Search
Close this search box.

PANTOCRÀTOR

Extracte del llibre escrit per ENRIC SOLER I RASPALL
‘PANTOCRÀTOR. Seguint les passes de Puig i Cadafalch i la «Missió Arqueològica de 1907»’ (Tushita Edicions)

L’any 1907 Josep Puig i Cadafalch i el seu equip (format pel mossèn Josep Gudiol, el fotògraf Adolf Mas, el jurista Josep Guillem Maria de Brocà i l’arquitecte Josep Goday) emprenen un emocionant viatge. Des de Luishon fins a Isàvena, recorren quatre valls pirinenques plenes d’interessants vestigis romànics que de seguida s’apressen a mesurar, inventariar, dibuixar i fotografiar. Més de cent anys més tard, l’Enric Soler es posa en camí i ressegueix les seves petges, buscant entre les pedres dels senders els anhels dels quatre expedicionaris… Inevitablement, topa amb les passes pretèrites d’altres caminants, viatgers i pirineistes que, com ell ara fa, solcaren els antics camins de les muntanyes: Josep Maria Espinàs i Camilo Jose Cela, Teresa Pàmies, Núria Garcia Quera o Juli Soler i Santaló, entre d’altres, acompanyen l’Enric, que va fent el seu viatge, suma de tants altres camins, de tants altres caminants… I com a nexe: el bellissim romànic pirinenc de les quatre valls, transitades per l’equip de la «Missió Arqueològica de 1907.»

A continuació podeu llegir uns fragments del llibre…
* * * * *
Dia 8 (25/06/2012 – dilluns)

Salardú – Tredòs – Val d’Aiguamòg – Bahns de Tredòs – Refugi de Colomers

Pregunto a en Marc (qui, em consta, és un home reposat, circumspecte, de caràcter afable i paraules meditades) pel PR-111: una alternativa que tinc marcada en el meu mapa, que arrenca de Gessa, puja per una pista forestal fins al Refugi de Mont Romies i d’allà segueix per un sender situat a la mateixa cota, fins a enllaçar amb la pista de la Val d’Aiguamòg. Es tracta d’un camí opcional que m’evitaria haver de fer tanta pista asfaltada. Però quan acabo d’explicar-me, sorprenentment, en Marc perd tota la seva serenor d’home tranquil i, esverant-se, fa que la meva idea alternativa quedi en un no res, reforçant el que ja m’havia dit la noia de l’Oficina d’Informació i Turisme de Vielha —amb veu agradable, però inflexible:

—Dels GR’s encara te’n pots refiar, però dels PR’s aranesos oblida-te’n! El Conselh no els ha netejat des de qui sap quant de temps fa i estan fatal… Del tot intransitables!

En Marc estira el mapa sobre una taula i després s’hi repenja, rosegant el silenci, que es fa dens. Al final, explota:

—Mira: tot això i tot això i també tot això… no existeix! Són ganes d’anar-s’ho a passar molt malament.
—Entesos.
—De tota manera —ara ja més tranquil, recuperant la compostura—, hi ha força caminets que fan marrada. No caldrà que et traguis tooooota la carretera.
—Entesos.

M’ha convençut en cinc segons.

De fet, no em puc pas queixar. Disposo d’una còmoda xarxa de refugis i d’uns camins molt ben senyalitzats. Els membres de l’expedició arqueològica, per contra, no sabien ni tan sols amb què podrien comptar. Les van passar tan i tan magres, que mossèn Gudiol, després del tràngol viscut el memorable tres de setembre del 1907, va escriure un abrivat article que va publicar l’onze de setembre de 1907 (només vuit dies després de l’epopeia!) a la Gazeta Montanyesa. El va titular (amb encert): «Jornada perillosa.»

Abans d’abandonar la vila, però, he de fer dues coses. La primera: encamino les meves passes cap a la plaça major de Salardú per visitar el PyrenMuseu, inaugurat tot just l’any 2010 en un edifici que, segons diuen, és l’establiment en actiu més antic d’Era Val d’Aran, ja que n’existeixen referències des de meitat del s. xix. Curiosament, això em recorda que hi ha una fotografia d’aquesta mateixa plaça major feta per Juli Soler i Santaló, l’any 1927 (potser des de l’entrada mateixa del Refugi Rosta!), que posa ben bé de manifest com devia ser la vida d’aleshores, en aquests entorns: a primer terme, veiem una noia amb el cap cobert amb un mocador negre (com tota la resta del seu vestuari pagès), traginant aigua amb un collader (dos cubells units per un pal llarg), i mirant tímidament cap al fotògraf, igual que fa un home, una mica més enllà, amb les mans agafades al darrere, el cap cobert per una gorra i vestit amb una americana a joc amb l’armilla (cordada fins dalt) i una corbata. La mossa acaba d’omplir els dos cubells a la font que hi ha al centre de la plaça, on tres nenes abillades amb vestits estampats i una de més petita, asseguda al terra, es posen bé, mirant a la càmara (possiblement, per primera vegada a la seva vida). A l’esquerra de la imatge, un jornaler amb esclops, jaqueta ampla i gorra, condueix un cavall a l’abeurador, s’atura i mira intrigat. Més enrere, darrere de la font, una dona, també vestida de negre, observa al fotògraf, mentre, a la seva dreta, dos homes fan el desmenjat a la cantonada d’un carrer, a sobre els quals una altra dona amb còfia treu el cap per la finestra que hi ha més amunt del rètol, per observar tota l’escena. Al fons de la imatge, es llegeix Correos; i, al seu darrere, s’albira el campanar de la glèisa de Sant Andrèu.


