Basat en fets autènticament reals, tan reals com la vida mateixa.
CAS 1
-¡Bon dia!
-Bon dia, ¿em pot dir quan falta per arribar dalt del cim del Puigpedrós? –em deia l’home, ensenyant-me el mapa com qui diu: «tot seu, digui’m per on tirar».
-Perdoni, però el Puigpedrós és aquell altre, veu —li mostro sobre el mapa—: aquests que m’assenyala són els pics d’Engorgs, veu que són dos? I just a l’esquerra queda la Tosseta de l’Esquella, veu? (insisteixo, sobre el mapa)… El que vostè diu és aquí, a la dreta (girant-me i assenyalant-lo): aquell d’allà, veu (de nou mirant el mapa).
-¡Noooo, que va! —em replica. ¡És aquell altre, home! ¡Què m’ha de dir, vostè a mi!
L’home se’n va remugant, muntanya amunt, qui sap cap quin cim. Tampoc crec que li importi massa saber a quin haurà pujat, atesa la seva comprensió del territori.
Aquest episodi em va succeir l’any 1993 quan, després de passar una nit al refugi J. Folch i Girona, em preparava per encarar la pujada cap a la vall de la Llosa i el port de Vallcivera, seguint la traça de la Transpirinenca.
D’aquell dia ençà, ha plogut molt. Ara, encara és pitjor. Veieu, sinó el segon cas.
