Bahns de Tredòs, suat, cansat, disposat a beure alguna cosa fresqueta, si és que no tenen inconvenient a servir-me un refresc. Però quan travesso la porta d’entrada, la mestressa, que està parlant per telèfon, em fa un senyal imperatiu per tal que m’apropi i, sense deixar de parlar amb el seu interlocutor, em diu: «¡ayúdame a medir la puerta!», de manera que, amb motxilla i tot, m’estiro de puntetes cap enlaire i faig arribar el cap del metro a dalt de tot de la llinda. Llavors, ella, que està ajupida al terra, diu: «dos metros veinte hasta arriba del todo.»
En penjar l’aparell, ara ja més assossegada, la Lucía m’explica que ella i el seu marit (en Luís, a l’altra banda de l’aparell telefònic) porten aquestes instal·lacions des de fa uns anys. M’informa que els Bahns de Tredòs, juntament amb els de Lès i les Caldes de Boí, pertanyen a un mateix propietari (un cert Tito). Mentre repenja el seu cos menut a la barra del bar, m’explica com la baronia de Lès va perdre la seva concessió d’aigües termals i ell (en Tito), en comptes de d’arronsar-se i plànyer-se, va buscar-se la vida, diu, contractant un saurí perquè trobés aigua en el seu terreny:
—¿Y sabes qué?… ¡Pues que lo consiguió!… Y el agua termal aún era de más buena calidad que la que tenía antes, ¡para que veas! —somriu, múrria, la salada Lucía, abans d’adonar-se que estic mort de set. Por cierto, ¿quieres tomar algo? —M’assec en una terrasseta, protegit del sol per un gran paraigües, i em sento molt temptat d’acceptar l’oferta de la carta: «Menú 25,00 € Incluye Primero, Segundo y Postre. Y si te apetece una Piscina, Sauna Jacuzzi y toalla de préstamo, 35,00 €.» Al final, però, només demano un refresc de llimona.
Conegut des de l’època dels romans, el termalisme ha fet fortuna a banda i banda dels Pirineus. Les propietats específiques i úniques de les aigües termals fan que cada balneari sigui una experiència en si. A Catalunya, l’ús de l’hidrotermalisme i de les propietats mineromedicinals de les aigües, aprofundeix les seves arrels en les de la història més antiga. Ciutats com ara Caldes de Montbui, Benifallet, Caldes d’Estrac, La Garriga o Caldes de Malavella, entre d’altres, han conformat la seva idiosincràsia entorn del termalisme. I als Pirineus, no cal dir-ho, també abunden aquests exemples: els mateixos Bahns de Tredòs on em trobo ara, o els d’Arties, Lès, Caldes de Boí o Andorra, pel que fa a aquesta banda dels Pirineus.