Entro, doncs, al PyrenMuseu i en Gerard, que és el jove que m’acull, m’explica la distribució general de l’edifici. A part de les vitrines i d’una imponent col·lecció de fotografies antigues, hi ha diversos plafons explicatius —escrits en aranès, «la nostra manera de defensar i mostrar la llengua pròpia de la Val d’Aran», tot i que m’ofereix un prospecte escrit en sis idiomes amb la traducció dels textos. A les vitrines s’hi exposa un gran nombre de relíquies alpinístiques, les quals narren, per si soles, tota la història catalana de la conquesta dels Pirineus, dels Alps i de l’Himàlaia. En destaca, especialment per la seva transcendència, l’expedició de l’any 1985 (en què Catalunya —a través de la petja de Toni Sors, Òscar Cadiach i Carles Vallès— coronà el sostre del món). De tota manera, m’interessa molt especialment el seguit de fotografies antigues i de gravats, com ara el que es titula Luchon en sòn esplendor (un gravat atribuït a Victor Petit, dels volts de 1850), en el qual s’hi pot veure l’avinguda d’Alles d’Etigny en els seus bons moments d’esplendor: plena de gom a gom, de gent que passeja i llueix les seves millors gales. En aquell temps, Luishon era una de les fites més importants del Pirineu per a l’aristocràcia europea, que va donar lloc als primers pirineistes del massís. Per això, en aquest museu hi ha força fotografies dels valerosos guies de muntanya de Luishon que, amb els seus rostres durs, les robes velles i sargides, les botes clavetejades i armats amb llargs alpenstocks bavaresos, semblen més una colla de maquis a punt d’anar a la guerra, o un grup de miners del Klondike abandonats a la seva dissort, que no pas guies professionals de muntanya. També s’hi recull material gràfic i escrit de noms tan insignes com Maurice Gourdon, Louis Roubach, Ramond de Carbonnières o Franz Schrader. Aquest darrer, per cert, va allotjar-se precisament a Chez Rosta durant la seva expedició a la recerca de les fonts del Garona. I, sens dubte, un dels plats forts d’aquest acollidor refugi-museu, és una projecció estereoscòpica en 3D —a part de l’acurat zel amb què el senyor Manel Rocher ha anat rescabalant i dipositant cadascun dels elements que s’hi poden contemplar. Aquestes imatges antigues es visualitzen en una pantalla de gran format (les ulleres en 3D les cedeixen ells) i, mentre m’assec a gaudir de l’espectacle i contemplo les bucòliques fotografies en blanc i negre dels bells i vells Pirineus, s’apropa una de les germanes d’en Gerard (també en 3D!) i em deixa ben a prop un somriure càlid i un got de vin caud («gentilesa de la casa», diu), calent i especiat, aspre i aromàtic, sublim… Mmmmm!


La segona: visito a tot drap la glèisa de Sant Andrèu. Entro decidit, travessant de dret l’antic pati d’armes del castell, sense els preàmbuls ni la quietud d’altres vegades. Ja a dins d’aquest temple de planta basilical, busco la gran urna de vidre que manté captiu (i protegit) el Crist de Salardú. Abans, però, quedo completament bocabadat amb les pintures del segle XVII que engalanen parets, voltes, sostre i que, diuen, constitueixen «un dels exemples de pintura mural més gran i més ben conservats d’Era Val d’Aran.» Possiblement, de tots els temples que he vist fins ara a l’Aran, sigui aquest el que millor escenifica com n’estaven, d’historiades, les esglésies de totes aquestes contrades. Eren com aglutinants i contenidors d’històries bíbliques. A part del gruixut vidre antibales que conté el Sant Crist de Salardú, que «no és un Crist-Majestat, sinó un Crist sofrent» (de finals del segle xii), hi ha una sòlida reixa forjada que és acabada amb punxents alabardes —recordada tant per Cela com per Espinàs. Tots dos escriptors parlen d’aquesta reixa «singular, forjada amb les espases i les llances abandonades en el camp de batalla pel vescomte de Saint-Girons» en perdre la batalla, mitjançant la qual un exèrcit hugonot intentà conquerir la vila de Salardú, l’any 1597. Amb tot, com en gairebé totes les coses, hi ha una segona versió, segons la qual s’atribueix al mateix Crist de Salardú «un dels miracles més coneguts [que] fou el d’alliberar de les ires d’un ós foll i gegantí un viatger perdut dins la neu», qui, «en gratitud i justa correspondència, va manar pagar la reixa que abans havia estat carn de ferro militar.» De particular interès per a la ruta que estic seguint, resulta saber que aquest Crist de Salardú (conegut des de sempre com La Majestat de Salardú o, més popularment, com La Santa Creu), igual que el seu cosí germà del Davallament de Sant Miquèu de Vielha, també «sembla que és una obra del Mestre d’Erill.» Aquest fet reforça la idea que aquestes dues valls, malgrat els perillosos passos elevats de muntanya que les separa físicament, no estaven tan allunyades entre si. Naturalment, hi ha una llegenda sobre aquest Crist, la qual afirma que «el Crucificat —sense creu— aparegué un dia sobre les aigües del Garona, remuntant-les a contracorrent. El descobreixen uns pastors, l’agafen i el duen a l’església. El poble decideix aleshores fer una creu per al Crist. Immediatament, es presenta un fuster foraster, construeix la creu en un instant (…) i desapareix.» Bé, a la vista de la creu que va fer aquest «fuster foraster», penso que devia estar-s’hi una mica més que «un instant», perquè la creu és tan bella i plena de detalls de fina policromia (tant pel davant com pel darrere) com el mateix Crist. Resulta ser, segons diuen alguns experts, «un dels experiments més interessants aconseguits en la iconografia dels crucifixos.» Una curiosa anècdota personal, per concloure aquest tema: resulta que un diumenge de primavera de l’any 2014, mentre potinejava entre les parades d’antiquaris i venedors de segona mà de Sant Celoni, els meus ulls van topar-se amb un llibret petit, fràgil i de color vermell, que es titulava (no us ho perdeu!) Novena al gloriós Sant-Crist que’s venera á l’iglesia de Salardú, á la Vall d’Aran, escrit per un cert J.C.y S. Pbre. i imprès el 1912. Els meus dits van córrer a ferse amb ell i a un preu molt assequible me’l vaig endur a casa. Entremig dels discursos eminentment religiosos del fullet, hi vaig poder llegir la història d’aquest Sant Crist de Salardú, amb força més detalls del que havia trobat fins aleshores. Diu així: «segons els moderns antiquaris i arqueòlegs, la sagrada Imatge del Sant-Crist de Salardú data del sigle XI, com se desprèn tant del Crist com de les pintures de la Creu. Diuen els historiadors que en aquella època arribà aquí un pelegrí desconegut de tothom, qui, oferint-se per a fer una Imatge de Jesús crucificat, visqué una temporada tancat a l’antiga torre del Castell que hi havia on ara és aquesta Iglésia parroquial. Durant el temps que hi estigué tancat, dejunà a pa i aigua; i no treballava en la sagrada Imatge sinó els divendres, en reverència de la sagrada Passió de Nostre Senyor. Quan fou acabat el Sant-Crist, el Pelegrí desaparegué d’amagat i mai més se’n saberen noves, d’ell. Per això els fidels cregueren piadosament que aquell Pelegrí era un àngel, o un home de vida angèlica, enviat per Déu per a fer un gran obsequi a n’aquesta vila i a tota la Vall. Diuen els mateixos historiadors que el referit Pelegrí engastà en la Creu de la sagrada Imatge un bocí de fusta de la Vera Creu de Nostre Senyor. El Papa Clement V, des d’Avinyó, l’any 1316 concedí un Jubileu i altres indulgències als qui visitessen aquesta Santa Imatge.»
Glèsia de Sant Andreu de Salardú i plató del Memorial Democràtic
Aquesta església, de planta basilical que consta de tres naus paral·leles acabades amb tres absis semicirculars, presenta un nombre considerable de detalls exteriors que m’encisen, em magnetitzen i aconsegueixen separar-me del llarg camí que encara tinc per davant. Tot el perímetre està escultòricament molt ben cuidat, amb més de cent permòdols, molt bells, de testes humanes i animals. La contundent portalada, amb cinc arquivoltes en gradació, esta coronada per un guardapols amb sanefa i motius vegetals que es recolzen sobre quatre cares (dues per banda), que semblen estar-me mirant fixament des de l’eternitat pètria. Un contundent Crismó esculpit, dalt de tot de la volta, mostra l’Alfa i l’Omega en un doble cercle, i està considerat com el millor exponent de tota la Val. A més, amb les llums taronges d’aquest sol naixent, la pedra calcària agafa unes tonalitats de gran bellesa.


D’altra banda, un cop més, la crua realitat d’aquests espais de coexistència entre la vida i la mort, se m’imposa amb tota la seva naturalitat. En anar a visitar els absis per la part del darrere, em crida l’atenció una tomba molt petita, tan austera i senzilla, que passaria completament desapercebuda si no fos pel reixat metàl·lic de forja, molt rovellat, que la delimita. Al capçal de la tomba hi ha un ram de flors pansides i una creu mig tombada, també rovellada, on es llegeix, a dins d’un cor que sembla fet de ceràmica: «El niño Miguel Mojón Marente subió al cielo el 13 de Marzo de 1934 a la edad de 29 meses. Recuerdo de sus padres y hermanos.»


Finalment, ara sí, deixo enrere Salardú i encalço dos homes grans que han sortit a estirar les cames mentre fan petar la xerrada. Tots dos caminen amb les mans agafades al darrere i encorbats cap endavant. Un d’ells porta una boina negra i exclama:

—És ple de baches, Bescaran! Ple de baches!

L’altre, amb una gorra taronja amb visera, li contesta, mirant-se’l:

—No a hi he estat mai, no, a Bescaran!

Els saludo i els deixo enrere, encara parlant de Bescaran i dels seus molts baches. Poc després entro a Tredòs, el municipi més alt de l’Aran, tot i que hi accedeixo per la part més baixa. Després, però, descobreixo que la glèisa d’Era Mare de Diu de Cap d’Aran, una de les que s’han de visitar sense excuses de cap mena, cau a l’altra punta del poble i a dalt de tot —a tocar pràcticament de la carretera! De manera que m’enfilo per un carrer molt dret i arribo, suant la cansalada, fins a Santa Maria (Mare de Déu, pregeu per tots nosaltres, etc…) A aquesta església que, naturalment (com no!), és tancada i barrada, llegeixo que «apareix documentada per primera vegada en una escriptura del 1198, per la qual Pere I el Catòlic enfranquia de tot usatge, peatge i altres atribucions, l’església de Santa Maria i els pobladors de Capite Daran.» Amb tot, ningú no em prohibeix de franquejar la reixa d’accés i entrar a fer un tomb pel recinte per poder contemplar els seus detalls exteriors: la torre del campanar, que està completament separada de l’església; el superb Crismó, que exhibeix en la seva portalada principal —ara per ara diuen que és el més antic de l’Aran—; o l’absis de pedra porosa, força malmesa encara que original del segle xi, amb arquivoltes amb mènsules esculpides —algunes d’elles amb cares humanes. Llegeixo en el fullet que he aconseguit d’Informació i Turisme de Vielha que «unes projeccions permeten recuperar les magnífiques pintures romàniques que en altre temps decoraven l’esglèsia» (fullet dixit), de manera que prometo apropar-m’hi, tan bon punt pugui, per seguir una visita guiada amb tots els ets i uts.


Arribats a aquest punt hem de tornar a fer un salt temporal per tal de situar-nos un any més tard. Així doncs, ara estic assegut al mateix lloc en què estava l’estiu passat, a tres quarts d’onze d’un assolellat matí de juliol de l’any 2013, esperant poder fer l’anhelada (i retardada un any) visita guiada de la glèisa, amb projecció inclosa. La Marga és la guia oficial que avui farà la visita per a un sol visitant perquè no s’ha presentat ningú més. Segons m’explica, «enguany, amb els aigüats que hi ha hagut i les destrosses d’infraestructures i de serveis, el nivell d’anul·lacions hoteleres de darrera hora ha estat bestial!» Gaudint, doncs, d’aquest inesperat privilegi, la guia em fa fixar-me en els petits detalls d’aquesta església, que en aquest cas no són «invisibles als ulls» com deia Saint-Exupéry, sinó molt visibles (si els saps veure): —Fixa’t com el Crismó de la porta lateral (una entrada que comunicava aquesta església amb l’antic convent dels cavallers de l’Orde del Temple) està al revés. Aquí, a la cripta (en principi única en tot l’Aran si no acabem descobrint la que sembla que podria haver-hi hagut a Lès, de la qual fins ara no hi ha cap vestigi —apuntala—), fa poc s’hi va trobar una lipsanoteca —m’explica que és un petit recipient de vidre o de fusta que servia per guardar les relíquies d’algun sant. També és aquí on, segons narra la llegenda, va ser trobada la talla de la Marededéu que dóna nom al temple. Aquesta pila d’aigua beneïda pre-romànica (a l’entrada del temple), té esculpida una gargolha (granota, en aranès). I a la paret nord, mira bé aquestes pedres amb sanefes (jaquedades —em diu— degut a que són molt comunes a Jaca) perquè podrien ser proves imperfectes per a la confecció del guardapols (magnífic) que exhibeixen les dues portes d’aquest temple (a la lateral, per cert, fixa’t que hi ha una inscripció molt vistosa, del 1685, que resa «Ave Maria sin pecado concebida.»)
Grafitti antic. Porta lateral del temple d'Era Mare de Diu de Cap d'Aran.
Quan la Marga dóna per acabada l’explicació, assenyalo els dos projectors que veig penjats del sostre i li pregunto:

—Ara toca la projecció de les pintures, oi?

Per sorpresa meva, exclama:

—Ai, no! Aquests trastos no van funcionar més enllà del primer any! Es van espatllar i encara no els han arreglat… Com que no hi ha quartos…



Abaltit, llanço una mirada rancuniosa al fullet d’informació que m’havien donat a Vielha («Per què no l’han corregit»? em pregunto, irat) i a la fotocòpia que porto plegada a la butxaca, amb una notícia on s’esbomba que «l’església de Santa Maria de Cap d’Aran tindrà reproducció virtual de les seves pintures romàniques.» Poso una cara indescriptible, tan desencaixada, que la noia, contrariada, treu unes fotocòpies en color d’una carpeta i m’ensenya les pintures que no puc veure d’altra manera i m’explica que actualment es troben repartides per diferents llocs del món. De fet, després sabré que el «notable conjunt de pintura mural descobert el 1930 (…) es va arrencar i vendre subreptíciament entre aquesta data i el 1951, any en què es completà l’arrencament. A fi d’ocultar la procedència, es va atribuir a la inexistent església de Sant Joan de Tredòs» Boníssim! «El conjunt més gran, que s’exposa al museu The Cloisters, de Nova York (EUA), està format per la conca de l’absis major, on figura la Mare de Déu en majestat, amb el Nen, entre els arcàngels Miquel i Gabriel, i els tres Reis Mags, de mides molt reduïdes. Els fragments arrencats el 1950 es troben en diverses col·leccions privades i els formen un Crist en majestat, ara al Maricel de Sitges, i també les figures de Sant Pau, Sant Gervasi, un Esperit Sant dins d’una màndorla i trossos de sanefes, alguns localitzats i d’altres no. Es consideren obres del Mestre de Pedret, executades al pas del s. XI al s. XII».


En part desil·lusionat per no haver pogut veure la projecció, estic a punt de marxar capcot quan la Marga se m’apropa per darrere molt subtilment (com si algú ens estigués escoltant, amb micròfons ocults) i em xiuxiueja a cau d’orella, extraoficialment, i com qui no vol la cosa:

—Busca per internet «Las pinturas perdidas de Tredós»… 
Tan bon punt arribo a un lloc amb connexió a Internet, em poso a fer la cerca. Sense massa dificultats aterro fins a tres fonts d’alt voltatge: a) un article extens, detallat i tècnic, escrit en aranès i signat per Montserrat Pagès (conservadora del Departament d’Art Romànic del MNAC): «Es pintures romaniques de Santa Maria de Cap d’Aran»; b) un article de divulgació, signat per Montse Prat i publicat en una revista remota, anomenada «Públic», de la qual només se’n van imprimir dotze números i que va ser dirigida pel periodista Xavier Vinader: «Operación expolio. La oscura historia del expolio de Tredós»; i c) un catàleg d’exposició de la «Colección Leva-Madrid»,39 que de seguida em redirigeix cap a una separata tècnica, editada per la Universidad Complutense de Madrid. Anem a pams:


La primera de les fonts documenta exhaustivament el llegat pictòric romànic de Santa Maria, incloent una recentment descoberta «Verge damb eth Mainatge», pintada en el pilar de la nau central (de finals del segle XI). Ja la primera pàgina d’aquest estudi es refereix a la segona de les fonts quan manifesta que «en aguest article, volem dar un còp de uelh ara istòri complexa dera extraccion des pintures, que ja ha estat publicada (Prat, 2000: 24-33).»


D’altra banda, a la segona de les fonts (l’article signat per Montse Prat), la periodista furga i aprofundeix en l’espoli, pròpiament dit, de les pintures de Tredòs, i en cita els seus culpables: el marxant Josep Bardolet i Solé (molt amant d’aquest tipus de rapinyes), el bisbe Ramón Iglesias i Navarri (que es va desprendre de les pintures per 30. 000 pessetes de l’època, un import «claramente inferior al valor real de las pinturas») i el restaurador d’art Ramon Gudiol i Ricart (nebot de mossèn Gudiol!), qui, segons aquest article, va inventar-se una procedència fictícia de les pintures de l’àbsida central (actualment al Cloisters del Metropolitan de New York) «con la intención de eliminar cualquier pista sobre las pinturas y la comercialización que se había hecho con ellas.»


Finalment, a la tercera de les fonts, la separata tècnica de la Complutense, es presenta i s’investiga la interessant troballa (feta l’any 2005) d’una pintura desconeguda que va aparèixer tot d’una en l’esmentada col·lecció privada (Colección Leva-Madrid). Es tracta d’una Maiestas Mariae inscrita en una màndorla i portada per dos àngels, d’estil plenament romànic. Es desconeix la seva procedència, però segons la investigació feta per l’expert en la matèria, Santiago Manzarbeitia, aquesta pintura va ser adquirida al mercat espanyol l’any 1996 per una col·lecció privada de Madrid. En fer la descripció acurada de la marededéu, l’expert conclou que «los rasgos faciales de las figuras, ojos, cejas, nariz, pómulos, barbilla y comisuras de los labios recuerdan la forma de hacer de los pintores que trabajan en Taüll, especialmente del maestro de Santa María», tot i que «otros detalles como el de la forma de los flequillos de los ángeles o el general instinto cromático nos recuerdan al Maestro de Maderuelo, tan relacionado con el de Santa María de Taüll.» Tot i admetent que «efectivamente es en la pintura románica catalana, tanto en la mural como en la de tabla, donde la Maiestas se representa con mayor frecuencia y variedad, posiblemente más que en cualquier otra región de la Europa románica», l’estudi conclou que «la tesis más aceptada es que un maestro de origen italiano, o más probablemente un compañero o ayudante de su taller, activo en Cataluña al menos desde 1123 (…), se desplazaría en fechas inmediatas con un pequeño equipo desde Cataluña hacia la Meseta, donde puede seguirse su actividad en Berlanga y en Maderuelo principalmente» i on, presumiblement, en alguna església perduda i indeterminada de la meseta castellana el mestre hauria pogut pintat la Maiestas.

A la vista de tota aquesta investigació, em pregunto si tots aquests retalls informatius no estaran relacionats entre si. I també si podria tenir alguna cosa a veure aquesta pintura mural, de procedència desconeguda, amb les pintures absents d’Era Mare de Diu de Cap d’Aran de Tredòs…
Que consti que ha estat la Marga qui ha sembrat el dubte en mi!



Baixo pel mateix camí costerut que m’ha portat fins aquí i, a tocar de la glèisa de Sant Estèue, una senyora gran, amb crosses, em saluda i em pregunta on vaig amb «aquesta bossassa!» (referint-se a la motxilla). Quan li contesto que «a peu fins a l’Aragó!», fa un «Ohhh!» d’exclamació i d’espant. «Tot sol?», continua indagant. «Sol, no; amb la bossa!», li contesto, fent broma. «Quina bossassa, mare meva!», repeteix ella, cansada només de veure’m. Tot seguit m’explica que va amb crosses perquè li han posat una pròtesi al genoll esquerra: «veu?», em diu, aixecant-se sense recança la faldilla i ensenyant-me el motiu de la seva coixesa: «veu quin genoll més ple de grapes?» El miro i m’esglaio. És veritablement esgarrifós, indubtablement franquenstenià. I ella continua: «sort que me les treuen la setmana que ve, les grapes! Com que ja em van operar l’altre genoll… —també me l’ensenya— i va anar tot tan bé, doncs estic ben tranquil·la.» Dit això, gira cua i, amb molta cura, tira cap avall, mentre jo encaro, de nou, la pujada amb empenta. Un rètol m’indica que gairebé hi ha tres hores fins el refugi de Colomers. «Vinga, som-hi!», m’animo tot sol.


Enmig del sender, trobo una mussaranya morta i em sobresalto. Es tracta d’un individu pertanyent a alguna de les tres espècies d’aquest micromamífer insectívor existents al Pirineu. M’aturo a mirar-la i m’ajupo. Està quieta, com dormint, i penso: «quan corprenedora por resultar la visió de la natura morta, fins i tot de les més petites criatures!» Després, mentre em concentro en anar pujant per un corriol estret, fent ziga-zagues, recordo que Cela i Espinàs es van trobar amb un enterrament, precisament en aquest poble que tot just deixo enrere. Aquest segon escriptor, en passar pel costat del seguici fúnebre, descriu tota l’escena amb la mestria exemplar d’un quadre del Greco. I el que més m’impressiona és que, mentre el taüt encarava la pujada, en silenci, l’escriptor pensava «en aquest home o aquesta dona de Tredòs que no coneixerà mai; potser si hagués arribat ahir hauria entrat a casa seva a demanar una mica d’esmorzar.»


De seguida arribo a la carretera i la segueixo, fent via cap al sud. No han passat ni tres minuts que s’atura un vehicle i una cara somrient em pregunta si vull que em portin un tros enllà. L’home, que condueix amb una mà, mentre treu l’altra per la finestra, fa un gest perquè m’acomodi al darrere. La dona, que seu al seient del costat, abaixa la cara per veure’m bé. Jo els dono les gràcies i els dic que, en unes altres circumstàncies, estaria encantat d’acceptar el seu amable oferiment, però «és que estic escrivint un llibre i, és clar, es tracta d’anar a peu fins al final.» Ell em diu que fa sovint el Camino de Santiago i que, lògicament, «tampoco quiero que me lleven…¡te comprendo perfectamente!»


 Una mica més enllà, llegeixo: ’Atenció/màquines treballant’. A uns cent metres, en efecte, topo amb un tractor que porta acoblada una segadora de discs. El conductor, en veure’m arribar, fa un bot del diplodocus mecànic (ha deixat el motor al ralentí) i encén una cigarreta, posant-se a l’ombra del giny. Quan m’hi atanso, veig que porta les ulleres al cap i que li falten força dents a la part de dalt de la boca. «Els discos també estan fotuts!» —em diu, somrient, fent un estrany paral·lelisme entre les dents de la seva boca i les de la segadora. «Hi ha molta pedra solta, poc enterrada, i tota l’estona he d’estar pujant i baixant la refotuda màquina!» —s’exclama, afegint-hi, molest—: «una gaita!» —després continua, ara ja més content—: «només em falten dues o tres horetes i adéu-siau, fins demà a les sis del dematí!»


Unes quantes corbes més amunt, trobo un arbre molt peculiar, d’escorça ben blanca i un garbuix de branques, també blanquinoses, tan plenes de teranyines (emmortallat per elles, diria) que no recordo haver vist mai una cosa semblant. En faig unes quantes fotografies abans de continuar la marxa.


Arribat al regne muntà del pi roig, faig una parada a la Bórda de Lacreu, ja que hi ha un agraït banc de fusta, a l’ombra, que sembla estar-me dient: «vine i seu!» Més tard, més amunt, entro amb una certa angúnia als (visiblement selectes) Bahns de Tredòs, suat, cansat, disposat a beure alguna cosa fresqueta, si és que no tenen inconvenient a servir-me un refresc. Però quan travesso la porta d’entrada, la mestressa, que està parlant per telèfon, em fa un senyal imperatiu per tal que m’apropi i, sense deixar de parlar amb el seu interlocutor, em diu: «¡ayúdame a medir la puerta!», de manera que, amb motxilla i tot, m’estiro de puntetes cap enlaire i faig arribar el cap del metro a dalt de tot de la llinda. Llavors, ella, que està ajupida al terra, diu: «dos metros veinte hasta arriba del todo.»


En penjar l’aparell, ara ja més assossegada, la Lucía m’explica que ella i el seu marit (en Luís, a l’altra banda de l’aparell telefònic) porten aquestes instal·lacions des de fa uns anys. M’informa que els Bahns de Tredòs, juntament amb els de Lès i les Caldes de Boí, pertanyen a un mateix propietari (un cert Tito). Mentre repenja el seu cos menut a la barra del bar, m’explica com la baronia de Lès va perdre la seva concessió d’aigües termals i ell (en Tito), en comptes de d’arronsar-se i plànyer-se, va buscar-se la vida, diu, contractant un saurí perquè trobés aigua en el seu terreny:


—¿Y sabes qué?… ¡Pues que lo consiguió!… Y el agua termal aún era de más buena calidad que la que tenía antes, ¡para que veas! —somriu, múrria, la salada Lucía, abans d’adonar-se que estic mort de set. Por cierto, ¿quieres tomar algo? —M’assec en una terrasseta, protegit del sol per un gran paraigües, i em sento molt temptat d’acceptar l’oferta de la carta: «Menú 25,00 € Incluye Primero, Segundo y Postre. Y si te apetece una Piscina, Sauna Jacuzzi y toalla de préstamo, 35,00 €.» Al final, però, només demano un refresc de llimona.



Conegut des de l’època dels romans, el termalisme ha fet fortuna a banda i banda dels Pirineus. Les propietats específiques i úniques de les aigües termals fan que cada balneari sigui una experiència en si. A Catalunya, l’ús de l’hidrotermalisme i de les propietats mineromedicinals de les aigües, aprofundeix les seves arrels en les de la història més antiga. Ciutats com ara Caldes de Montbui, Benifallet, Caldes d’Estrac, La Garriga o Caldes de Malavella, entre d’altres, han conformat la seva idiosincràsia entorn del termalisme. I als Pirineus, no cal dir-ho, també abunden aquests exemples: els mateixos Bahns de Tredòs on em trobo ara, o els d’Arties, Lès, Caldes de Boí o Andorra, pel que fa a aquesta banda dels Pirineus.
Bahns de Tredòs
Mentre que, més al nord, unes vint-i-cinc instal·lacions fan bandera de la seva especificitat termal (començant per Banhèras de Luishon). Balnearis més o menys ostentosos, bastits a mitjan segle XIX, cridaven amb els seus cartells de tall modernista i d’Art Nouveau els selectes clients benestants. En el cas de Luishon, per exemple (que era conegut com «La reine des Pyrénées»), s’asseguraven que el transport fins a l’«etablissement thermal» es feia amb «trains rapides et de luxe — 15 heures de Paris.»


Amant com és del seu negoci, la Lucía no perd passada de fer-ne promoció. Em diu que es tracta del balneari d’aigües termals situat a més altitud d’Espanya (a 1. 750 metres) i també el més petit, ja que només disposa de set habitacions. El primer edifici residencial data de l’any 1885 i la seva localització ja apareix en el mapa dels Pirineus de Schrader iniciat tres anys abans (hi consta com a Bains de Trédos). Després, sense deturar-se, ni ella ni la seva loquacitat, m’ensenya els exteriors de l’hotel, l’hivernacle de vidre que acull la piscina climatitzada (les aigües termals sulfuroses surten a 33ºC), les zones d’esbarjo, la terrassa amb mobles nous, de teca, les gandules on repapar-se hores i hores amb un bon llibre (aquest deu ser el lloc ideal per llegir l’heptalogia de Proust, penso)… I quan ja m’estic penjant la motxilla a l’esquena per posar-me en marxa una altra vegada, em crida, sorneguera, a tall d’eslògan:


—¡No te olvides de probar la experiencia de no tener cobertura de movil y de tener que ver videos en la tele, porque no llega la señal de antena!




En les aigües de l’Arriu d’Aiguamòg sonen cantarelles, fresques i joves, petites cascades, salts d’aigua juganers que vencen els desnivells oferits per les dures roques granítiques del massís. Seguint una indicació, deixo la carretera i m’endinso per un camí estret, sinuós, esquitxat per nerets florits, que transita força estona per sobre d’uns troncs; aquests, muntats a mode de passeres de fusta, eviten haver d’aixafar una delicada zona d’aiguamoll i la protegeixen. M’imagino, sense saber-ho del cert, que potser és aquest indret d’aigües estancades on Adolf Mas va fer la fotografia en què es veu una zona d’aiguamoll emmarcada per un espès bosc de pins i amb dues grans roques de granit. Abans n’havia fet una altra, on es veia la comitiva, avançant amb cavall per un caminoi estret, que perfectament podria coincidir amb el traçat de l’actual carretera que he seguit. En la següent fotografia de la sèrie ja es veuen encarant el darrer atac al Pòrt de Caldes.



El camí m’apropa fins a situar-me ben bé sota el turó de l’antiga morrena glacial, que acull el Refugi de Colomers. Els reguerots d’aigua fresca em fan recordar que ja dec estar en el regne de la petita i escàpola almesquera (Galemys pyrenaicus) —una mena de menut talp insectívor amb un musell molt característic, en forma de trompa, que és una de les bèsties que més em va interessar quan, de petit, m’encantava davant de la televisió per veure els documentals de Félix Rodríguez de la Fuente. Malauradament, sembla que la població pirinenca d’aquesta simpàtica criatura està davallant per moments.



Densos però breus núvols de mosquits tafaners, afortunadament gens bel·ligerants, m’emboliquen per complet, de cap a peus, i els he de foragitar a cops de mà. Donant-se per al·ludits, de seguida se’n van, cel enllà.



Passo la tarda en sintonia amb la natura. Vaig i vinc per la vora del Lac Major de Colomérs sense res més a fer que mirar la superfície blava i neta del llac i emmirallar-m’hi amb pacient lassitud. Miro i admiro les muntanyes circumdants, content de ser aquí. Benaurat el dia que vas tenir la idea de fer aquesta travessada!, em dic, satisfet. També Núria Garcia explica que es va sorprendre del seu caminar per les valls, una mica lluny de les altes muntanyes a què està avesada: «si fa un any algú m’hagués dit que acabaria fent aquesta travessa, m’hauria posat a riure. Jo seguint les pistes d’uns escriptors? Jo caminant pel fons de les valls saltant de poble en poble… fins a trepitjar-ne més de setanta? Jo dormint en fondes? Però si a mi m’agrada l’alta muntanya!»




Coincideixo a l’hora de sopar amb uns navarresos de Pamplona, tot i que una de les dones del grup és de Mallorca («i encara que fa més de vinT anys que visc a Pamplona encara el xerr molT i molT bé el mallorquí» em diu, refermant molt les tes, com s’acostuma a fer a les Balears). A prop, també hi ha en Pere i la Isabel, una parella de barcelonins («tot i que ara vivim a Castelldefels», riuen), acompanyats de la Montse («sóc de Mollet!», manifesta), que va una mica ranca perquè s’ha torçat el peu baixant del Ratera.




Havent sopat, sortim a fora per no haver d’anar al llit tan d’hora. El dia caduca i, amb l’arribada de les tenebres, som atacats (ara sí!) per implacables esquadrons de mosquits armats amb estilets fiblonadors, com descobrim immediatament; i mentre fan piruetes aèries i picades agosarades, delerosos de les nostres sangs, nosaltres entrem al refugi i tanquem la porta al nostre darrere, com si ens estigués aguaitant el mateix comte Dràcula.




Una mica més tard, agermanats pel joc del parxís, ens fem creus dels muntanyencs valents que encara són a l’exterior: bàsicament els fumadors compulsius (que no poden fer-ho a dins) i els que, situats a la zona de l’heliport, dirigeixen el telèfon mòbil cap al cel (és la nova religió mundial) buscant la benaurada cobertura («és l’únic lloc on n’hi ha en tota la zona», m’havia dit el guarda del refugi, només d’arribar). En fi, tothom va fent temps, esperant el toc de queda, que és a les deu, per pujar a les lliteres i quedar fregits —sempre i quan els roncaires ens deixin.
* * * * *
* * * * *

ENRIC SOLER I RASPALL

Nascut a Terrassa el 1966, és escriptor, editor i viatger. Dedicat en cos i ànima a la literatura de viatges i de muntanya, és autor dels següents llibres: ESCOLTA, VENT… (1996), UN ESTIU DE GUAITA (1997), PER LA RUTA 40 – A través de la Patagònia de Chatwin (1998 i 2012), SOTA EL CEL DE TUSHITA – Viatge al Ladakh, el Petit Tibet de l’Índia (2004), MALEÏDES MUNTANYES! – Crònica d’una amistat (obra guardonada amb el “VI Concurs de Literatura de muntanya i de viatges Narcís de Puigdevall”) (2008), KI, KI, SO, SOOO! – Les nou portes del Zangskar (2012), i PANTOCRÀTOR – Seguint les passes de Puig i Cadafalch i la Missió Arqueològica de 1907 (2016). Des de l’any 2012 dirigeix el segell editorial TUSHITA EDICIONS, especialitzat en literatura de viatge i de muntanya (www.tushitaedicions.com). Des de 2009 condueix la tertúlia literària i viatgera de la Biblioteca Els Safareigs (Sabadell); i la de narrativa universal, a la Biblioteca del Sud (Sabadell). L’any 2017 ha afegit una tertúlia específica de literatura de viatges al Centre Excursionista de Sant Celoni. Escriptor habitual de les revistes de viatges i aventures: ALTAÏR, EL MUNDO DE LOS PIRINEOS, TURISMO RURAL, MUNTANYA i DESCOBRIR CATALUNYA, entre altres. També participa assíduament al programa de Catalunya Ràdio “ELS VIATGERS DE LA GRAN ANACONDA”, dirigit per Toni Arbonès. Darrerament recomana llibres de viatges al programa “RIUS DE TINTA” de Catalunya Ràdio i participa del Consell de Redacció de la Revista MUNTANYA, del Centre Excursionista de Catalunya.
Per si vols compartir aquesta crònica

ARTICLES PUBLICATS PER L'AUTOR